Vida i obra
El conreu de la poesia li feu guanyar la Flor Natural als Jocs Florals del 1903, amb un Idil·li maragallià, fet que el decidí a entrar al cercle d’intel·lectuals de l’Ateneu Barcelonès. Allí conegué el qui fou el seu amic i col·laborador, Joan Maragall. Publicà el 1904 el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg de Joan Maragall que en lloa el contingut i l’aproxima a la pròpia estètica, tot i que els versos poden ser entesos en clau paròdica.
El 1906 usà el pseudònim d’Augusto de Altozanos per signar la novel·la humorística, insòlita i agosarada, El nuevo Pascual, o la Prostitución, obra exhaurida el mateix any de publicació, i l’opuscle El mal del separatismo catalán.
Des d’aleshores, les seves principals dedicacions foren la crítica d’art, la filosofia i el periodisme: fou secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, dirigí el setmanari Papitu (on edità el 1908 la novel·la La tardor barcelonina) i col·laborà en diverses publicacions (com El Poble Català, Las Noticias, La Publicidad, Papitu, Vell i Nou, Revista Nova, Picarol o Mirador) amb articles parcialment aplegats a Recull d’articles de crítica artística (1921).
Els seus textos es caracteritzen per la creació d’un estil humorístic ple de frases fetes i metàfores que no pretenen aclarir seriosament el fons de les qüestions que planteja. A partir del 1918, quan publicà Concepte general de la ciència catalana, crítics com Folguera o Riba advertiren dels perills d’aquesta manera de fer. A Concepte general de la Ciència catalana intentà de provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull amb la seva Ars Magna, que seguiren L. Vives, J. Balmes, R. Martí i d’Eixalà i F.X. Llorens i Barba. Es proclamà deixeble de Llull, tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. Aquestes teories les continuà en Manual de Hiparxiologia, escrit el 1930.
Entre les dècades de 1910 i 1930 també fou membre de la Junta de Museus de Barcelona, de la junta de l’Ateneu, i del consell directiu del Círculo Artístico, i publicà La Catalunya pintoresca (1919, amb dibuixos de Xavier Nogués) i les obres teòriques L’evolució i els principis immutables (1921), La religió i la moral (1921), Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), La rabassa morta (1932), El pintor Pidelaserra (1934) i Un llibre estel de Joaquim Cases-Carbó (1935). El 1926 es retirà a la seva Torre de les Hores de Martorell i publicà Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX, en dos volums, molt controvertida, on demostrà l’existència d’una “missió hegemònica” de Catalunya a Espanya des del 1800. Un altre assaig remarcable és La visió artística i religiosa de Gaudí (1927), on profetitzà la glòria de l’arquitecte, assaig que fou traduït al francès per Salvador Dalí (Lausana 1969).
Contribuí a l’intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc.
Al començament de la dècada del 1920 realitzà diverses adaptacions i traduccions al català per a teatre, que quallaren en obres com Lleonarda. Comèdia en 4 actes. Feu diverses traduccions amb J.M. Jordà i traduí versions líriques de Pitarra i Víctor Balaguer.
El 1939 s’exilià i visqué a Prada i tot seguit a Montpeller. Tornà a Catalunya al començament del 1942, passà un mes a la presó i es reintegrà a la Torre de les Hores. Col·laborà a Ariel, Destino, Gran Via i Revista Europa sense deixar de treballar en una obra de la qual es conserven nombrosos apunts. Diletant i home d’esperit humorista i bon conversador, és més conegut per les seves dites i anècdotes que pels seus llibres.
Bibliografia
- Bladé i Desumvila, A. (1967): Francesc Pujols per ell mateix. Barcelona, Pòrtic.
- Cassany, E. (1983): “Presentació”, dins Pujols, F.: Articles. Barcelona, Quaderns Crema, p. 9-12.
- Castellanos, J. (1986): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la literatura catalana, Part moderna. Barcelona, Ariel, vol. 8, p. 286-288.
- Cuscó i Clarasó, J. (2006): “Apunts sobre el pensament de Francesc Pujols. Ciència, filosofia i religió”. Revista de Catalunya, 220, p. 11-20.
- Cuscó i Clarasó, J. (2008): Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Barcelona, PAM.
- Diversos autors (1982): Centenari Francesc Pujols. Homenatge. Barcelona, Dau al Set.
- Diversos autors (1991): Francesc Pujols pels seus amics: conferències amb motiu del primer centenari del naixement del filòsof. Figueres, Fundació Gala-Salvador Dalí.
- Diversos autors (2008): Francesc Pujols: llums i ombres. Martorell / Vilafranca del Penedès, Fundació Francesc Pujols / Andana.
- Molas Batllori, J. (1975): Lectures crítiques. Barcelona, Edicions 62, p. 61-65.
- Renau, X. (1984): Francesc Pujols i Morgades. Barcelona, Nou Art Thor.
- Ribas, F. (2001): “El sistema de Francesc Pujols”. Revista de Catalunya, 166, p. 28-34.