Joan Ramis i Ramis

(Maó, Menorca, 27 d’abril de 1746 — Maó, Menorca, 12 de febrer de 1819)

Literat, historiador i advocat.

Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa. De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat. Conquerida Menorca per l’exèrcit francoespanyol del duc de Crillon (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) —influïda pel teatre castellà del s. XVII— i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva. Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català. Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc. Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819); fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal. A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.