Figura màxima de la poesia portuguesa del s. XIX. Estudiant a Coïmbra, capitanejà el moviment contra el Romanticisme institucionalitzat representat per A. F. de Castilho. Fou un dels polemistes, juntament amb Eça de Queirós i Teófilo Braga, de l’anomenada “Qüestió de Coïmbra”, que aglutinà aquesta reacció en nom d’uns ideals influïts per Hegel, Michelet, Proudhon i Comte. Els assaigs Bom senso e Bom gosto (1865) i A dignidade das letras e as Literaturas oficiais (1865) centren aquesta polèmica. Fou un dels organitzadors de les Conferències del Casino de Lisboa (1871), d’on nasqué el Partido Socialista Português, del qual fou cofundador. El 1865 publicà Odes modernas , que concep com a instrument d’acció revolucionària. El 1871 marca un canvi de sentit en la seva obra i en la seva personalitat, producte potser de la seva malaltia o del fracàs dels ideals del 1870. Abandona la política —bé que el 1880 acceptà una candidatura a diputat socialista—, llegeix Schopenhauer i Hartmann i els místics hindús, i cau en una llarga crisi, fruit de la qual són els seus Sonetos (1886), recerca lúcida i adolorida de l’anihilació personal, autèntic diari de la desintegració que el conduiria al suïcidi. És un drama intel·lectual que fa d’Antero de Quental un dels grans poetes europeus del s. XIX.