Situació i presentació
Queralbs té el terme municipal més extens de la Vall de Ribes amb 93,47 km2. Limita pel N, el NW i l’W amb el Conflent i l’Alta Cerdanya; al S amb els municipis de Planoles i Ribes de Freser, per l’E amb el terme de Vilallonga de Ter i al NE fa de límit amb el municipi de Setcases. El terme municipal és format per les dues antigues parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, esmentades totes dues en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 819, amb els noms de Keros-albos i Fustiniano. A més de Queralbs, que és el cap de municipi, i el llogaret de Fustanyà, dintre d’aquestes parròquies s’han format altres nuclis secundaris com el veïnat de Serrat, la caseria de la Farga, la de Vilamanya (sobre les coves de Rialb), la de Rialb, i el gran complex de Núria, el qual comprèn el santuari del mateix nom, diverses dependències i edificis, i les instal·lacions d’unes pistes d’esquí. Tots els seus nuclis de poblament, a excepció de Núria, es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats, des de la Farga a les coves de Rialb, amb altituds inferiors als 1.300 m, als pendents de la vall del Freser, mentre que la major part d’aquest extens municipi, formada per l’alta vall del Freser i la conca del riu de Núria, és formada per carenades i valls pregones, obertes en els durs sediments paleozoics, sobretot del silurià, formats per ampelites negres i resistents i llicorelles.
El cap de municipi dista 7 km de Ribes de Freser, vila amb la qual s’uneix per una carretera que segueix paral·lelament el curs del Freser i surt des de la N-152. Té estació de ferrocarril del cremallera de Ribes a Núria.
El marc físic
El terme queda encerclat per l’ampli arc que descriu la serralada pirinenca entre el pic de Gorrablanc al NW del poble i el puig de Bastiments al NE, on es troben els cims de Puigmal (2.913 m), el puig de Segre (2.843 m), el puig de Finestrelles (2.827 m), el pic d’Eina (2.794 m), el pic de Noufonts (2.864 m), el pic de Noucreus (2.799m), el pic de l’Infern (2.860 m), i el puig de Bastiments (2.874 m), que coincidint amb la línia fronterera limita en aquest sector amb els municipis d’Oceja, Er, Sallagosa i Eina, pertanyents a l’Alta Cerdanya, i amb Fontpedrosa, que pertany al Conflent. Des del puig de Bastiments el terme municipal segueix la carena que passa pel coll de la Marrana, el Gra de Fajol (2.708 m), Martinell, el puig de Balandrau (2.585 m), i la serra de la Canya, i limita en aquest sector de llevant amb els municipis de Setcases, Vilallonga de Ter i Pardines; des d’aquí el terme segueix el torrent de Serrallonga en direcció a ponent, que separa el bosc de Serrat i el de Ribes, fins a trobar el Massanell, el segueix fins a la seva incorporació al Freser i l’acompanya fins a sota el serrat del Vent; a partir d’aquest punt, el límit municipal s’enfila de nou seguint la serra d’Estremera fins a trobar el pic de Gorrablanc; en aquest sector limita amb Ribes a migdia i Planoles.
La part NE del terme pertany a la conca del Freser, la qual és formada per diversos circs i cubetes glacials i queda separada de la vall de Núria per la carena que arrenca de Noucreus i segueix per la coma de Fontnegre, el serrat de les Pedrisses i les Roques i el Roc de Totlomón. El Freser neix al S del puig de Bastiments, a la vall del Freser; aigües avall, ja en el pla de Coma de Vaca, rep per la dreta el torrent de Coma de Vaca, que recull les aigües des de la vall que s’inicia a la Fossa del Gegant i que queda limitada al N per les Trunferes i el pic de la Vaca (2.826 m), i al S pel puig de Torreneules (2.711m). En aquest pla conflueixen els dos rius i el torrent que per l’E baixa del coll de Tres Pics. Aigües avall, ja en plenes gorges del Freser, rep diferents torrents que recullen aigües procedents del puig de Balandrau pel marge esquerre, i del vessant del puig de Torreneules pel marge dret. A Daió rep, pel marge dret, el seu principal afluent, el riu de Núria.
La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Noucreus formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles, d’Eina, de Noufonts i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glacial, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glacials era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1.200 m ). Durant el seu trajecte, aquest riu rep per l’esquerra i no lluny de Núria el torrent de Fontnegre, nascut a la coma del Clot, aproximadament a la meitat del seu recorregut. A Carcal, sota el salt del Sastre, rep per la dreta el torrent de Fontalba, que neix a la vall del mateix nom en una important surgència a 2.020 m (l’Adou de Fontalba). Aquesta vall de formació glacial composta de diferents circs penjats, és limitada per les carenes del Tros de Bou, el serrat del Borrut i la serra de Fontalba que arranquen del Puigmal; a migdia de la serra de Fontalba s’inicien les pendents que porten a Queralbs.
Des de Daió el Freser encara rep alguns torrents fins a arribar al paratge del Molí, sota Queralbs, on pel marge dret hi conflueix el riu de Tosa, que recull les aigües de la vall formada per diferents antics circs glacials i situada al S del Puigmal i tancada pel Pas dels Lladres i la serra d’Estremera.
La població i l’economia
Pels volts del 1370 a Queralbs es registraven 41 focs i 3 a Fustanyà, on el 1553 ja n'hi havia 32. Al principi del segle XVIII (1718) hi havia 300 h (queralbins) al cap de municipi i 120 a Fustanyà i Serrat, que el 1787 ja havien passat a 352 i 151 respectivament. Durant el segle XIX s1arribà al punt àlgid de 602 h a tot el municipi (1860), xifra que no se superaria fins el 1900 (611 h) i que encara es remuntaria fins al màxim de població (871 h) el 1940. A partir d’aquest moment el municipi va perdre la seva antiga vitalitat i s’inicià un descens progressiu: 502 h el 1950, 393 el 1960, 229 el 1975, i les xifres de 223 i 199 per als anys 1981 i 1991. Malgrat aquest descens, durant l’última dècada del segle XX, la població es mantingué força estable, així, el 2001 hi havia 194 h. El 2005 es comptabilitzaren 202 h, malgrat la majoria de cases de la població són de segona residència i d’estiueig.
Les muntanyes d’aquest municipi amaguen un seguit de comes, solanes i jaces on tradicionalment, des de la història més remota, han pasturat els ramats dels grans monestirs, dels naturals del país i de gent de les terres baixes, que enviaven els seus ramats a estiuejar a muntanya i a hivernar a la plana, a través d’antigues carrerades que anaven fins a l’Empordà per Besalú, i fins al Vallès i el Penedès per Osona. A Queralbs, com a la resta dels Pirineus, els prats dominen fins a altituds d’uns 1.800-2.000 m. Més avall hi ha els boscos, i fins als 1.300 m s’enfilen els conreus de farratge, pel bestiar, ja que la ramaderia és l’única activitat que encara perdura a la població, i la majoria dels camps es dediquen a la pastura. Els ramats són d’ovelles, vaques i cavalls, encara que aquests últims es troben en regressió.
L’aigua és el do més notable d’aquestes muntanyes; cada raconada amaga una deu o un torrent, que es precipita avall per engruixir altres torrents o els dos rius cabdals del municipi. El 1903 es va inaugurar la primera central hidroelèctrica, i després en seguiren d’altres, fins a un total de cinc (Freser superior, Daió, les Ielles o la Farga, el Molí i Rialb) que té el terme. Són totes centrals petites, inferiors als 3.000 kw de potència. Una altra antiga riquesa del terme era l’existència de meners d’arsènic, ferro i plom argentífer, explotats, els de ferro, des de l’edat mitjana, i potser abans i tot, i els d’arsènic a càrrec de la Societat Aurífera dels Pirineus Orientals, iniciada el 1843 i que es va tancar definitivament l’any 1916. Les instal·lacions de la Farga, malmeses en gran part per la riuada del 1940, i les de Rialb, són restes d’aquestes explotacions, ben oblidades. El 1820 s’hi havien trobat velles escodes, que hom va creure romanes, sota el salt del Sastre, al camí de Queralbs a Núria, cosa que fa suposar que aquests meners ja eren explotats des de l’època romana.
Modernament les úniques activitats industrials de Queralbs es limiten a les centrals hidroelèctriques i al sector de la construcció, mentre que cada vegada més, la principal activitat econòmica del municipi és el turisme. Pel que fa als serveis el municipi disposa d’hotels, pensions, residència casa de pagès i un alberg, a més de les instal·lacions de l’estació d’esquí alpí i nòrdic de la Vall de Núria.
El poble de Queralbs
El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1.236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.
A Queralbs hi havia un petit castell o torre de defensa, la qual, però, mai no va tenir la categoria de castell termenat, encara que el 17 de març de 1375 el rei Pere III va dictar un privilegi per a la conservació d’una fortalesa. Hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume, romànica, del final del segle XI, que reemplaçà 200 anys més tard una altra església anterior consagrada el 978. Es troba a l’extrem de ponent de la població, a 1.236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l’església s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers la collada de Fontalba. Aquesta església, que ha sofert diverses campanyes de restauració (la darrera finalitzà el juliol del 2001), és d’una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció, possiblement del segle XV. Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La porta d’accés encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava. Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d’andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur. A l’extrem N de l’església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l’extrem de migdia del braç del creuer.
Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d’aquell any, i que possiblement es va malmetre també l’església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu, i l’església de Núria restà gairebé totalment destruïda.
El poble de Queralbs, que celebra la festa major el 25 de juliol, per Sant Jaume, conserva algunes velles tradicions, com les benediccions del terme i les caritats, repartició de panets i ofertes, que per Sant Joan se celebren a la parròquia de Queralbs, i el 26 de juny a la de Fustanyà.
Altres indrets del terme
Fustanyà i Serrat
El llogaret de Fustanyà (12 h el 2005) es troba entre Queralbs i Rialb, a migdia del terme, però a l’esquerra del Freser, un xic enlairat. Hi porta una pista de 2 km llargs des de la Farga.
El lloc de Fustanyà és un indret d’unes cinc cases disperses i una gran masia, dita Fustanyà, esmentada ja al segle X; l’edifici actual data del segle XVIII. Prop de la masia es troba l’església romànica de Sant Sadurní, que és un edifici del segle XII, d’una nau, amb volta apuntada i absis, aquest amb una cornisa amb mènsules i una finestra central. El portal és a la façana o mur de migdia, i és format per arquivoltes en degradació. La porta manté una notable ferramenta romànica. El campanar de l’església sembla resultat de la transformació d’una espadanya primitiva en campanar o comunidor cobert. L’aparell de l’església parroquial és de carreus calcaris, semblants al marbre, extret, diuen, del lloc conegut com Roc de Sant Serni.
Una restauració canvià l’aspecte de la façana, incorporà un nàrtex, i varià l’entorn del recinte. Davant de l’església hi havia una terrassa que servia de cementiri, però actualment és voltada amb un mur i el cementiri fou desplaçat al costat de ponent.
De l’església actual no es coneix l’acta de consagració, però per l’aspecte es pot considerar la construcció dins del segle XII. Durant els anys 1982 i 1983 es féu un forat davant de la façana meridional. S'hi trobaren nombroses tombes que formaven part d’un cementiri medieval, i també fragments de ceràmica i les restes d’una olleta de terrissa negra, segurament del final del segle XI o del XII, per tant d’una època propera al moment en què es construí l’església.
El nucli de poblament més important de la vella parròquia de Fustanyà és el veïnat de Serrat (22 h el 2005), situat a la cota dels 1.300 m d’altitud, amb cases esglaonades al pendent de la serra. Es tracta d’un conjunt gairebé verge en el qual encara perduren molts dels processos compositius i constructius tradicionals. Els habitatges són de pedra pissarrosa lleugerament amorterada, reforçada amb passeres de lligada. Les teulades tenen doble vessant de lloses arrodonides, sobre cabirons de fusta amb ràfecs petits, fets amb diverses filades del mateix material. Moltes fusteries encara mantenen les coloracions originals o es presenten sense pintar. Són molt característics els forns semicirculars afegits a les construccions, coberts amb una llosa d’un sol vessant i una xemeneia potent generalment aparedada. La casa més notable és la casa Bonada, erigida a l’indret d’una torre de defensa alçada l’any 1519. Serrat pertany a la demarcació parroquial de Fustanyà, però té una petita església pròpia, dedicada a la Mare de Déu del Remei, que és una ampliació feta al segle XVII d’una església romànica, de la qual es conserva totalment l’absis. Sobre l’entrada hi ha un petit cor de fusta amb enteixinat policromat. La façana és acabada amb un campanaret d’espadanya.
A 1 km de Serrat, en el marge dret del riu, encara es poden veure les ruïnes del que fou el molí fariner. La festa major de Serrat se celebra el segon diumenge de setembre.
La Farga, Rialb i Vilamanya
L’indret de la Farga (4 h), al NE de Queralbs, situat sota la gran recolzada que fa la carretera que ve de Ribes de Freser abans de pujar a Queralbs, fou erigit el 1843 per a l’extracció d’arsènic; a més d’un conjunt de petits edificis, es construí un tren de via estreta fins a Rialb. L’extracció fou abandonada, però, arran de la Primera Guerra Mundial, i la riuada de 1940 s’endugué bona part de les instal·lacions. Una part fou renovada i convertida en residència dels Germans Maristes.
A 2 km de la Farga en direcció a Ribes hi ha la central elèctrica del Molí, construïda el 1914, amb dos edificis característics de l’arquitectura industrial amb detalls i elements modernistes. En l’antic molí fariner que hi havia en aquest mateix lloc, Guimerà situà el molí del drama de Terra Baixa.
Rialb fou creat arran de les explotacions mineres ja esmentades. Era l’estació d’emmagatzemament del mineral que arribava per tren des de la Farga, i a més hi havia les oficines de l’empresa explotadora. Avui, les edificacions renovades són una residència privada. És situat al marge dret del Freser i al costat de la carretera de Ribes.
Vilamanya (6 h) és un nucli format per masies que es troben situades just sobre Rialb, a 1.250 m d’altitud, a l’extrem S del terme. Aquest nucli, malgrat que es troba situat al marge dret del riu, pertany a la parròquia de Fustanyà (marge esquerre), la qual cosa es deu possiblement al fet que la seva fundació es remunta al moment en què la principal parròquia encara era aquesta.
Entre les masies del terme cal destacar el Puig, antiga cabana ja mencionada al segle XVII, els masos de la Ruira (o Rovira) de Dalt i de Baix, del segle XVI, i Can Constans, al vessant de Queralbs, com també la Plana, Cal Tregurà i la Casa Nova al vessant de Serrat. La riuada de l’any 1940, a més de bona part de les instal·lacions de la Farga, s’endugué altres edificis propers al llit del riu, com eren les anomenades cases d’en Bonada, situades enfront de les coves de Rialb al marge esquerre del Freser.
Aquestes masies estan comunicades per carreteres forestals: passa per Vilamanya la carretera que s’inicia entre Rialb i el Molí en el marge dret del Freser i gairebé arriba fins a la font de l’Home Mort. Aquesta mateixa carretera, una vegada sobrepassades les cases de Vilamanya, té enllaç amb la que surt de Planoles i puja al collet de les Barraques. Can Constans i la Ruira tenen comunicació amb la que sortint de l’inici del poble puja fins a la serra de Fontalba; també per sobre del poble aquesta carretera té un enllaç amb el Puig. La Plana i Cal Tregurà estan en el camí forestal del bosc de la Calç, que s’inicia a Fustanyà i també des d’aquest punt es comunica amb la Casa Nova.
La vall i el santuari de Núria
Vista del paratge on hi ha el santuari de Núria
© Lluís Prats
La vall de Núria, que es troba a una altitud de 1.960 m, és encerclada pels cims del Puigmal, el pic del Segre, el puig de Finestrelles, el pic d’Eina, el pic de Noufonts, el pic de Noucreus, i el puig de Font Negre. Ha estat en bona part modelada per l’acció erosiva de les glaceres que ocupaven aquests paratges en l’època glacial confluint en forma de llengües de glaç en l’actual pla de Núria, i procedents dels diferents circs que l’envolten. Al final del pla hi ha un llac artificial que es va construir l’any 1956.
La vegetació, com correspon a la seva alçada, pertany a l’estatge sub-alpí, i hi ha boscos de pi negre (bosc de la Verge i bosc de Sant Gil) i prats de pastures i tarteres; el gavet (neret) hi és molt abundant i forma grans capes vermelloses en el moment de la florida, també hi trobem el ginebró i el bàlec. Entre les moltes flors que es troben a la vall de Núria cal destacar les gencianes, la regalèssia de muntanya, l’herba tora (que és tòxica), ranuncles pirenencs, aster alpí, safrà de muntanya, etc.
El santuari de Núria ha estat des de fa segles un dels santuaris marians més importants del país. La devoció a Núria és tradicional de les comarques del Ripollès, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir, etc. Modernament, a les romeries de devots a la Mare de Déu s’hi han afegit els excursionistes, els esquiadors i els turistes que volen gaudir de la pau i tranquil·litat que regnen en aquest racó pirinenc. Fins a l’any 1916 el santuari era obert només del 29 de juny, Sant Pere, fins al 27 de setembre (Sant Miquel).
Antigament i fins a l’any 1931 calia fer el viatge a peu o a cavall d’un mul de bast des de Queralbs, la qual cosa representava una caminada de 3 hores, però malgrat això, eren milers els pelegrins que seguien aquest camí vell, que s’enfilava per la font de la Ruira, l’oratori de Cubrell, els Descansadors, el pont de Cremal, el salt del Sastre, el salt del Frare, el salt de l’Aigua o de la Cua de Cavall, el pla de Sallent, el pont dels Tres Molins, la Font Negra, i finalment la Creu d’en Riba, que obria a la vista del caminant la visió del santuari —format per l’església i les hostatgeries—. Avui aquesta visió la tenen els viatgers del cremallera en sortir del túnel de la Creu d’en Riba, ja que de manera sobtada passen del profund engorjat a l’àmplia perspectiva del pla de Núria.
Estació del cremallera, santuari de Núria
© Lluís Prats
L’any 1917 hom projectà la construcció d’un funicular, però la idea no va prosperar. Al mes de maig del 1928 començaren les obres d’un ferrocarril de muntanya, concebut com a tren mixt, amb via normal fins a prop de Queralbs i amb engranatges de cremallera fins a dalt al santuari. Aquesta via fèrria, de 12,5 km i un pendent que oscil·la entre el 5,5 i el 15%, fou inaugurada el 22 de març de 1931, i al cap de poc rebé com a passatgers els parlamentaris comissionats per la Generalitat republicana per a redactar l’avantprojecte d’estatut de Catalunya, conegut després com l’Estatut de Núria. Un cop descartada totalment la possibilitat que Núria tingués en el futur una carretera d’accés, es decidí potenciar l’ús del cremallera i facilitar la possibilitat de visitar la zona amb el màxim de condicions possible. Així, doncs, l’any 1986 la companyia Ferrocarrils de Muntanya i de Grans Pendents, de la Generalitat, inicià una nova etapa del carrilet de Núria, un dels pocs que queden a Europa, i l’únic de la Península Ibérica. Es posaren en funcionament tres nous automotors que s’afegiren als anteriors, de tal manera que el cremallera augmentà la seva potència i es reduí el temps del trajecte, que passà de 55 minuts a 35; també s’amplià notablement la capacitat de passatgers.
El cremallera segueix més o menys de prop el camí vell, al qual se sobreposa en alguns trossos, però n'evita els engorjats i les fondalades formades pel riu de Núria. El recorregut del cremallera té la particularitat d’ésser senyalitzat de tram en tram, amb esment d’altres cims i llocs notables del país i de fora del país: així, al costat d’indicacions sobre les altures de Tagamanent, Sant Jeroni, Mogrony, Gósol o el turó de l’Home, s’hi troben indicats els llocs i les corresponents altituds de Cortina d’Ampezzo, Wengen, Somosierra, Navacerrada, San Murezzan o la Mer de Glace.
El santuari de Núria, situat d’esquena al N, forma mig quadre, ja que es troba obert per una banda. Per tal d’assolir-ho calgué dividir el pavelló, abans titulat de Sant Josep, que tancava pel migdia una bona part del quadrilàter de la plaça. L’església que presideix aquest conjunt és un edifici modern de concepció neoromànica, iniciat el 1883, beneït el 1911 i completat darrerament amb el coronament del campanar situat a la façana, la instal·lació de calefacció i altres millores internes.
Alberg Pic de l’Àliga, a la vall de Núria
© Lluís Prats
Al costat de l’església hi ha l’hotel i quatre cases d’edificació: la casa de Sant Jeroni, construïda l’any 1929, la de Sant Antoni, acabada el 1929, la de Sant Josep, del 1930, i la de Sant Gil, del 1931. A l’ala antiga de la de Sant Antoni es muntà el Gran Hotel Vall de Núria. En les altres dependències hi ha les clàssiques botigues, una cafeteria i un menjador. Tot l’any ha sofert darrerament una reestructuració a causa de l’allau del turisme. Hom pot accedir a totes aquestes dependències per mitjà d’un corredor cobert. L’antic Hotel Puigmal, enllaçat inicialment per un funicular procedent de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929, ha estat transformat en l’Alberg de Joventut Pic de l’Àliga, i l’antic funicular ha estat substituït per un modern telecabina, que assegura una comunicació més ràpida i còmoda amb l’estació del cremallera. Al mateix vessant hi ha un Via Crucis monumental que s’enlaira fins al cingle anomenat de la Creu d’en Riba.
En el pla de davant del santuari, al marge dret, hi ha la capella de Sant Gil, on la tradició diu que fou trobada la imatge de la Mare de Déu, junt amb la creu, la campana i l’olla, tot amagat per aquest sant penitent que féu estada en aquesta vall cap a l’any 700. La primera capella que substituïa la feta per sant Andreu fou construïda el 1615 i l’actual n'és una ampliació. Prop de la capella i al costat del llac es troba la font de Sant Gil, famosa per la gelor de les seves aigües.
La millora del tren cremallera ha estat un fet important per al santuari i per a l’estació d’esquí. Aquesta estació, una de les més antigues dels Pirineus, disposa d’equipaments moderns que donen servei a una superfície esquiable de 15 ha distribuïdes per diferents pistes. Les remodelacions de tot el complex de Núria, a més de representar una gran millora de l’entorn, donen una capacitat de pernoctació òptima. Serveis de la Creu Roja comarcal i equips especialitzats garanteixen la seguretat dels visitants i els esportistes que freqüenten aquesta vall.
L’anomenat “camí vell” de Núria és un camí empedrat bastant ben conservat que travessa pràcticament tot l’extens municipi de Queralbs. Com a únic camí natural d’accés a l’alta vall de Núria és, sens dubte, molt antic, i els seus origens es perden amb els dels primers pobladors d’aquestes valls.
L’aspecte actual de Núria és el que ha adquirit en la darrera etapa d’una evolució històrica certament accelerada a partir del 1930. La documentació diu que la vall de Núria (o Annúria, en els primers documents) fou cedida el 1087 pel comte Guillem Ramon de Cerdanya al monestir de Ripoll perquè hi pogués fer pasturar els seus ramats. Aleshores Núria ja devia ser una vall coneguda i apreciada, sobretot per la seva situació estratègica i per les carrerades que la unien amb l’Alta Cerdanya. La primera notícia històrica del santuari és una concessió d’indulgències que féu el papa Alexandre III el 1162 a tots els fidels que pugessin a celebrar la festivitat de la Mare de Déu del dia 8 de setembre, cosa que revela l’existència d’un santuari potser ja presidit per la imatge actual, la qual, en contra de totes les suposicions llegendàries, no és pas anterior al segle XII.
La Mare de Déu de Núria és una talla policromada, de factura popular, que exagera expressionísticament els seus trets; l’obra es deu segurament a un pastor. La imatge és sedent i presenta la Verge entronitzada en un setial de respatller acabat amb dues boles. La Mare aguanta l’Infant —assegut al genoll esquerre— amb les dues mans, pel pit amb la dreta i amb l’esquerra l’espatlla. El Nen recolza la mà esquerra en el genoll i alça l’altra beneint. Tots dos vesteixen túnica i mantell. La restauració duta a terme darrerament pujà una mica massa els tons dominants de la policromia, el grisós, el daurat, i sobretot el vermell dels mantells, que és el predominant. El seu color bru originari li valgué l’apel·latiu de Moreneta del Pirineu, però en realitat no es tracta d’una verge negra, sinó que la tonalitat es deu als anys d’exposició als efectes de les llànties, dels ciris i de la humitat. La Mare de Déu de Núria és la patrona dels pastors, i amb motiu del 75 aniversari de l’esquí català, el 10 d’abril de 1983, fou proclamada també patrona dels esquiadors catalans.
L’origen de Núria és un enigma, com el de tants altres santuaris. S'ha suposat que podia ser, com de fet era els primers temps, un hospital o lloc destinat a hostal i recollida dels pastors de la muntanya. De fet, durant els segles XIII i XIV és documentat sempre com un hospital a cura de donats i d un prevere o capellà de Núria. Des de la fi del segle XIII en endavant hi ha notícies de deixes de terres i llegats a l’hospici o hospital i capella de Núria. Com sempre, allò que la història no sap ho explica fil per randa la tradició i la llegenda. Sant Gil, nascut a Atenes, arribà a Núria buscant en les seves solitàries valls el recolliment necessari per a practicar la vida eremita i restà en aquests paratges tres o quatre anys fent oració i predicant l’evangeli entre els pastors que durant l’estiu feien estada en aquestes valls pasturant els seus ramats. La talla de la Mare de Déu és atribuïda a aquest sant, el qual en el moment de marxar a causa de les persecucions, la deixà amagada junt amb la creu que presidia les seves predicacions, l’olla que emprava per a fer les sopes dels pastors, i la campana amb què els convocava cada vespre. Vers el 1072 arribà a Núria un pelegrí de nom Amadeu que procedia de Dalmàcia, i que per una aparició divina buscava la imatge de la Verge amagada en aquesta vall. Ajudat pels pastors construí una humil capella, on començà a acollir als primers devots que ja iniciaven les anades a Núria. Amadeu se n'anà sense trobar la preuada imatge, i fou l’any 1079 que a causa de la insistència amb què un bou gratava en un determinat lloc, els pastors descobriren la imatge de la Verge, junt amb la creu, l’olla i la campana. Tots els objectes sagrats foren dipositats en la petita capella, on el 8 de setembre d’aquell mateix any el rector de Queralbs celebrà la primera missa amb presència de la majoria del poble. A partir d’aquest moment es devia iniciar el santuari marià i la veneració dels objectes deixats per sant Gil que, si bé han estat renovats a causa de les destrosses de les guerres, especialment la de 1936-39, encara es veneren a Núria. Era tradicional que les dones que volien ésser mares posessin el cap dintre l’olla i toquessin la campana. Cada toc, es deia, representava un fill que es demanava a la Mare de Déu.
La història de Núria és com la de tots els santuaris, i antigament tingué una confraria que aplegava molts devots. Li concediren indulgències papes i bisbes, tant l’esmentat any 1162 com en moltes ocasions posteriors, les més antigues de les quals daten dels anys 1338 i 1638. El santuari primitiu fou ampliat i renovat diverses vegades, bé per la seva vellúria, bé perquè el terratrèmol del 1428 l’ensorrà gairebé del tot. La darrera reconstrucció abans de la del segle passat es féu entre el 1639 i el 1642. El 1728 fou afegit un cambril a la capella.
La història i la llegenda de Núria es feren popularíssimes a tot el país gràcies als santers o recaptadors d’almoines, que resseguien el país i n'ofrenaven goigs, i especialment gràcies a la Història i miracles de la Sagrada Imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita pel seu devot capellà Francesc Marès; se'n feren onze edicions entre el 1666 i el 1896. Modernament se n'han escrit diferents monografies, com les de Fortià Solà, J. Roca, Hilari d’Arenys i Eduard Corredera.
El rector de la parròquia de Queralbs ha estat sempre el rector de Núria, on hi ha permanentment un capellà custodi. A Núria se celebren durant l’any molts aplecs de pobles que, de pujar al santuari, n'han fet una tradició. La festa solemne, però, és la del dia de les marededeus trobades, el 8 de setembre. L’1 del mateix mes té lloc l’aplec de Sant Gil, en el qual els pastors de la rodalia fan la tradicional ofrena a la Verge de pa, llet, xais, i formatge. El dia 29 de juny, data en la qual antigament s’obria l’església i altres annexos del santuari que havien estat closos durant l’hivern, és tradicional l’aplec de les Farinetes. Aquest aplec constitueix una de les festes principals del santuari de Núria, es fa benedicció del terme, i es distribueixen les populars farinetes i l’ofrena d’un petit pa. Ja d’antic, aquest dia hi anaven els pastors i romeus de la Vall de Ribes i també molts procedents de la Cerdanya travessant els colls de Finestrelles i d’Eina. Acabat l’ofici es fa la benedicció de les farinetes i el pa i es reparteixen entre els assistents. D’aquí el nom de l’aplec. També són molt celebrades al santuari les festes de Nadal i cap d’any, i antigament també s’hi celebrava l’Aplec de Tancar el Santuari.
En totes aquestes celebracions religioses no hi manca mai el cant dels Goigs a la Verge de Núria, un dels quals fou compost pel poeta Joan Maragall:
Verge de la Vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestes...
En una muntanya escarpada
mig any coberta de neu
volgué prendre per estada
la Mare del Fill de Déu.
La Mare de Déu de Núria
anem tots a visitar...
Les coves i les restes arqueològiques
Les coves són nombroses arreu del terme. Cal destacar les de Rialb, situades al marge dret del Freser, amb estalactites i estalagmites i d’uns 250 m de profunditat. En el marge esquerre del riu de Tosa, poc abans de la seva confluència amb el torrent del Borrut, hi ha la cova de les Encantades d’uns 500 m de profunditat i abundants estalactites i estalagmites. En el mateix paratge i situades sobre la font de l’Home Mort hi ha les coves del Penitent, on segons una llegenda visqué durant uns quants anys un penitent que només baixava els diumenges per anar a missa a Fustanyà. Seguint el marge esquerre del mateix riu hi ha la cova de les Orenetes; aigua avall i al marge dret, la Grallera i les coves dels Fadrins; i davant de les coves de Rialb, en el marge esquerre del Freser, en el Roc de Sant Serni, sota Fustanyà, hi ha el Tut de Fustanyà. Totes aquestes coves han estat explorades i s’hi han fet importants troballes que indiquen la remota existència de l’home en aquests paratges des del Paleolític Inferior a l’edat dels Metalls.
A Rialb s’ha trobat ceràmica, una pinta d’os, agulles de banya i objectes d’adornament. Al Tut de Fustanyà hi havia ossos de diversos animals, carbó i instruments lítics de quars. A la cova de les Orenetes, a 1.870 m d’alçada, es trobà una necròpoli hallstàttica on es classificaren 22 cranis, 8 restes de crani, 20 mandíbules, i nombrosos ossos llargs fins a un total de 1.048 peces, a més de restes de gos, cabra, xai, conill i guilla; una mòmia funerària de pedra amb dibuix lineal sobre fragment de pissarra, restes de ceràmica cordonada i llisa, torques de bronze i fragments d’anell del mateix metall. No es pot assegurar, en canvi, l’existència d’altres restes prehistòriques que alguns autors situen a la Fossa del Gegant com ara dòlmens, menhirs, etc., ja que no se'n té documentació, ni cap informació oral fiable.
La història
La història documental d’aquest municipi, després de la menció del 839, es reprèn un segle més tard amb el testament d’Auresza, que el 938 llegà béns de Cairosalbos a Sant Joan de les Abadesses; però el document més important d’aquests primers temps és la consagració de l’església de Sant Jaume de Cheros Albos, feta el 30 de juliol del 978 pel bisbe Guisad II d’Urgell a petició dels habitants del lloc. La cosa més notable és que el bisbe consagrant subjectà la nova església consagrada a la de Sant Sadurní de Fustanyà, construïda dins de la mateixa parròquia i que, per tant, tenia aleshores una major categoria.
Entre els segles X i XII veiem confirmades les pastures d’aquests indrets a grans monestirs: així, el 966 el comte Oliba Cabreta concedeix les pastures de Coma de Vaca i Coma de Freser al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i l’any 1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya dóna les pastures de la vall de Núria al monestir de Ripoll; al segle XIII seran concedides amb exclusivitat, almenys les del terme parroquial, als homes de Queralbs i de Fustanyà. El 22 dtabril de 1273, amb privilegi expedit a la ciutat de Perpinyà, l’infant Jaume concedeix, per 500 sous melgoresos, les pastures de les muntanyes incloses en les dites parròquies als homes de Queralbs i de Fustanyà, sota un cens anual de 50 sous, amb exclusió de tothom, sense el seu consentiment. Aquest privilegi, que indubtablement devia ésser lucratiu per als homes d’aquests llocs, fou confirmat l’any 1277 perquè s’havia fet malbé el document anterior.
Com la majoria de pobles de la Vall de Ribes, Queralbs era de domini reial, segons que consta en el capbreu dels volts del 1370, però al llarg del segle XIV fou infeudat a diferents nobles, com els Montclar, abans del 1280; Pere de Montclar, el 1339, el va subinfeudar a Ramon de Ribes; més tard fou de Pere Galceran de Pinós, que n'era senyor el 1383, i el posseïa juntament amb les baronies de Pinós i Mataplana i la resta de les valls de Ribes.