Cap de comarca, Ademús. És un vell enclavament valencià separat de la resta del país i situat entre Castella i Aragó. Correspon a una part de la vall alta del Túria: forma l’extrem meridional de la llarga fossa de direcció NNE-SSW transversal al Sistema Ibèric i que permet al riu de travessar el sistema. Formada la fossa en el Paleogen amb el sorgiment del Sistema Ibèric, al Miocè fou coberta de sediments i es formà la cubeta d’Ademús; un afonament posterior facilità l’atracció d’aigües cap al Túria, que aquí rep el riu de Riodeva, l’Ebrón i el riu Boïlgues. El rebliment de la fossa fou paral·lel a l’erosió de les serres immediates, que així foren rebaixades a uns 1.000-1.100 m alt. Un moviment posterior elevà les serres i originà el plec de les calcàries sedimentàries. Després, l’erosió del riu ha fet una estreta vall de fons pla amb forma de badlands. Sobre la vall s’alcen els vessants immediats de la serra de Javalambre a l’W i de la Serrania de Conca a l’W, que passen dels 1.700 m alt.
El Túria forma l’eix de la comarca amb direcció NNE-SSW amb una vall estreta que s’alça ràpidament. La comarca té el clima propi del seu caràcter interior i alt, amb hiverns freds (4°C pel gener a Castellfabib) i estius poc calorosos (22°C a l’agost); precipitacions escasses (334 mm anuals), repartides molt igualment al llarg de l’any (menys juliol i agost, que són de forta secada); hi ha nevades bastant fortes a les muntanyes. El terreny no conreat és molt extens a causa del relleu. La vegetació hi té caràcter mediterrani continental, netament ibèric. La major part del país pertany al domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae). Destruït aquest per l’home, el substitueix sobretot la pastura de jonça amb sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum). Als indrets frescals hi ha colònies relativament importants de plantes submediterrànies. Les terres elevades, aproximadament entre 1.200 i 1.800 m, duen savinoses de Juniperus thurifera i, més amunt, de Juniperus sabina, així com comunitats de plantes en coixinet espinós. És un paisatge de muntanya mitjana mediterrània seca, que als Països Catalans no apareix enlloc més, si no és en fragments molt reduïts.
El 1987, el 63% de la superfície comarcal era dedicat a terreny forestal i les activitats econòmiques més importants tenien relació amb l’explotació del bosc i l’agricultura, que comprenia el 22% de la superfície comarcal (8.182 ha). Els prats només ocupaven 30 ha i altres superfícies 5.454 ha. Dins l’àrea conreada, la major part, un 85%, corresponia al secà, mentre que només el restant 15% era de terra regada per l’aigua del Túria i de l’Ebrón. Aquestes proporcions no es respectaven a tots els municipis, i, per exemple, Ademús, Cases Baixes, la Pobla de Sant Miquel i Vallanca superaven els percentatges de secà, mentre que a la resta de municipis (Cases Altes, Castellfabib), la proporció era més equilibrada, malgrat que predomina el secà. L’excepció era Torre Baixa, on el regadiu arribava al 100% (235 ha) de la superfície conreada. Dins l’estructura productiva de l’activitat agrícola, majoritària a la comarca, calia diferenciar també entre secà i regadiu. Dins el secà (6.920 ha) predominava àmpliament el conreu de l’ametller (sobretot a Ademús i Vallanca), els cereals (ordi, blat, sobretot a Castellfabib) i la vinya (la Pobla de Sant Miquel). Dins el regadiu, els arbres fruiters, en especial les pomeres i les pereres, a gairebé tots els municipis comarcals (Ademús, Cases Altes, Castellfabib i Torre Baixa). Per hectàrees dedicades, el principal conreu era l’ametller, seguit dels altres fruiters, els cereals, la vinya i l’olivar. Petites hortes al voltant dels pobles completaven la producció agrària de la comarca. El 1999 se censaren 2.912 ha de terres conreades i 8.767 ha de pastures permanents. Els cultius més importants eren els fruiters (1 784 ha). La ramaderia també és una activitat important dins el sector primari del Racó. L’any 1999, el cens ramader aplegava 87 caps de bestiar boví, 14.530 d’oví, 510 de cabrú i 47 de porcí. La indústria és molt reduïda: tan sols alguna central agrícola i envasos de fusta.
Vista de la vila d’Ademús, cap de la comarca del Racó, sota les restes del castell
© Arxiu Fototeca.cat
La feblesa de l’economia ha limitat l’expansió demogràfica i la comarca ha estat un focus declarat d’emigració. L’any 1970 la població total era de 5.313 h i la densitat de 14,3 h/km2, ja aleshores una de les més baixes del País Valencià. El 1991 la població de la comarca era de 3.212 h xifra inferior als 3.630 h del 1986 i als 3.758 h del 1981. Aquesta pèrdua demogràfica fou deguda a l’envelliment de la població resident i la forta emigració cap als centres econòmics propers.El 1998 la població era de 2.964 h i, segons el cens del 2003, era de 2.577 h (7 h/km2), xifra que representava un descens absolut de 629 h respecte al 1991. El 2001, Ademús (1.115 h) concentrava el 43,7% del cens. La població del Racó era molt envellida, atès que el 8,6% de les persones tenien menys de 15 anys, el 55,9% era població adulta i el 35,5% sobrepassava els 65 anys. Aquesta tendència és apreciable ja des de la darreria del s. XVIII, que la comarca del Racó d’Ademús tenia 4 724 h. Al llarg de la primera meitat del s. XIX augmentà fortament i arribà als 8.300 h el 1857; continuà després amb un increment més feble fins el 1900 (10.000 h); aquesta xifra es mantingué fins el 1940 i minvà ràpidament els darrers decennis, en què quasi s’ha reduït a la meitat. L’emigració s’ha dirigit a Barcelona i al Port de Sagunt inicialment; darrerament també cap a l’Horta, com a resultat de la creació de comunicacions directes amb València. La població s’agrupa en petits nuclis al llarg dels rius, on es localitzen les zones agrícoles i les comunicacions. Els pobles es troben a la vall del Túria o sobre els seus afluents; tota la resta de la comarca és un gran buit de població. L’emigració ha envellit notablement la població (el moviment natural és des de fa uns quants anys negatiu).
El sistema de comunicacions es basava en la carretera nacional 420 de Conca a Terol, que travessa la comarca de sud a nord, i en la N-330 de Múrcia i Alacant cap a França per Saragossa, que entra per l’oest i es fusiona amb l’anterior a Los Santos. Fins fa relativament poc estava tallada, cosa que incomunicava directament el Racó amb el País Valencià (hom havia de fer una llarga volta per terres de Terol); la construcció d’un pont sobre el Túria resolgué la comunicació directa. Avui, aquesta comarca i la subcomarca Xelva-Villar del Arzobispo tenen el seu accés per la carretera comarcal de València a Ademús, que discorre al llarg de la vall del Túria. Per aquesta raó, l’accessibilitat amb les comarques restants del País Valencià resulta força reduïda, atesa la dificultat de les comunicacions transversals. És per això que el Racó d’Ademús i els Ports de Morella són les comarques amb un índex d’accessibilitat més baix de tot el País Valencià. Respecte a les comunicacions intercomarcals, presenten greus deficiències. Només els pobles que es localitzen al llarg de la N-330 (Torre Baixa, Ademús, Cases Altes i Cases Baixes), tenen unes comunicacions que poden qualificar-se de bones, encara que les pistes forestals tenen un paper supletori.
El Racó fou la primera terra valenciana reconquerida als musulmans al s. XIII; els castells de Castellfabib i Ademús foren ocupats per Pere I el 1210 i repoblats per aragonesos, però poc després fou ocupada de nou pels musulmans de València. La conquesta definitiva, la féu Jaume I el 1259, que la despoblà de musulmans. Fou un dels primers llocs repoblats per cristians al País Valencià i fou inclòs dins el Regne de València. Fou ocupada temporalment per Castella durant la guerra del 1363. Fins el 1707 fou de la governació de València, i passà després al corregiment de València, fins el 1833, que, amb la divisió provincial, quedà dins la província de València i dins el partit judicial de Xelva i avui de Llíria. El terme d’Ademús incorporava fins el 1700 la major part del Racó (Ademús, Vallanca, Cases Altes i Cases Baixes; aquests dos últims municipis se'n separaren el 1838).