Santos Darío de Regoyos y Valdés

(Ribadesella, Astúries, 1857 — Barcelona, 1913)

Pancorbo , per Santos Darío de Regoyos y Valdés

© Fototeca.cat

Pintor.

Fill de Darío de Regoyos Molenillo, prestigiós arquitecte castellà. Visqué a Madrid des del 1871 i inicià estudis d’arquitectura, però el 1877 esdevingué deixeble, a l’escola de San Fernando, de Carlos de Haes. Anà a París (1880-81) i a Brussel·les (des del 1881). Allà s’integrà al grup L’Essor —amb el qual exposà i més tard ho féu amb el Cercle dels XX. El 1882 acompanyà a Espanya Van Rysselberghe, Luce, Maus, Franz Charlet i Constantin Meunier. Anà de nou a Bèlgica, en tornà el 1888 i, acompanyat d’Émile Verhaeren, recorregué la Península; el fruit fou la publicació a la revista belga L’Art Moderne del articles de La España Negra que ell il·lustrà amb dibuixos i xilografies i que reedità a la revista barcelonina Luz (1898) i, en forma de llibre, també a Barcelona el 1899. Viatjà per Anglaterra (1889) i al principi del decenni de 1890 s’establí al País Basc, on entrà en contacte amb Pío Baroja, Unamuno, Rodrigo Soriano —de qui seria íntim amic— i altres artistes i intel·lectuals. Allà es casà amb una francesa. El 1898 presentà una discutida exposició als Quatre Gats de Barcelona. Fou un dels signants de la refutació de les tesis antiimpressionistes de Marià Benlliure (1901). Exposà a París amb Ricard Canals i altres el 1902 i hi tornà a exposar el 1906. També ho féu a Barcelona (1905), Sant Sebastià (1908), Bilbao (1910), on tingué un gran èxit, i a Buenos Aires (1910), on fracassà. El 1911 s’establí definitivament a Barcelona, que segons ell deia era “el lloc menys espanyol d’Espanya”. Malalt de càncer a la llengua, féu estades a Granada, a la recerca d’un clima sec, i viatjà a Heidelberg inútilment per guarir-se (1913). A Barcelona encara exposà el 1912 al Faianç Català i el 1913 a les Galeries Dalmau, on després se celebraria una important exposició pòstuma (1914). Com Casas i Rusiñol, amb qui l’uní força amistat, es beneficià d’una independència econòmica que li permetè de mantenir la independència estètica. Tanmateix, artísticament representà un pas més que aquests amics catalans: rebé la influència de l’impressionisme i sobretot del divisionisme, adoptat però sense dogmatismes; la seva pintura, bàsicament centrada en el paisatge i en escenes quotidianes, constitueix una síntesi personal, caracteritzada per la seva espontaneïtat i per una tendència a un primitivisme gairebé naïf que fa que sigui sovint desigual. Per aquest esperit de recerca i pel tremendisme crític d’algunes de les seves obres —especialment les lligades als moments de La España Negra —, fou precursor i model de la generació postmodernista catalana, i és simptomàtic en aquest sentit que Isidre Nonell fos el més visible promotor de l’adquisició —després desbaratada— d’una obra seva per part del Museu de Barcelona. Per tots aquests motius és comprensible que la seva obra desentonés a les Exposiciones Nacionales de Madrid, on participà onze vegades des del 1890, sense obtenir més que una tercera medalla (1908), i que a les exposicions oficials barcelonines (1894, 1896, 1907 i 1911) tampoc no obtingués premis importants. Gran afeccionat a la música —era molt amic d’Albéniz—, fou pianista i guitarrista amateur i esporàdic compositor. Exponent típic d’una mentalitat europeista, abominà els tòpics ibèrics des d’una actitud cultural i mai política. Amb el seu consogre Beruete és la màxima figura dins el món cultural castellà de la pintura d’arrel impressionista del seu temps. És ben representat als museus d’art modern de Barcelona, Bilbao i Madrid.