Queralt

Armes dels Queralt

Llinatge noble procedent dels Timor, senyors del castell de Timor i castlans —i més tard senyors— del de Queralt.

Després d’una certa vacil·lació quant a l’ús del cognom Queralt, aquest restà fixat ja arran de l’extinció del primer llinatge de Queralt. El primer personatge d’aquest segon llinatge de Queralt a emprar aquest cognom és Pere de Timor, conegut també com a Pere (I) de Queralt (mort després del 1167), castlà de Queralt i de Santa Coloma, fill d’Alarig de Timor, el qual, en fer-se monjo de Poblet, deixà en testament (1167) aquelles castlanies al seu nebot Gombau d’Oluja, malgrat tenir una filla, Ermessenda de Queralt. El 1213 Arnau de Timor, senyor de Timor, rebesnebot de Pere (I), que havia heretat la castlania de Queralt, comprà la senyoria a Berenguer III de Queralt i la deixà, juntament amb Figuerola, Santa Coloma i Rocafort, al seu fill Pere de Timor, que esdevingué

Els Queralt i els Timor

Pere de Queralt. El seu fill, Pere de Queralt i de Cervelló, fou pare de Guillem (I) de Queralt i d’Anglesola (mort el 1307), el qual feu hereu el seu net Guillem de Fluvià i de Queralt, però aquesta successió no es produí per impugnació del segon fill de Pere (III), Pere de Queralt i d’Anglesola. L’hereu d’aquest, Guillem (II) de Queralt i de Castellnou, morí (1327) de mort violenta i no deixà fills. El succeí el seu germà Pere de Queralt i de Castellnou, que fou pare de Guerau de Queralt i de Rocabertí i de l’hereu Dalmau de Queralt i de Rocabertí. Aquest fou succeït pel seu fill, Pere de Queralt i de Pinós. El fill i successor d’aquest, Gaspar (I) de Queralt i de Perellós, morí sense fills al regne de Nàpols vers el 1420. El seu besnebot Guerau (II) de Queralt i de Requesens (mort el 1534) tingué per fills Jaume Florià de Queralt i de Cardona (mort després del 1554), a qui deixà la baronia de Puigverd, i fou pare de Joan de Queralt i de Ribes-, i Guerau (III) de Queralt i de Cardona (mort el 1595), que tingué per fill Pere (VIII) de Queralt i d’Icard (mort el 1606), que fou el primer comte de Santa Coloma de Queralt (1599) i pare de

Els Queralt (òlim Reard), comtes de Santa Coloma

Dalmau de Queralt i de Codina. El llinatge s’extingí el 1689 per mort, solter i malalt mental, del fill d’aquest darrer, Dalmau (IV) de Queralt i d’Alagó, el qual, fins a la mort del seu pare, es digué Lluís i fou creat marquès d’Albolote (1640) i de Ponts (1642) i gran d’Espanya (1647), i rebé també els llocs de Los Villares, Valdepeñas, Guadahortuna i Cazalilla. La seva herència fou discutida, i finalment Santa Coloma i Albolote passaren als Reard, i Ponts, als Cardona-Borja. El nou hereu del casal dels Queralt fou, doncs, Andreu de Reard i d’Icard, baró de Torredembarra i de Castellet, senyor de Gallifa, Montanyans i l’Arboç, que era rebesnet de Guerau (III), i passà a dir-se Andreu de Queralt (mort el 1721). Fou pare de Narcís de Queralt i de Xetmar (mort el 1743), bisbe d’Àvila i segon canceller de la Universitat de Cervera en successió del germà, l’ardiaca de Lleida Francesc de Queralt i de Xetmar (mort el 1725), i de Joan (I) de Queralt i de Xetmar (mort el 1756), cinquè comte de Santa Coloma. El net d’aquest, i setè comte, Joan (II) de Queralt i de Pinós (mort el 1803), heretà dels Descatllar el marquesat de Besora i es casà amb la rica hereva María Luisa de Silva y González de Castejón, comtessa de Cifuentes (gran d’Espanya) i de La Rivera i marquesa de Gramosa, Alconchel, Lanzarote i Albaserrada. Llur fill i successor en tots els títols, Joan (III) de Queralt i de Silva (mort el 1865), fou cavaller del Toisó d’Or, majordom major de la reina Isabel II i senador, i també es casà amb una altra important hereva andalusa, Pilar Bucarelli i Bubarelli, marquesa de Vallehermoso (gran d’Espanya), de Taracena, Cañete i Valdecarzana, comtessa de Gerena, Villamor, Fuenclara i Las Amayuelas i vescomtessa d’Ursua. D’aleshores ençà el tercer llinatge dels Queralt es desarrelà completament del Principat. Uns Queralt senyors de Sant Gallard, la Goda i Montpaó —Albert de Queralt (mort el 1179)— i els seus descendents, que foren també castlans de Queralt a l’època que els Timor deixaren d’ésser-ne i n'esdevingueren senyors, probablement descendien de Dolça de Queralt, senyora de la Goda, germana de Pere (I). Un altre llinatge Queralt sense relació amb els anteriors estigué establert a la Pobla de Segur, d’on eren castlans els seus membres, que foren agraciats amb el privilegi de noblesa el 1610 i posseïen les senyories de Beranui, Puimanyons i Gurp i la baronia d’Eroles, i s’extingiren a la segona meitat del segle XVII.