i Salvatore Quasimodo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Salvatore Quasimodo

poètica poètica i literatura lit
Poeta, traductor i assagista italià.
Modica, Sicília, 20 d’agost de 1901 — Nàpols, 14 de juny de 1968

Fill d’un ferroviari, estudià a Palerm i a Roma, però hagué d’interrompre la carrera d’enginyer i treballà en un organisme de l’administració. Cridat a Florència (1929) per Elio Vittorini, es relacionà amb escriptors i amb els cercles d’intel·lectuals i publicà el primer recull poètic Acqua e terre (1930). Col·laborador de diverses revistes, publicà L’oboe sommerso (1932), Erato e Apollion (1936) i Poesie (1938). Abandonà el seu treball i passà a ensenyar literatura italiana al conservatori de Milà (1941), càrrec en el qual romangué fins a la mort. Mentrestant, aparegué el primer dels seus grans treballs de traducció poètica, els Lirici greci (1940), i recollí, en Ed è subito sera (1942), tota l’obra poètica —traduïda al català per P.M.Bordas (1961) i també, parcialment, per Tomàs Garcés— del període precedent. Durant la Segona Guerra Mundial treballà l'Odissea, Catul, Sòfocles i l’Evangeli de Joan; més endavant Èsquil, els poetes de l’Antologia Palatina, Shakespeare, Neruda, Cummings i d’altres, recreats meravellosament en les seves traduccions. A partir del 1945 publicà Giorno dopo giorno (1947), Il falso e vero verde (1956), La terra impareggiabile (1958), Il poeta e il politico e altri saggi (1960; traducció catalana de Loreto Busquets, 1968), els Scritti sul teatro (1961) i Dare e avere (1966). Premi Nobel de literatura (1959), la seva poesia s’inscriu, primer, en el moviment hermètic i, a través d’un sistema complex de símbols, es projecta en la problemàtica que constitueix la font principal de la seva inspiració: el naturalisme, entès com una descoberta dels valors existencials originaris, i el classicisme, considerat com una individuació en els clàssics grecs d’un model de llenguatge poètic necessari en una civilització determinada. Ambdues tendències, però, es concreten en una celebració mítica de Sicília, evocada sempre amb un accent d’exiliat. Més tard, abandona l’hermetisme i s’adhereix a un tipus de llenguatge d’immediata transparència significativa. Aquest canvi estilístic, motivat per les circumstàncies politicosocials de la Itàlia de la postguerra, no implicà un abandó dels temes originaris, sinó que aquests es precisaren en una determinada problemàtica historicosocial.

Col·laboració: 
RPi / AES
Llegir més...