i Francisco de Quevedo y Villegas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francisco de Quevedo y Villegas

literatura lit i poètica poètica
Poeta i prosista castellà, una de les màximes figures del barroc.
Madrid, 14 de setembre de 1580 — Villanueva de los Infantes, Castella la Nova, 8 de setembre de 1645

Apassionat per la política, amic del duc d’Osuna, l’acompanyà a Itàlia, on intervingué en perilloses missions diplomàtiques. A la caiguda del duc (1620), fou desterrat a la Torre de Juan Abad, però amb la mort de Felip III i l’ascensió del comte duc d’Olivares recobrà la confiança de la Cort. El 1639 fou detingut, sense que se'n sàpiguen exactament les causes, a casa del duc de Medinaceli i empresonat en el convent de San Marcos de Lleó, on restà quatre anys en deplorables condicions. Quevedo és un dels més grans poetes de tots els temps. Conreà tots els gèneres, des dels satírics i polítics, com la cèlebre Epístola satírica y censoria al comte duc, passant pels morals, els burlescs i la sàtira literària i personal (sobretot contra Góngora, el seu mortal enemic). Al costat d’aquesta poesia frívola, Quevedo es mostra com el més profund poeta metafísic del barroc. La desil·lusió i la melangia barroques, la fugida del temps, la idea de la mort, l’angoixa, omplen els seus millors poemes. Bona part de la poesia quevedesca és de caràcter amorós i constitueix una de les produccions més apassionades i originals de tot el s XVII, caracteritzada per la seva autenticitat, el seu llenguatge directe, col·loquial moltes vegades, i per la seva modernitat. Les obres poètiques foren publicades després de la seva mort, en dos volums, El Parnaso español (1648) i Las Tres Musas últimas castellanas (1670). La seva obra en prosa és molt extensa i variada. Escriví tractats de tipus polític, com la Política de Dios, gobierno de Cristo y tiranía de Satanás (1635) i La vida de Marco Bruto (1644); obres ascètiques, com la Providencia de Dios (1641) i la Vida de Fray Tomás de Villanueva (1620); o filosòfiques i morals, com La cuna y la sepultura (1635), tractat estoic a imitació de Sèneca, una de les millors obres de Quevedo, on millor es palesa el to desenganyat i melangiós del barroc. Al costat d’aquestes obres de caràcter seriós i doctrinal no manquen escrits de crítica literària contra el gongorisme, com la famosa Aguja de navegar cultos con la receta para hacer Soledades en un día (1631), i La Perinola, feroç atac contra Pérez de Montalbán. La sàtira moralitzant cristal·litzà en la seva obra mestra, Los sueños (1627). Són sis narracions dialògiques, escrites en forma al·legòrica i simbòlica, per les quals fa desfilar tipus, oficis i costums de la seva època. Excel·leixen El sueño de las calaveras, El mundo por dentro i La hora de todos y la fortuna con seso. L’altra obra magistral és la novel·la picaresca Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos (1626), escrita entre el 1603 i el 1608 i publicada a Saragossa el 1626, amb un llenguatge ple d’antítesis i equívocs, estilísticament perfecta. Amb un humor vidriós i corrosiu, ofereix una visió deformada i caricaturesca de la realitat, sense aturar-se davant els quadres més trists o fins i tot macabres.

Col·laboració: 
JMBl
Llegir més...