Ramon Borrell I de Barcelona

(?, 972 — Barcelona, 1017)

Ramon Borrell I de Barcelona, en una miniatura de la Genealogia dels reis d’Aragó (segle XV)

© (monestir de Poblet) Arxiu Fototeca.cat

Comte de Barcelona-Girona-Osona (992-1017).

Fill i successor de Borrell II de Barcelona i de la seva muller Letgarda de Roergue . Des del 986 havia estat associat al govern dels comtats pel seu pare. Al començament del 993 ja era casat amb Ermessenda de Carcassona . Sembla que el seu pare ja s’havia retirat del regiment dels seus estats set mesos abans de morir. Fou el primer comte català que encunyà moneda amb el seu nom.

El 1002, acompanyat del bisbe de Vic Arnulf, visità, a Roma, Silvestre II per resoldre un problema greu relatiu a Sant Benet de Bages. Vers els anys 1001 i 1002 hagué de sofrir un greu atac d' Almansor que destruí Manresa, la qual restà arruïnada una vintena d’anys. Mort Almansor, i potser per prevenir nous atacs, amb el seu germà Ermengol I d’Urgell el 1003 emprengué una expedició vers Lleida amb l’ajut de gent d’altres comtats, entre ells del de Rosselló: a Albesa una important batalla els proporcionà un botí valuós. Políticament l’expedició resultà ineficaç perquè no impedí una immediata incursió del fill d’Almansor, ‘Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar , que, amb importants forces sarraïnes, mossàrabs i castellanolleoneses, entrà per Urgell, assaltà Meià, mentre Wadih, el vençut d’Albesa, prenia el castell de Montmagastre i hi feia morir tota la guarnició cristiana, desembocava en la conca d’Òdena i atacava Castellolí. L’època de l’any avançada i la resistència cristiana creixent obligaren, però, els sarraïns a retirar-se; sortiren de Lleida amb 5 570 captius, després d’haver-se apoderat de sis castells i haver-ne destruït trenta-cinc més. Aquest escarment sembla haver obligat els dos comtes germans a pactar amb Còrdova.

Mort ‘Abd al-Malik (1008), el califat entrà en descomposició: Muḥammad ibn Hišām i Sulaymān es disputaren la successió; aquest fou ajudat pels berbers i els castellans i aconseguí d’instal·lar-se a Còrdova el 1009; llavors Muḥammad, a través de Wadih, el d’Albesa i Montmagastre, negocià des de Tortosa l’ajut dels catalans. Pel març d’aquell any tingué lloc a Barcelona una gran assemblea per a tractar de la restauració de la canonja de la catedral; hi participaren els bisbes de Barcelona, Elna, Girona, Osona i Urgell i els comtes de Barcelona, Urgell i Besalú. Llavors degué ésser acordada l' expedició de Còrdova del 1010, a la qual concorregueren els esmentats personatges, llevat dels bisbes d’Elna i Urgell. Les terres catalanes gaudiren des d’aleshores d’una molt major seguretat. La massa de riqueses obtinguda del saqueig de Còrdova, seguida aviat pel cobrament de tributs dels sarraïns, permeté el llançament d’una economia de base monetària. El mateix any era celebrat a la Seu d’Urgell un concili provincial, presidit per l’arquebisbe de Narbona, per a la restauració de la canonja d’Urgell. Hi assistiren Ramon Borrell i la seva muller, la comtessa vídua d’Urgell, i el seu fill Ermegol II, ara tutelat pel seu oncle Ramon Borrell, i els comtes de Cerdanya i Pallars, tots els bisbes catalans i molts d’occitans. Fou una gran manifestació d’unitat amb una destacada preeminència del comte de Barcelona. Per consolidar aquesta situació aquest dugué a terme en 1015-16 unes operacions militars que el portaren fins al Segre i l’Ebre. Fruit d’això sembla ésser una aliança amb al-Munḏir de Saragossa, a la cort del qual Ramon Borrell es trobà amb el comte Sanç Garcia de Castella i el 1016 s’hi convingué el matrimoni de la filla d’aquest, Sança, amb el fill i hereu del primer Berenguer Ramon.

A mitjan 1017 el comte sortí novament vers Còrdova per lluitar al costat d’al-Munḏir per a l’entronització d’'Abd al-Raḥmān IV al-Murtaḍà. Sembla que Ramon Borrell hagué de retirar-se en sentir-se malalt. El 28 d’agost ja era a Catalunya i hi morí el 8 de setembre. Fou enterrat al claustre de la catedral romànica de Barcelona, la construcció de la qual havia impulsat i a favor de la qual féu una important deixa testamentària en or. L’abat bisbe Oliba li dedicà un cant fúnebre en el qual li tributa grans elogis i li dóna qualificacions reials. El succeïren en condomini el seu fill Berenguer Ramon I de Barcelona i la seva vídua Ermessenda de Carcassona .