Orfe de pare, de molt petit anà a Palma, on residí. Estudià fins a 14 anys al col·legi de Monti-sion, dels jesuïtes, i després hagué de formar-se de manera autodidàctica. Ja al col·legi, escriví poemes i peces teatrals en castellà i en 1839-40 aparegueren els sis volums de la seva primera obra, Fruto de la prensa periódica, recopilació d’articles publicats en la premsa espanyola. També el 1840, juntament amb Tomàs Aguiló i Antoni Montis, publicà La Palma, de la qual portà la direcció intel·lectual influït pel seu protector Jaume Pujol. El 1842 es traslladà a Madrid, on assistí a un curs de teologia a la universitat i col·laborà, entre altres publicacions, a El Católico, El Heraldo i El Pensamiento de la Nación, de Jaume Balmes, amb qui tingué una gran amistat i que li féu acceptar la direcció d'El Conciliador de Madrid (1845), defensor del matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín. En l’endemig, havia fundat a Palma La Fe (1844), on es mostrà encara influït per un marcat tradicionalisme filosòfic, superat posteriorment. Retornà vers la fi del 1845 definitivament a Mallorca. Actiu militant catòlic, promogué unes fortes campanyes a favor de la unitat religiosa, el 1855 des de les pàgines del Diario de Palma, i el 1868, concretament contra la llibertat de cultes, organitzà una gran recollida de firmes a les Balears i fundà i dirigí La Unidad Católica (1870-72). Fou també l’introductor a Mallorca de les Conferències de Sant Vicenç de Paül (1856), dins l’organització de les quals tingué sempre un paper destacat. El 1843 havia estat nomenat arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca, càrrec que ja havia tingut el 1840 i que ocupà fins a la seva jubilació (1895). La seva obra d’historiador s’inicià amb la col·laboració a Recuerdos y bellezas de España el 1844, que durà fins el 1888. Autor d’obres com Discurso sobre la Historia Universal (Continuación del de Bossuet) (1881), la seva aportació més important són, però, els estudis sobre història de Mallorca, en els quals utilitzà per primera vegada una gran quantitat de documentació inèdita (Historia de la conquista de Mallorca, 1850; Informacions judicials sobre els adictes a la Germania. . . , 1896; La judería de la capital de Mallorca en 1391, 1887); cal destacar-ne sobretot Forenses y ciudadanos (1847), la conferència en català En Joanot Colom. . . (1870) o articles com De las Comunidades en Mallorca, aparegut a La Palma el 1841, i altres de publicats a Museo Balear, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, etc. , els quals, malgrat la seva interpretació conservadora, tenen encara avui una gran utilitat. Fou també un notable historiador i crític de la literatura catalana; estudis com Ausias March (Revista de Madrid, 1841; traduït al català a Lo Gay Saber, 1871), crítiques a llibres catalans (Verdaguer, Llorente, Costa i Llobera, Massanès, Tomàs Aguiló), la publicació d’un gran nombre de documents o la recollida de cançons populars (trameses després a Marià Aguiló) constitueixen, més que les seves escasses poesies en català, la seva millor aportació al moviment de la Renaixença, del qual hom l’ha acusat sovint d’estar molt allunyat. Escriví encara altres treballs sobre arqueologia, necrologies i, especialment, obres pietoses. Els seus Ensayos religiosos, políticos y literarios foren recollits en 1854-73 i reeditats, ampliats i amb una introducció del seu amic Menéndez Pelayo, en 1893-96. Fou vocal de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de les Balears, i membre d’un gran nombre d’acadèmies científiques.