i Joan Rebull i Torroja | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Joan Rebull i Torroja

Escultura
escultura escult
Escultor.
Reus, Baix Camp, 1899 — Barcelona, 1981

Fill d’un granger. Treballà amb l’imatger Pau Figueres i el 1910 ja guanyà un premi local. El coneixement d’unes obres de Casanovas encaminà la seva visió estètica. Instal·lat a Barcelona (1915), treballà amb el marbrista Bechini i estudià a Llotja. El 1916 féu la seva primera exposició individual, al Centre de Lectura de Reus, on tornà a exposar el 1917. Gràcies al mecenatge d’Evarist Fàbregas i Pàmies treballà a Barcelona. Pensionat pel Cercle Artístic el 1921, viatjà a Londres i a París, on l’impressionà l’art antic dels museus. Relacionat amb els Evolucionistes, exposaria amb ells des del 1923. Instal·lat a Deuil vers el 1926, freqüentà el món artístic de París fins el 1930, i mentre enviava obres a exposicions barcelonines concorria al Salon des Indépendants el 1928, any en què féu un relleu per a una casa —a la via Laietana de Barcelona— construïda per Antoni Puig i Gairalt. A París fou el primer artista contractat pel marxant català Joan Merli. El 1930 s’establí un temps a Vilanova i la Geltrú. Féu la figura del sant i altres obres per a la Casa de Sant Jordi de Francesc Folguera a Barcelona. En advenir la República fou elegit diputat per Vilanova a la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya (1931), vocal tècnic de la Generalitat a la Junta de Museus (1931-35), president del nou Saló de Montjuïc (1932) i acadèmic de Sant Jordi (1934). Participà en diverses exposicions a Barcelona i a Madrid. Amb Ignasi Mallol creà l’Escola-Taller de Pintura i Escultura a Tarragona (1935), patrocinada per l’ajuntament i la Generalitat. Al Saló de Tardor del 1938 obtingué el Premi Campeny per una Gitana (Museu d’Art Modern de Barcelona). Exiliat el 1939, visqué a París, on el 1943 participà a l’exposició La Jeune Sculpture Française i el 1944 al Salon d’Automne, entre altres exposicions. Col·laborà al projecte Le Théâtre de la Mode de la Chambre Syndicale de la Couture Parisienne i treballà després a Londres. Reinstal·lat a Barcelona el 1948, hi exposà, i féu per al monestir de Montserrat la tomba de l'Abat Marcet. El 1951 guanyà a Madrid el gran premi de la I Bienal Hispanoamericana de Arte, on presentà l’estàtua d'Isabel Besora destinada a Reus. El 1955 féu una nova exposició a Mataró. D’aquesta època és el gran fris per a la façana del monestir de Montserrat. El 1960 tornà a exposar a Barcelona i el 1962 esdevingué professor a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Obres seves, a part les de col·leccionisme, són també entre altres el monument a Ruyra a Blanes (1958), l’estela funerària de Carles Riba (1959), el gran monument al Camp de Reus (1968) i la Venus Mediterrània de S'Agaró (1969). Sovint des del 1925 policromà succintament algunes de les seves figures. En el seu afany d’eliminar elements anecdòtics suprimí les peanyes a moltes de les seves obres, algunes de les quals, figures estirades, són concebudes per a descansar directament sobre la gespa. Fill del perfeccionisme del Noucentisme i gran dibuixant, després d’una etapa d’experimentació avantguardista arribà, amb profund domini de l’ofici i ferma seguretat en el camí a seguir, a una escultura directa i antiretòrica, basada en una visió serena i essencial de la realitat. Hom la pot definir com un retrobament de la font del classicisme, del qual mai, però, copià les conseqüències. Fou la màxima figura de l’escultura catalana de la seva generació i un dels ponts culturals més sòlids entre el món català de la preguerra i el de la postguerra. Poc abans de morir li fou concedida la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...