Fill de Guilhèm d’Omelàs (fill de Guilhem IV de Montpeller) i de Tiburga, de la qual heretà el comtat d’Aurenja. Fou essencialment un baró feudal que conreà la poesia trobadoresca com un cultíssim afeccionat i amb la intenció de palesar-hi la seva personalitat. Afirma que no feia versos amb intenció d’obtenir-ne remuneració i que en la seva poesia no cerca una acceptació àmplia i popular, sinó tan solament complaure una reduïda selecció d’homes entesos en les filigranes de l’art. D’on que, al seu transcendental debat amb Giraut de Bornelh (1170), defensi el trobar clus, o poesia hermètica, contra el trobar leu, o poesia senzilla. Gran part de la seva obra —de la qual resten unes 40 composicions— és fidel a aquests criteris i constitueix, per tant, una llampant exhibició de virtuosisme formal i de contingut filigranat i, molt sovint, sorprenent per la seva audàcia. De vegades arriba a donar una divertida caricatura d’ell mateix, no tan solament exagerant els estirabots i les atzagaiades, ans encara ridiculitzant-se. Amb orgull aspira a ésser foll, desorbita la seva parenceria nobiliària i exhibeix un original enginy. Té moments de gran poeta, sempre és elegant en la dicció i de vegades s’expressa amb una detonant familiaritat en tractar de les coses divines. Hom el pot considerar un dels creadors del trobar ric i és un clar antecedent d’Arnaut Daniel.