i Ramon Berenguer IV de Barcelona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Berenguer IV de Barcelona

SinònimRamon Berenguer II de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Sant
SinònimRamon Berenguer II de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Sant
història hist
Comte de Barcelona (1131-62) i regent de Provença (Ramon Berenguer II, 1155-~1157), príncep dominador d’Aragó (1137-62).
?, aprox. 1113 — Borgo San Dalmazzo, Piemont, 1162

Fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença. Actuà al costat del seu pare, i ja amb el títol de comte, el 1126 en una entrevista amb Alfons I d’Aragó. En els tres primers anys del seu govern hagué de preocupar-se de la pressió exercida per Alfons I a les contrades frontereres amb Catalunya, perquè el 1133 ocupà Mequinensa, abans havia pres ja Horta de Sant Joan, i poc després disposava de localitats situades entre el Matarranya i l’Ebre. Després, dins aquell mateix any emprengué la reducció de Fraga i durant el seu setge sofrí una terrible derrota el 1134.

Davant la situació creada per l’amenaça sarraïna, el desgavell aragonès per la mort del Bataller i la intervenció castellana, Ramon Berenguer IV, que disposava d’uns magnífics consellers, com l’arquebisbe Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada, prengué tot seguit un paper preponderant.

Acollí el 1135 el successor d’Alfons I, Ramir II (el monjo), a Besalú.

A partir d’aquest moment les coses començaren a redreçar-se. Ramir tornà a Aragó i al cap d’uns quants mesos, el 1137, fou convingut a Barbastre l’esponsalici de Ramon Berenguer, que tenia uns vint-i-tres anys, amb Peronella, filla de Ramir, que devia tenir un any escàs. La sobirania aragonesa fou traspassada al comte; el mateix any els veïns d’Osca li juraren fidelitat; Ramir declarà nul·les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte; i el 13 de novembre traspassà a aquest tots els drets i prerrogatives que s’havia reservat. Retingué el títol de rei i el comte rebé el de príncep dominador d’Aragó. Però tot seguit hagué de resoldre els problemes creats pel testament d’Alfons I, que havia deixat els seus regnes als ordes militars.

El 1140 fou aconseguit un acord amb el de l’Hospital; el 1141 amb el del Sant Sepulcre, que autoritzà el comte a prendre el títol de rei i a assumir la dignitat reial; i finalment el 1143 amb el del Temple, en canvi d’importants concessions que serviren també per a l’acció de conquesta als sarraïns.

El 1141 Alcolea, Xalamera, Pina i Velilla ja havien estat preses als musulmans. El 1142 ja ho era també Montsó, no se sap si als navarresos (que l’havien tingut) o als sarraïns; i el mateix any fou repoblada Daroca. Mentrestant el comte havia arribat a un acord amb el seu cunyat Alfons VII de Castella, que aspirava al domini de Saragossa i el seu territori. Calgué cedir-li Sòria i tot el que havia posseït Alfons I més enllà de la Serralada Ibèrica, i acceptar una teòrica sobirania del castellà sobre l’antic regne sarraí de Saragossa. La relació entre ambdós cunyats seria ara amistosa i lleial, llevat del que es refereix als afers de Navarra, que el comte volgué tornar a unir a Aragó, mentre Castella feia un doble joc per a impedir-ho.

Des del 1138 fins a la fi del seu regnat el comte treballà, amb les armes o amb el joc diplomàtic, per a la reincorporació de Navarra, i fou la sola empresa en què no aconseguí el seu propòsit. Obtingué, però, el 1154 del papa Anastasi IV que totes les diòcesis de Navarra, Aragó i Catalunya (menys Elna) estiguessin sotmeses a la jurisdicció metropolitana de Tarragona.

Neutralitzat el perill sarraí conseqüent a la derrota de Fraga, Ramon Berenguer IV emprengué una sèrie d’importants expedicions contra els sarraïns. El 1144 degué fer una incursió fins a Llorca, que probablement ocupà durant un cert temps, potser juntament amb Vera. El 1146 féu una penetració fins a València. El 1147 prengué Ontinyena (Aragó) i anà per mar, juntament amb els genovesos, a atacar Almeria, mentre els castellans, els navarresos i els urgellesos, hi anaven per terra. La participació del comte en la presa de la ciutat fou decisiva. Llavors Ramon Berenguer IV pactà amb els genovesos l’expedició contra Tortosa per a l’any següent. L’operació fou muntada com a naval i terrestre alhora. El papa Eugeni III li atorgà el caràcter de croada. Ultra catalans i genovesos, hi participaren occitans, normands, anglesos, pisans, lorenesos i alguns aragonesos. Començada l’operació pel juliol del 1148, la ciutat fou ocupada, segons sembla, el 31 de desembre. Una bona part de la població sarraïna restà al país, dedicada a l’agricultura i la menestralia. Foren les comunitats d’eixàrics, que pogueren conservar una autonomia civil i religiosa.

Per a l’any següent fou projectada l’empresa contra Lleida amb la cooperació d’Ermengol VI d’Urgell. Les forces de Ramon Berenguer IV eren establertes ja a Gardeny el 1149. Simultàniament foren atacades Fraga i Mequinensa. Lleida i Fraga foren ocupades el mateix dia. Poc després queia Mequinensa.

Els nous territoris no eren annexats a cap comtat, i Ramon Berenguer IV fou aleshores comte de Barcelona, príncep d’Aragó, marquès de Tortosa i duc de Lleida, i, excepcionalment, rei dels lleidatans.

Vers el 1152 el comte conquerí el castell de Miravet, que donaria als templers, i una quarantena de castells més de la línia de l’Ebre. Finalment, vers la tardor del 1153, amb l’ocupació de les muntanyes de Prades i especialment de Siurana, era coronada la conquesta del que rebria el nom de Principat de Catalunya. En previsió de futures expansions en terres sarraïnes el comte havia obtingut dels genovesos el 1147 un reconeixement de drets especials fins a Almeria. L’any següent arribà a una estreta entesa amb el rei Llop, que dominava València i Múrcia. I el 1151, amb el tractat de Tudellén, obtingué de Castella, sota certes condicions de teòric vassallatge, l’atribució a Ramon Berenguer IV i als seus successors dels regnes de València i Múrcia com a zones de futura conquesta, amb un límit meridional proper al cap de Gata o coincident amb ell, i sens dubte amb un reconeixement implícit de la Serralada Ibèrica com a frontera entre les dues grans monarquies peninsulars.

La intervenció d’aquest comte a Occitània fou important. El 1143 col·laborà a la submissió de Montpeller, que s’havia revoltat contra el seu senyor. La mort del seu germà el comte Berenguer Ramon I de Provença, en lluita contra els genovesos (1144), obligà el comte català a fer-se càrrec del govern de les terres provençals durant la minoritat del seu nebot Ramon Berenguer III. La seva tasca principal en aquesta funció fou la reducció de la revolta dels Baus (1145-46 i 1150) i la presa de Trencatalla (1156).

El 1154 aconseguí que els bearnesos acceptessin la seva superior senyoria. L’aliança amb Enric II d’Anglaterra, amb qui cooperà el 1156 en un setge de Tolosa, li permeté de neutralitzar els perills de l’actitud inamistosa del comte tolosà. Les ambicions de l’emperador Frederic I (Barba-roja) sobre Provença obligaren el comte barceloní a una acció diplomàtica prop d’aquest, que fou afavorida per l’actuació del català en aconseguir la sortida de Castella de Riquilda de Polònia, vídua d’Alfons VII i neboda de Frederic, i el seu casament amb el comte Ramon Berenguer III de Provença. En anar a entrevistar-se amb l’emperador a Torí el sorprengué la mort. Dos dies abans, sentint-se malalt, havia fet el testament sacramental.

Del seu matrimoni amb Peronella d'Aragó tingué cinc fills. El primer fill, de nom Pere, nascut per l’abril del 1152, morí infant; el segon, anomenat Ramon, el succeí amb el nom d’Alfons (Alfons I de Catalunya); el tercer, anomenat Alfons, també morí abans que el seu pare; el quart s’anomenava també Pere, i hom li canvià el nom pel de Ramon Berenguer; i el darrer s’anomenà Sanç. Les filles reberen els noms de Dolça i Elionor. El testament del comte disposà que Ramon (el futur Alfons) heretés Aragó i el comtat de Barcelona i tots els que se li havien anat annexant, llevat del de Cerdanya, que havia d’ésser per a Pere (el futur Ramon Berenguer), tal com el tenia el comte Bernat Guillem en morir, o sia amb el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà; també havia d’ésser per a Pere la senyoria superior sobre Carcassona i els drets sobre Narbona. Però tot el que Pere havia de rebre ho tindria en feu pel seu germà. A Peronella li deixà Besalú i Ribes mentre visqués. Si Ramon moria sense fills, Pere ocuparia el seu lloc, i Sanç el lloc de Pere. Finalment encomanava els seus fills i els territoris a la protecció d’Enric III d’Anglaterra.

Abans de la consumació del matrimoni, el comte havia tingut un fill natural, de nom Berenguer, que fou destinat a l’Església i fou abat de Montaragó, bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona. El cos del comte fou dut des de Borgo San Dalmazzo a enterrar al monestir de Ripoll i durant el trasllat hom cregué que s’havien produït esdeveniments miraculosos. El 1150 havia fundat el monestir de Poblet amb monjos del Cister vinguts de Fontfreda (Narbonès); el mateix any el gran senescal Guillem Ramon de Montcada havia fundat el monestir de Valldaura, antecessor de Santes Creus, amb cistercencs procedents de la Grand Selva (Tolosa). Ambdós esdeveniments, de gran transcendència religiosa i cultural, eren fruit de la intensa relació dels catalans amb les terres d’Oc durant el regnat de Ramon Berenguer IV.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...