Dintre la visió crítica dels evangelis de la infància, llur historicitat resta posposada al sentit teològic de la narració: el messianisme de Jesús és reconegut pels humils (pastors) i pels pagans (mags), no pas pel judaisme oficial (Herodes i sacerdots). La localització d’Orient és prou vaga, sobretot si hom l’entén com el moment d’alçar-se l’estel guiador. Llur nombre, fixat tardanament en tres, es basa en el triple do or, encens i mirra, que fonamenta semblantment la denominació de reis, per la clara referència a alguns salms on són reis els qui presenten aquestes ofrenes al nou Israel. A partir dels evangelis apòcrifs (s. IV) el seu nombre fou fixat en tres: Gaspar, Melcior i Baltasar, i hom atribuí a cada un d’ells una raça diferent o una distinta etapa de la vida: un vell, un home madur i un jove. La tradició occidental n'acceptà tot seguit aquest nombre i els popularitzà sobretot a partir de les croades, quan llurs suposades relíquies foren traslladades a la catedral de Colònia.
Motiu de celebració especial, a l’Occident, en l'Epifania (anomenada popularment els Reis), el dia 6 de gener, l'Adoració dels Reis Mags ha estat un dels motius més repetits de la iconografia cristiana. Apareix ja al segle III, a les catacumbes, amb un nombre indeterminat de mags (dos, tres i sis). Fins ben entrat el romànic són representats amb abillament oriental: gec curt, calces cenyides i clàmide. Identificats ja amb reis, apareixen segons els costums coetanis. Com a atributs, ultra els tardans reials (corona, espasa, etc.), no hi solen mancar l’estrella, que un assenyala amb l’índex, i els flascons de l’oferiment.
Com a tema literari, l’Adoració dels Reis a partir de l’edat mitjana motivà diversos gèneres, sobretot els misteris, que eren representats en esglésies. Així, a més de peces en italià, francès, anglès, alemany, etc., donà lloc a la península Ibèrica a l'Auto de los Reyes Magos (primera peça teatral coneguda de la literatura castellana i que cal datar vers la fi del segle XII o el començament del XIII; el Libre dels Tres Reis d’Orient, etc.
Als Països Catalans, a més de goigs, nadales i refranys, suscità representacions dramàtiques documentades al País Valencià i a Mallorca des del segle XVI. El text valencià, conegut per Misteri del Rei Herodes i conegut popularment com la Degolla o el Portalet (Herodes), és un dels tres que eren representats durant les festes del Corpus. Algunes versions mallorquines del s. XVIII, que han anat evolucionant i barrejant-se durant els segles XIX i XX, prescindeixen de la degollació i afegeixen la participació de la Sibil·la, i d’altres ajunten en una mateixa obra l'Adoració dels Tres Reis Mags i la tradicional representació dels pastorells (pastoret). Finalment, el tema ha estat tractat d’una manera culta, que arrenca amb Ramon Llull i arriba fins als temps moderns entre altres amb Pons i Gallarza, Verdaguer, Maragall, Lopez-Picó, Costa i Llobera i Carles Riba.
La celebració als Països Catalans fou acompanyada d’antic de festes casolanes i comunitàries. Els Reis portaven presents a la mainada i aquesta els sortia a rebre amb fanalets, teies o torxes d’espígol, cantant corrandes que variaven segons les regions. A les masies, un vell o un oncle es disfressava de rei i a les poblacions es feien comitives, amb cavalls, carrosses i personatges disfressats de reis i patges, que s’han anat fent més luxoses a causa de la propaganda comercial i de l’emulació de les poblacions. A desgrat d’haver-se perdut molts costums antics (captiris d’infants, neules i menjars per als cavalls dels reis, cançons, etc.), continua essent una de les festes més populars.