L’obra és bàsicament un inventari de les formes lingüístiques prestigiades pels savis, els poetes i les persones qualificades de l’època (fi del segle XV). Les Regles constitueixen el primer testimoni de la vigència d’unes normes de bon ús lingüístic per al català. Val la pena fer notar que quan es pot establir una oposició entre fenòmens dialectals contraposats, l’anàlisi de les formes recomanades revela que generalment les valencianes són les preferides. En general, hom hi condemna els arcaismes i els neologismes, i especialment els vulgarismes, les formes populars i els dialectalismes, però sovint hom no exclou castellanismes i llatinismes.
Consta de dues parts, una primera part de 173 normes ordenada a partir de materials sobre lèxic valencià, i una segona de 150 normes. Sembla que tot el conjunt era ja redactat entre el 1492 i el 1497.
Inicialment hom atribuí la primera part a Bernat Fenollar, compilada i ordenada pel barceloní Pere Miquel Carbonell, que hi afegí notes pròpies, mentre que la segona part era considerada obra de Jeroni Pau. Posteriorment, autors com Antoni Maria Badia i Margarit (1999) i Giuseppe Tavani (2000) conclogueren que l’autor fou Pere Miquel Carbonell i descartaren Bernat Fenollar i Jeroni Pau, interpretació que s’ha anat imposant malgrat algunes reserves perquè Carbonell esmenta expressament com a autoritats en la matèria el valencià Bernat Fenollar i el barceloní Jeroni Pau.
Bibliografia
- Badia i Margarit, A.M. (1999): Les Regles d’esquivar vocables. Autoria i entorn lingüístic. Barcelona, IEC
- Colón i Domènech, G. (2001): Les “Regles d’esquivar vocables” i “la qüestió de la llengua”. Barcelona, Societat Catalana de Llengua i Literatura / IEC
- Diversos autors (2005): “Entorn de les Regles d’esquivar vocables”. Estudis Romànics, XXVII, p. 199-242
- Ferrando Francés, A. (2002): “Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara”. Els Marges, 70, p. 67-98