Deixeble de G. Fauré al conservatori de París, té influència del llenguatge de Debussy a les seves primeres obres, però aviat esdevingué personal, amb un desig de perfecció que l’induïa a treballar d’una manera lenta i minuciosa. A vegades emprava formes arcaiques i la seva escriptura, sovint contrapuntística, i la seva rítmica, inspirada en danses antigues, en fan un compositor neoclàssic en sentit ampli. Integrà el llenguatge de Mozart, Chopin, Borodin i Stravinskij i incorporà elements de música exòtica a Schéhérazade (1903), Chansons madécasses (1926), etc. A les obres pianístiques Jeux d’eaux (1901), Miroirs (1905) i Gaspard de la nuit (1908) empra una escriptura virtuosística.
Ravel evolucionà d’aquesta complexitat a la simplicitat de Sonatine (1905) i de la suite Ma mère l’oye (1905), obra destacada que instrumentà l’any 1922. En el camp vocal compongué Histoires naturelles (1906), amb text de Jules Renard, i Trois poèmes (1913) de Mallarmé. Escriví dues obres per a escena: l’òpera L’heure espagnole (1907) i la fantasia lírica L’enfant et les sortilèges (1925), aquesta última amb text de Colette que evoca el món infantil.
© Festival de Glyndebourne / Simon Annand
En música concertant es mostrà molt vinculat al neoclassicisme, en especial en el Concerto en sol majeur (1931), per a piano i orquestra (n'escriví un altre, en re, per a la mà esquerra del piano i orquestra, també el 1931). El seu talent d’orquestrador es palesa en la Rhapsodie espagnole (1907), els ballets amb cors com Daphnis et Chloé (1909), els cèlebres La Valse (1920) i Boléro (1927), la Pavane pour une infante défunte (primer per a piano sol), etc. Deixà una brillant transcripció orquestral dels Quadres d’una exposició , de Mussorgskij.