Situació i presentació
El terme de Pujalt, de 31,43 km2 d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.
L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.
El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.
La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.
La població i l’economia
En època medieval, consta que Pujalt tenia 70 focs o famílies el 1365 i baixà a 35 el 1387. El 1360 l’Astor tenia 5 focs o famílies. És un municipi que ha patit un davallament més o menys constant des del segle XIX, que ha passat de 692 h el 1860 a 330 h el 1900 i de 321 h el 1960 a 201 h el 1975, a 182 h el 1986 i a 176 h el 1991. A l’inici del segle XXI s’evidenciava una certa remuntada, amb 188 h el 2001 i 199 h el 2005.
Una bona part del terme és conreada, amb un predomini gairebé total dels cereals. Hi ha una mica d’ametller i de farratge. La vinya s’havia conreat molt extensament, però pràcticament ha desaparegut. Dins el terme hi ha un seguit d’horts familiars, envoltats de marges i tanques de pedra que s’anomenen Horts d’en Gomar. Aquests, tot i estar al terme de Pujalt, pertanyen als habitants de Sant Martí Sesgueioles. Hi ha uns 80 pous que es nodreixen de les fonts subterrànies que afloren a Fontdolla, a prop del Molí de la Roda, al terme de Veciana, i formen les anomenades fonts de l’Anoia. La resta del terme, amb molts de primalls i terrenys rocallosos, és ocupada per pins, roures, alzines i garrigues. Pel que fa a les activitats ramaderes, té força importància el porcí. Hi ha també granges avícoles, cria de conills i alguns ramats d’ovelles.
La major part de la població sol viure de l’agricultura i de la ramaderia, però un sector de la població treballa a les indústries de Calaf i Cervera o del turisme rural. Fa anys hi havia a la Guàrdia Pilosa explotació de jaciments de lignit, però va ser tancada.
El poble de Pujalt
El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.
La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.
L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.
La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumància.
Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.
Altres indrets del terme
Conill i la Guàrdia Pilosa
El poble de Conill ocupa l’extrem d’una petita serra, mirant les valls de Calonge, i el serrat de Durfort, on hi ha l’església de Santa Maria de Durfort, que abans havia depès de Conill. El poble va néixer a redós del castell, les pedres del qual s’usaren per a bastir algunes cases, i actualment en queden només alguns murs. El castell tenia una capella, ara desapareguda, dedicada a Santa Maria. Al principi del segle XVII es construí l’església actual, que és un edifici allargassat, amb un petit campanar de torre al final. El 1654 es féu una esglesieta dedicada a la Mare de Déu del Roser, que encara es conserva, sense culte, al peu de la carretera. El 2005 el poblet tenia 40 h. Fa festa major al setembre.
La Guàrdia Pilosa, popularment la Guàrdia, és situada al S de Conill. El llogaret ocupa l’extrem d’un pla enlairat i un lloc de fàcil defensa, on hi hagué el primitiu castell, del qual resta, dominant el nucli, un gran llenç de mur. Diferents indicis i la disposició de les cases indiquen que havia estat un lloc fortificat. El poble és ocupat els caps de setmana i els mesos d’estiu. Les cases són de bona pedra, ben conservades i disposades en carrerons graonats amb racons molt típics. Algunes cases i els carrers tenen els noms en plaques de ceràmica.
L’església de Sant Jaume és a la part baixa de l’indret. És un edifici rectangular potser renovat al segle XVI i apujat el XVIII, en què slhi degué construir el campanar. El poble també tenia una capella dedicada a santa Anna, de la qual resten els murs. La festa major se celebra al juny.
L’Astor i Vilamajor
El sector meridional del terme de Pujalt és format per un altiplà que acaba per un costat amb la vall de Gàver i per l’altre amb el terme de Veciana o sector de Montfalcó. Se’l reparteixen els pobles de l’Astor i Vilamajor i, per la part de Veciana, els sectors de Biure, Balsarell, la Rubiola i Durban.
El poble de l’Astor és format per un parell de carrerons molt típics de cases velles amb portals i passos coberts, pavimentats de pedra, moltes de les quals restaurades. A l’entrada hi ha una antiga bassa amb murs de pedra que a la vegada era com un fossat de defensa. Una mica separada del poble hi ha l’església de Santa Magdalena amb el cementiri. És un edifici renovat l’any 1520 amb un portal adovellat amb arquivolta i campanar d’espadanya. Més enllà de l’església, al peu de la carretera, hi ha Cal Vila o Cal Frare. L’Astor tenia 45 empadronats el 2005, tot i que moltes cases són d’estiueig. La festa major és a l’agost.
El petit nucli de Vilamajor, situat al S de l’Astor, a l’extrem meridional del terme, té una història germana de l’Astor, d’on depengué religiosament als segles medievals. Havia tingut 7 famílies el 1685 i 4 el 1860. Ara és un petit llogaret, que el 2005 tenia 4 h empadronats. És integrat per poques cases que formen mitja rodona entorn del tossalet on s’alça la capella de Sant Joan, sufragània de l’Astor (antigament ho havia estat de Santa Maria de Segur). És una capella romànica (segle XII) amb portal adovellat amb un sant lluitador amb llança (sant Jordi o sant Miquel) a la dovella central. Consta de nau i absis rodó; s’abandonà després del 1939. Sota el lloc s’han excavat antigues tombes o cistes de lloses que indiquen l’antiguitat del poblament.
Les Torres i les masies
L’antic veïnat de les Torres és situat vers el SW del terme, mirant les valls de Sant Guim i de Freixenet. Popularment és conegut amb el nom de les Estorres, i és format per les Estorres d’Amunt, que el 1860 tenia 3 cases, i les Estorres d’Avall, una mica més separades, que en tenia 4.
L’església de Sant Joan de les Torres, a l’antic nucli o raval de les Estorres d’Amunt, depenia de la parroquial de Sant Andreu de Pujalt. La capella, existent el 1329, es va reedificar el 1428, aprofitant algun mur de l’antiga. És un edifici rectangular, de pedra, amb un airós campanar d’espadanya i una sagristia afegida sota seu, que obligà a obrir un portal a l’altre extrem. S’hi havia fet un aplec al juny. Algunes de les cases que formaven aquest indret, diverses ja en ruïnes, són el Mas Rubió, les Valls, Terrats, Isidró, Pont, etc.
El terme de Pujalt té encara algunes velles masies com Can Pont de Vilaltella, Can Grau, Can Torre del Mau, el Piquer, etc., la majoria deshabitades. La quadra de la Ceriola, situada al NW del terme municipal, de domini i jurisdicció civils dels rectors de la parròquia, reconeguda després de plets amb els oficials de la casa de Cardona el 1570 i amb el comú de Pujalt el 1790, tenia dos masos.
La història
Pujalt era l’extrem de la marca o frontera del comtat de Berga, que venia de Portell i Guspí i arribava fins a Pujalt i Gàver. Aquesta marca es va fundar entre el 1001 i el 1035 i era propietat directa de la casa comtal de Cerdanya-Berga. Aquesta tenia el castell de Pujalt infeudat als Cervera, igual que el veí castell de Sant Esteve o de Castellfollit i els de Gàver i Estaràs, que també formaven part d’aquella marca del comtat berguedà. Sota els Cervera hi havia uns tercers senyors, que en tenien la castlania i la defensa directa; eren els cavallers cognominats Pujalt, els quals tenien també dominis vers Montmaneu i la Panadella i la castlania de l’Espelt (Òdena). La família Pujalt és coneguda i documentada entre el 1135 i el 1310.
El 1251 el rei Jaume I, que tenia l’alt domini de Pujalt, com a successor dels antics comtes de Cerdanya, va obtenir per permuta de Sibil·la de Cervera, casada amb Guillem Ramon de Montcada, el domini que fins aleshores hi havien tingut els Cervera. El rei tingué des d’aleshores el domini directe del castell, com es veu per un privilegi del 1314 concedit als habitants de Pujalt.
Vers el 1360 el rei empenyorà el lloc a Francesc Bertran, ciutadà de Barcelona i entorn del 1375, el castell ja havia passat als Cardona, que així l’unien als grans dominis que posseïen a la contrada des de la Molsosa, Calaf, Calonge, Conill i Mirambell, fins a Pujalt i Castellfollit de Riubregós. El 1376 Hug (I) de Cardona, primer comte de Cardona, concedí als seus súbdits de Pujalt un mercat setmanal el dimarts i la promesa que mai no separaria Pujalt del comtat de Cardona, erigí la vila en capital de la vegueria cardonenca de la Segarra i hi creà una cúria per a l’exercici de la jurisdicció. El 1399 Hug (II) de Cardona-Anglesola, de la branca dels Cardona-Anglesola, concedí als habitants de Pujalt de poder edificar dins els murs de la vila la capella encara existent de la Concepció i el 1402 Joan Ramon Folc (I) de Cardona, segon comte de Cardona, confirmà tots els privilegis anteriors dels homes de Pujalt i ratificà l’adscripció de Pujalt a la branca directa de la casa de Cardona. El castell de Pujalt i el seu terme foren del domini dels Cardona fins a l’extinció dels dominis senyorials.
El terme de la Guàrdia Pilosa, unit al segle XIX a Pujalt, seguí uns altres camins històrics. El lloc és esmentat des del 1022 com la “turre de ipsa Guardia” i des del 1039 com la Guardia Pelosa, que els etimologistes creuen que equival a ‘’Guàrdia de lloc desert o poc poblat”. El lloc fou dels Cervera, que el cediren al rei en la permuta del 1251, i tenia com a castlà els cavallers cognominats Gàver. Pere III va vendre el terme el 1379, a carta de gràcia, a Joan de Montbui, junt amb Veciana i Sant Martí Sesgueioles, i el 1392 el rei Joan I en feia venda perpètua amb els termes anteriors, a Mateu de Calders. Des d’aleshores el lloc i terme de la Guàrdia, on solament es conserva un mur del vell castell, formà part dels dominis dels Calders, barons de Segur.
El castell de Conill, documentat des del 1037, pertanyia a la família Cardona, que féu donacions de terres del seu terme als monestirs de Sant Pere de Casserres i de Sant Vicenç de Cardona. La seva història va molt unida a la del castell de Mirambell, i ambdós, sovint amb un sol batlle, foren una de les administracions de la casa de Cardona, que integraven la batllia de Torà.
També forma part del municipi de Pujalt l’antic terme del castell de Montesquiu, situat a prop de l’Astor, que es constituí en municipi propi fins pels volts del 1845. El castell de Montesquiu, del qual es conserven importants ruïnes que demostren que era una edificació notable, formava un nucli de poblament i tenia una església, que antigament fou parròquia, dedicada a sant Pere. Sembla que el castell, el poble i l’església van desaparèixer en la guerra contra Joan II, quan fou atacat per les forces de mossèn Lluc Ferrer, rector i capità del castell de Jorba, perquè era un refugi de partidaris del rei. El 1360 el lloc de Montesquiu era de domini de Pere de Gàver i tenia 7 focs. En desaparèixer Montesquiu, la parroquialitat i la vida del lloc passaren al poblet veí de l’Astor, situat vers el SW de Montesquiu, que sembla haver format amb la veïna sufragània de Vilamajor un domini independent de Montesquiu. El 1360 l’Astor era de Berenguer de Guàrdia.