i Emili Pujol i Vilarrubí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Emili Pujol i Vilarrubí

Emili Pujol i Vilarrubi
© Fototeca.cat
música mús
Compositor, guitarrista i musicòleg.
la Granadella, Garrigues, 7 d’abril de 1886 — Barcelona, Barcelonès, 15 de novembre de 1980

Deixeble de Conrado del Campo, estudià guitarra amb Francesc Tàrrega i realitzà una brillant carrera de concertista a Europa, l’Amèrica Llatina i Austràlia. Col·laborador de l’Instituto Español de Musicología des del 1944. Ensenyà viola de mà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i guitarra al Conservatorio Nacional de Lisboa (a partir del 1946) i a l’Accademia Musicale Chigiana de Siena. Fou director honorari del Conservatori Municipal de Lleida. Considerat un dels millors intèrprets de guitarra, revalorà internacionalment la viola de mà, i n'ha fet nombroses transcripcions del repertori. Entre les seves composicions destaquen Cançó de bressol, Tres estudis per a guitarra (1946), Tres fragments espanyols, Tonadilla, Tango español, Guajira, Sevilla (Evocación), Impromptu, Exercices en forme d’études, Pequeña romanza, Manola de Lavapiés (per a dues guitarres), etc. Edità Bibliothèque de musique ancienne et moderne pour guitare (1926), Escuela razonada de la guitarra (1932-33), Los seis libros del Delphin... de L.de Narváez (1945), Tres libros de música en cifra para vihuela, de A. Mudarra (1949), Colección de obras para guitarra sola y para dos guitarras (1950), Hispaniae citharae ars viva (1955) i Silva de sirenas de E. Valderrábano (1957).

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...