i Ramon de Penyafort | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Ramon de Penyafort

Raimon de Penyafort
Cristianisme
Raimon de Penyafort
Estàtua sepulcral de sant Ramon de Penyafort a la capella del sant a la Catedral de Barcelona (segle XIV)
© Arxiu Fototeca.cat
història eclesiàstica hist ecl i història del dret canònic hist dr can
Eclesiàstic i canonista.
Santa Margarida del Penedès, Alt Penedès, 1185 — Barcelona, Barcelonès, 6 de gener de 1275

Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina. El 1204 era clergue i scriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat (1217-22). De nou a Barcelona (1223), fou canonge i paborde de la seu, però renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l’orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya. Després d’uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l’estudi i en la redacció d’alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat papal Jean d’Abbeville (1228) en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del concili quart del Laterà. El seguí a Roma, on fou nomenat capellà i penitencier papal i confessor de Gregori IX (1230). El papa li encarregà la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234; és l’obra que li ha donat més fama i que estigué en ús a l’Església Catòlica fins al codi de dret canònic de Pius X. També escriví aquest temps les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem. El 1235 obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzava l’orde de la Mercè, al qual havia orientat en els seus orígens. El papa el volgué premiar amb la concessió de l’arquebisbat de Tarragona, però ell, cansat i malalt, el renuncià, així com els càrrecs papals, i es retirà a Barcelona, al convent de Santa Caterina (1236).

En l’etapa del 1236 al 1238 desplegà una gran activitat als Països Catalans: intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l’excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d’Osca i en la del de l’illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d’altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d’heretgia i nul·litat de matrimonis. El 1239 fou elegit tercer general de l’orde dominicà en un capítol general de l’orde a París, on disposà una nova redacció de les constitucions, promulgades el 1241. Visità els principals convents, obtingué butlles papals per al bon desenvolupament de l’orde i disposà la plena integració de la branca femenina en l’orde. Dimití el 1240, després d’un curt però intens govern. Retornà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on visqué trenta-cinc anys, fent de conseller del rei Jaume I, intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans. Actuà d’inquisidor i d’assessor jurídic en múltiples casos. També és remarcable la seva obra pastoral i missionera: fundà un studium, o escola de llengua àrab, a Tunis (1245) i un a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans; a petició seva Tomàs d’Aquino redactà el manual apologètic o Summa contra gentiles, entre el 1259 i el 1261.

A més de les obres citades, és autor també d’una Summa Iuris canonici, escrita, sembla, entre el 1218 i el 1221, i altres petits tractats de temes d’afinitats i consanguinitats matrimonials o compilació de decretals per a ús dels dominicans. Hom li atribueix miracles i fets extraordinaris, com la travessada del mar de Sóller a Barcelona sobre la seva capa. El concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins el 1601; amb aquest motiu se celebraren a Barcelona dos certàmens poètics, amb participació castellana i catalana, dels quals Rebullosa publicà una extensa Relación (1601). Dins la col·lecció ‘Clàssics del Cristianisme’ es publicà, l’any 1999, la primera versió catalana de la seva obra . Cartes i documents, traduïda per Jaume Fàbregas, amb una introducció de Llorenç Galmés. Ultra diverses obres que glossen la seva figura (Summa de penitència. Cartes i documents, traduïda per Jaume Fàbregas, amb una introducció de Llorenç Galmés. Ultra diverses obres que glossen la seva figura (La devoció popular a sant Ramon de Penyafort, de Manuel Benach i Torrents i Sant Ramon de Penyafort de Ferran Valls i Taberner), l’Associació d’Amics i Devots de Sant Ramon de Penyafort, entitat fundada a la primera meitat del segle XX i que el 1999 tenia més de 600 socis, han contribuït a difondre la seva devoció. Les seves despulles, abans venerades al convent de Santa Caterina, foren traslladades a la catedral el 1838 i a la capella actual el 1879. És patró dels col·legis d’advocats catalans. La seva festa se celebra el 7 de gener.

Col·laboració: 
APl
sant
Llegir més...