i Ramon Berenguer III de Barcelona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Berenguer III de Barcelona

SinònimRamon Berenguer I de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Gran
SinònimRamon Berenguer I de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Gran
Monument a Ramon Berenguer III de Barcelona, obra de Josep Llimona, a la plaça barcelonina del seu nom
© Arxiu Fototeca.cat
història hist
Comte de Barcelona (1096-1131).
Rodés, Roergue, 11 de novembre de 1082 — Barcelona, 1131

Nasqué pocs dies abans de l’assassinat del seu pare Ramon Berenguer II, estant la seva mare a casa de la seva cosina Mafalda de Roergue. El testament de Ramon Berenguer I no permetia l’accés del nadó a la dignitat comtal fins després de la mort del seu oncle Berenguer Ramon (Berenguer Ramon II de Barcelona). La tutoria, després de diverses proposicions fallides, fou encomanada el 1086 a aquest durant onze anys, després dels quals havia d’associar-lo al govern. Tot i algunes resistències el pla acabà per ésser acceptat pels darrers recalcitrants el 1089.

El 1095 Ramon Berenguer III començà les seves accions bèl·liques assetjant Tortosa, cosa que indica que ja hi havia coregnat d’oncle i nebot, que potser havia començat pel febrer del 1093, amb alguns antecedents en matèria de béns particulars des de l’agost del 1089. Els escrits del papa Urbà II sobre la restauració de l’arxidiòcesi de Tarragona (1091) ja anaven adreçats conjuntament a oncle i nebot. Però aviat semblà iniciar-se una oposició entre ambdós, que potser s’enfortí amb el pas del bisbe, el vescomte Folc de Cardona, de la Seu d’Urgell a Barcelona. En un combat judicial fet vers la fi del 1096 o començament del 1097, en dominis d'Alfons VI de Castella, Berenguer Ramon fou vençut. Mort aquest a Jerusalem, Ramon Berenguer III començà a regnar sol. L’equip de col·laboració continuà essent el mateix. El comte, juntament amb el seu besoncle Artau I de Pallars, atacà Amposta el 1097, un any més tard envestí Orpesa, plaça del Cid, i aquest atacà els sarraïns de Morvedre, aliats del barceloní. Llavors aquest deixà l’acció contra Orpesa i segurament fou en aquest moment que s’avingué amb el Cid i concertà el seu matrimoni amb la filla d’aquest, Maria Roderic de Vivar, que devia celebrar-se el mateix 1098. Vers la fi d’aquest any o el començament del següent, en ocasió d’una visita de la jove parella al monestir de Ripoll devia ésser-hi compost el Carmen Campidoctoris. Els avanços dels almoràvits pel cantó de València a partir del 1102 blocaren tota possibilitat en aquesta direcció i, mentre hom féu alguna temptativa contra Balaguer, els almoràvits atacaren pel Penedès, destruïren Olèrdola i arribaren fins al castell de Gelida (1107). Després, foren continguts, però les dificultats eren tan grans, que el comte es veié obligat a demanar ajut a Lluís VI de França. L’ajut no arribà i això evità als catalans una represa del domini franc. El 1108 hom procedia al repoblament d’Olèrdola. L’ofensiva almoràvit, però, no havia permès d’aprofitar un moment propici per a la represa de Carcassona i Rasès (1107). Un nou intent del 1112 acabà amb una avinença per la qual el vescomte Bernat Ató de Besiers i els seus reconegueren de tenir aquells comtats en feu pel comte de Barcelona, el qual féu indemnitzar amb quinze mil sous melgoresos.

El 1111 Ramon Berenguer incorporà als seus estats la ciutat de Besalú i annexos per extinció de la corresponent dinastia comtal. Morta Maria Roderic després de l’agost del 1104, el comte es casà amb Almodis, segurament filla del comte de Mortain, amb la qual visqué pocs mesos vers el 1106. El 1112 es casà amb Dolça de Provença, a qui la seva mare Gerberga havia donat tots els seus dominis dos dies abans, i el dia del casament estenia la donació al seu gendre. Un any més tard Ramon Berenguer III, que ja s’anomenava comte de Barcelona i de Provença, rebé de la seva muller una cessió total de drets. Això donà a Catalunya un lloc destacat en la política europea i contribuí en una gran manera al seu avenç cultural.

Sarcòfag de Ramon Berenguer III de Barcelona (s XII) situat dins un arcosoli del monestir de Ripoll
© Fototeca.cat

Dins 1114-15 tingué lloc una expedició a Eivissa i Mallorca a iniciativa dels pisans, però sota el comandament del comte i amb la col·laboració també de llenguadocians i provençals; el 1114 fou presa Eivissa, acabada d’ocupar la ciutat de Mallorca. Un gran nombre de captius cristians reberen la llibertat i fou recuperat un enorme botí. Després els cristians es retiraren i les Illes foren ocupades pels almoràvits. Aquests mentrestant havien atacat Barcelona des de l’oest per la tardor del 1114, i des del sud a la primavera del 1115. En ambdues avinenteses foren rebutjats amb grans pèrdues i la segona vegada sembla haver coincidit amb el retorn de Ramon Berenguer, que contribuí decisivament a la victòria cristiana. Tot seguit, el comte projectà una nova gran expedició contra els sarraïns i s’embarcà vers Provença i Itàlia per recaptar ajut al començament del 1116. La mort del papa Pasqual II, favorable als propòsits del comte, i la coincidència amb l’operació d'Alfons I d'Aragó contra Saragossa, a la qual hom donà preferència, no permeteren la realització dels plans catalans. El comte obtingué, però, la confirmació de l’elecció d’Oleguer com a bisbe de Barcelona i l’ordre papal a aquest perquè acceptés el nomenament (1116).

Al començament del 1117 Ramon Berenguer incorporà als seus dominis el comtat de Cerdanya i annexos per extinció de la seva dinastia comtal. El 1118 donà al bisbe Oleguer la ciutat de Tarragona i la seva comarca perquè les repoblés; i el mateix Oleguer era fet arquebisbe i així, després de diverses temptatives fallides des de la fi del s IX, hom obtingué la independència eclesiàstica dels comtats catalans. Hi hagué després un període de rivalitat amb Alfons I d’Aragó per la possessió de Lleida i per l’avanç vers Tortosa i València. El 1123 Alfons estigué instal·lat a Gardeny i més tard preveié la conquesta de València i féu donacions de futur a Llíria i Vilamarxant. Vers el 1119 el comte impulsà la repoblació vers les Garrigues, probablement per flanquejar Lleida pel sud, alhora que afavorí la introducció a Catalunya dels ordes militars de l’Hospital (des del 1109) i del Temple (potser des del 1123 i sens dubte des del 1126). En la seva pressió sobre Lleida sofrí el 1126 una derrota a Corbins, durant una incursió almoràvit, que el féu recular en aquesta contrada.

En 1120-24 tornà a haver-hi preocupacions en relació amb Carcassona, i el 1125 hom arribà a un acord amb Tolosa en relació amb Provença. Uns intents de represa de la idea de croada marítima, ara d’acord amb els sicilians (1127), no arribaren a bon terme. El 1128 hagué de reduir més agressions del comte Ponç II d’Empúries, el qual féu presoner i al qual féu perdre la jurisdicció sobre Peralada i la seva batllia, que passà a Barcelona.

El 1130 sembla haver-se fet templer d’una manera potser simbòlica. Un any després moria i deixava els seus estats peninsulars al seu fill gran Ramon Berenguer (Ramon Berenguer IV), i Provença i els seus annexos al fill segon Berenguer Ramon, amb una certa preeminència per al primogènit, a qui eren concedits també els drets sobre Carcassona i Rasès. L’anul·lació dels ingressos monetaris procedents dels països sarraïns a conseqüència de les victòries almoràvits obligà Ramon Berenguer a fer una radical reforma tributària, probablement el 1113. Deu correspondre a això la implantació del bovatge, dels imposts sobre el mercat de queviures de Barcelona i del quint sobre les naus que entressin en ports de la jurisdicció comtal. També hi deu tenir relació el canvi de moneda dels mancusos pels morabatins (1097-98). El 1128 casà la seva filla Berenguera (Berenguera de Barcelona) amb Alfons VII de Castella, dins una política de contenció de la puixança d'Alfons I d'Aragó.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...