Estudiant a Coïmbra, es vinculà al grup contrari a l’estètica del Romanticisme conservador en la polèmica coneguda per la “Qüestió de Coïmbra”, de la qual nasqué la moderna literatura portuguesa. Participà en les Conferències Democràtiques del Casino de Lisboa (1871), punt de partença del socialisme portuguès. Diplomàtic des del 1869, visqué quasi sempre fora de Portugal. A París es posà en contacte amb el simbolisme. La seva obra mostra una etapa realista, sota la influència de Proudhon, la crítica religiosa de Renan i Feuerbach, el positivisme de Comte i, en l’aspecte literari, Flaubert. Corresponen a aquesta època les novel·les O Primo Basílio (1878), O Crime do Padre Amaro (1875) i Os Maias (1888), la seva obra màxima. A partir d' O Mandarim (1880) evolucionà cap a posicions pròximes al Modernisme, amb una cura minuciosa de l’adjectivació i un joc de misticisme i sensualitat que influí sobre l’etapa inicial de Valle-Inclán, traductor d’algunes de les seves obres. D’aquesta segona època són A Relíquia (1887), A ilustre casa de Ramires (1900) i Correspondência de Fradique Mendes (1900), on insisteix en una visió irònica i descoratjadora de la realitat portuguesa. Per influència francesa, simplifica la sintaxi, alhora que sobrecarrega la prosa d’imatges insòlites, tot cercant la perfecció musical de la frase. En la seva darrera obra, A cidade e as serras (1901), insinua un retorn a la terra nadiua, lluny de la vida cosmopolita. Completen la seva obra nombrosos assaigs i impressions de viatges, volums de crítica literària i un abundant epistolari.
José Maria Eça de Queirós
© Fototeca.cat
Novel·lista portuguès.