i Jordi Pujol i Soley | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jordi Pujol i Soley

Jordi Pujol i Soley (1996)
© Fototeca.cat
ciències polítiques polít
Polític.
Barcelona, Barcelonès, 9 de juny de 1930

Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages, i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat.

Acusat d’ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, que havia insultat els catalans, i d’haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar (afer Galinsoga). En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de “fer país”, i aconseguí arreu l’adhesió de persones i de grups.

Conseller delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1961), de la qual fou nomenat conseller delegat i vicepresident executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'El Correo Catalán (1970-77) i de Destino (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l’Editorial Lavínia.

Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual fou, primer, el líder indiscutible i, en cessar les seves funcions executives, el referent; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. En les eleccions constituents de 1977 encapçalà el Pacte Democràtic per Catalunya al Congrés dels Diputats i, posteriorment, la coalició amb Unió Democràtica de Catalunya (Convergència i Unió) en les primeres eleccions a aquesta cambra després de l’aprovació de la Constitució de 1978 (1979).

Primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya

El 1980 encapçalà les llistes d'aquesta formació ( CiU) al Parlament de Catalunya, el qual l’elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. El 2003, finalitzat el setè mandat, cedí a Artur Mas i Gavarró la candidatura a la presidència de la Generalitat. Amb les eleccions catalanes del 2003, abandonà definitivament la primera línia política i es tancaren els 23 anys del seu govern ininterromput a Catalunya.

Després del pacte tripartit i del consegüent pas de CiU a l’oposició, una conferència nacional de CiU segellà al novembre del 2004 la conversió d’aquesta coalició en federació. Pujol es retirà aleshores a un honorífic càrrec de president fundador de CiU, i Mas fou nomenat president, Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general, i Xavier Trias, secretari general adjunt.

Des del càrrec de president, d'ençà del 1980 desenvolupà una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l’autogovern català en el marc de l’Estat espanyol, posició que sovint li valgué confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l’autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l’Estat.

Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partido Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d’Espanya. A partir del 1999, la pressió centralitzadora del PP (ara amb majoria absoluta) i, simultàniament, el suport d’aquest partit a CiU al Parlament català erosionaren considerablement el govern que presidia.

El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l’audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions del tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament.

Un capítol molt important de la seva actuació fou la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l’àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'euroregió formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l’elecció a la vicepresidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d’Europa.

Des de la seva retirada, Pujol centrà la seva activitat pública en el Centre d’Estudis Jordi Pujol, fundació que creà l’any 2005, dedicat a promoure el debat polític i la reflexió ciutadana i a difondre el seu pensament, que també exposà a través d’una intensa activitat com a conferenciant i autor d’articles a la premsa i de llibres. Al setembre del 2014 la fundació anuncià la seva dissolució.

Ha sintetitzat la seva visió política en diversos llibres, alguns dels quals són recopilacions d’articles, discursos i conferències. Cal esmentar-ne Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l’altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat Tot compromís comporta risc (1997), Passió per Catalunya (1999), Sobre Europa (i altres coses) (2004) i Una reflexió necessària (2007).

L’any 2011 publicà la conferència Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts, que reflectia el tombant del seu pensament en considerar exhaurida tota possibilitat d’entesa entre l’Estat espanyol i Catalunya i propugnava la independència de Catalunya dins del projecte europeu com a única via de supervivència nacional plausible.

A banda, ha publicat tres volums de memòries: Memòries (1930-1980) (2007), Memòries. Temps de construir (1980-1993) (2009) i Memòries. Un repte nou (2012).

El 2007 fou guardonat, juntament amb el també expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, amb la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. Al juliol del 2014, en un comunicat de gran ressò, reconegué no haver declarat una herència dipositada en un banc estranger l'any 1980 i que tampoc regularitzà els anys següents. Poc després renuncià els càrrecs honorífics de president fundador de CDC i de CiU i a les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

Col·laboració: 
AMS
Data de revisió: 
2016-10-13
Llegir més...