Formació. Clandestinitat
Es llicencià en medicina per la Universitat de Barcelona, si bé només exercí breument com a metge a l’Hospital Clínic de Barcelona. Abans d’ingressar a la Universitat de Barcelona ja es vinculà amb grups d’inspiració cristiana, de caràcter democràtic i catalanista. La seva actuació fou, per una banda, de caràcter lingüístic, cultural i social, i, per l’altra, d’agitació política clandestina. L’any 1947 ingressà en la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de les escoles Virtèlia, impulsada per mossèn Pere Llumà, que fou qui li infongué la idea que la fe comporta actituds de compromís cívic, seguint l’exemple de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.
A la universitat fou membre del Grup Torras i Bages, però el to conservador i culturalista d’aquest grup no el satisfeu i l’abandonà el setembre del 1950. Aleshores inicià una etapa de formació intel·lectual i d’apostolat religiós que durà fins el 1954, quan en començà una altra dins del grup conegut amb la sigla CC (diversament atribuïda a combinacions dels termes Catalunya, Cristians i Catòlics). Aquests anys rebé també la influència de l’antropòleg Raimon Galí, especialment amb la ponència Problemes de la nostra generació, problemes del nostre temps (1955), que l’ajudà a refermar la seva prevenció envers l’intel·lectualisme (entès com l’actitud consistent a judicar les coses i els problemes des de fora sense comprometre la pròpia persona), el culturalisme (reducció de la problemàtica catalana a una mera qüestió cultural de signe literari i mandarinista) i la idealització de la política catalanista durant la Segona República, sobre la qual es mostrà sempre crític. El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat.
Acusat d’ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, que havia insultat els catalans, i d’haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys de presó per un tribunal militar (afer Galinsoga). En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol.
La Transició
Un cop fora de la presó, tornà a la política amb el lema “fer país”, i aconseguí arreu l’adhesió de persones i de grups. Conseller delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1961), de la qual fou nomenat conseller delegat i vicepresident executiu (1965-75). Fou també conseller del Banc Industrial de Catalunya. Dirigí la campanya per a exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d’El Correo Catalán (1970-77) i de Destino (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l’Editorial Lavínia. Fruit de la preocupació pel país, intensificà els seus viatges a tots els punts de Catalunya amb l’objectiu de conèixer-ne en profunditat la seva gent en tota la seva diversitat. D’aquests anys és també la reflexió sobre el fenomen immigratori procedent d’altres zones de l’Estat espanyol, que es materialitzà en nombrosos escrits.
L’any 1974 abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual fou, primer, el líder indiscutible i, en cessar les seves funcions executives, el referent; n’ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. En les eleccions constituents del 1977 encapçalà el Pacte Democràtic per Catalunya al Congrés dels Diputats i, posteriorment, la coalició amb Unió Democràtica de Catalunya (Convergència i Unió) en les primeres eleccions a aquesta cambra després de l’aprovació de la Constitució del 1978 (1979).
President de la Generalitat
Primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya
© Fototeca.cat
El 1980 encapçalà les llistes d’aquesta formació (CiU) al Parlament de Catalunya, el qual l’elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. El 2003, finalitzat el setè mandat, cedí a Artur Mas i Gavarró la candidatura a la presidència de la Generalitat i abandonà definitivament la primera línia política i es tancaren els vint-i-tres anys del seu govern ininterromput a Catalunya.
Des del càrrec de president, d’ençà del 1980 desenvolupà una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l’autogovern català en el marc de l’Estat espanyol, posició que sovint li valgué confrontacions amb els governs de Madrid, especialment després de l’intent de cop d’estat del vint-i-tres de febrer de 1981 que comportà una reacció recentralitzadora materialitzada en la LOAPA, que combaté amb contundència.
El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l’Audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament.
El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l’autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l’Estat.
Aquest suport no estigué exempt de tensions, que s’intensificaren el 1996 amb l’anomenat Pacte del Majestic pel qual CiU prestà suport al govern minoritari del Partido Popular, sobretot en les qüestions de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d’Espanya, reflectides en les ofensives recurrents de laminació de l’autogovern i contra la normalització lingüística, molt especialment contra la immersió lingüística en el sistema educatiu. A partir del 1999, la pressió centralitzadora del PP (ara amb majoria absoluta) i, simultàniament, el suport d’aquest partit a CiU al Parlament català erosionaren considerablement el govern que presidia.
Un capítol molt important de la seva actuació fou la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista, arrelat en la seva plena adhesió al projecte d’integració formulat per polítics i pensadors com ara Jean Monnet i Robert Schuman. Amb aquest propòsit, viatjà extensament per tot el món, però sobretot per Europa, per donar a conèixer la realitat de Catalunya, amb un accent especial en la promoció de vincles econòmics amb el teixit empresarial català. En l’àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l’euroregió formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l’elecció a la vicepresidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l’Assemblea de les Regions d’Europa.
Després de la presidència
Des de la seva retirada, centrà l’activitat pública en el Centre d’Estudis Jordi Pujol, fundació que creà l’any 2005, dedicat a promoure el debat polític i la reflexió ciutadana i a difondre el seu pensament, que també exposà a través d’una intensa activitat com a conferenciant i autor de llibres i d’articles a la premsa. El juliol del 2014, en un comunicat de gran ressò, reconegué no haver declarat una herència dipositada en un banc estranger l’any 1980 i que tampoc havia regularitzat els anys següents.
Poc després retornà la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, que havia rebut el 2007 conjuntament amb un dels seus grans rivals, Pasqual Maragall, i renuncià a les prerrogatives com a expresident de la Generalitat i als càrrecs honorífics de president fundador de CDC i CiU. El setembre del 2014 la seva fundació anuncià la dissolució. Els anys següents la seva figura també ha estat afectada pel processament dels seus fills, acusats de tràfic d’influències, frau fiscal i blanqueig de capitals.
Publicacions
Ha sintetitzat la seva visió política en diversos llibres, alguns dels quals són recopilacions d’articles, discursos i conferències. Cal esmentar-ne Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament i refet amb el mateix títol el 1979—; Una política per Catalunya (1976), en què exposa les bases del seu pensament polític en el context de la fi del franquisme; La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976), i els escrits de presó (1961-62) Des dels turons a l’altra banda del riu, no publicats fins el 1978 (reeditats el 2023). Posteriorment ha publicat Tot compromís comporta risc (1997), Passió per Catalunya (1999), Sobre Europa (i altres coses) (2004) i Una reflexió necessària (2007).
L’any 2011 publicà la conferència Residuals o independents? Quan es trenquen els ponts, que reflectia el tombant del seu pensament en considerar exhaurida tota possibilitat d’entesa entre l’Estat espanyol i Catalunya i propugnava la independència de Catalunya dins del projecte europeu com a única via de supervivència nacional plausible. A banda, ha publicat tres volums de memòries: Memòries (1930-1980) (2007), Memòries. Temps de construir (1980-1993) (2009) i Memòries. Un repte nou (2012). El 2021 publicà Entre el dolor i l’esperança, una conversa amb el periodista Vicenç Villatoro sobre el procés independentista català, el seu llegat polític i la seva situació personal.