Situació i presentació
El terme de Rellinars, al límit amb el Bages, té una extensió de 17,79 km2 i confronta amb el municipi de Vacarisses, a migdia, i amb els termes bagencs de Mura (N), Sant Vicenç de Castellet (NW) i Castellbell i el Vilar (W). Centrat per la vall de Rellinars, és envoltat per notables elevacions, que per llevant i migdia són derivacions de la serra de l’Obac, que culminen en el Paller de Tot l’Any (576 m), al límit amb els termes de Vacarisses i Mura, prop del qual s’alcen la Balma Roja (700 m), el Castell de Bócs (659 m), els Hostalets d’en Daví i, més al sud, el turó de la Font del Conill i, més al nord, el Ginebral. Carenejant pel sector llevant-nord hi ha encara una bona llenca de l’antic camí ral de Barcelona a Manresa i al Berguedà que passava pel coll d’en Daví, amb magnífiques vistes a migdia sobre el massís de Montserrat i damunt la intricada afrau de Mata-rodona al cantó oposat, molt conegut pels excursionistes, i del qual davallava la drecera dita el camí del Correu vers Rellinars.
El territori és especialment ric en fonts que alimenten nombrosos corrents d’aigua. Es destaquen la de Carlets, la d’en Seuba, la del Noial, la del Ginjoler, la de l’Esbarzer, la de la Boada, les Fonts, etc. Aigües vingudes de la font de la Saiola, del torrent de la Barbotera i de les fonts d’en Roca i d’en Sala i, més al nord, del torrent de Can Casajoana i de la font del Bosc, es reuneixen prop el Raval formant la riera de Rellinars (antic riu Llinars), afluent al Llobregat per l’esquerra que desguassa al veí terme de Castellbell i el Vilar, prop el pont de Castellbell. També són abundants en el sector més muntanyós les coves i els avencs, alguns amb topònims que evoquen el bandolerisme o les lluites del segle XIX, com la cova del Lladre, la balma del Tinent, la Balma Roja, la cova del Capablanca, etc.
El municipi comprèn el poble i cap de municipi de Rellinars, el barri de les Codines, les urbanitzacions del Planet, el Solell i el Peu de les Serres, i masies com les Ferreres, Can Casajoana, el Gibert de Dalt, les Boades, entre d’altres.
L’única via de comunicació és la carretera local B-122, que enllaça Terrassa amb els pobles bagencs de Castellbell i el Vilar. Hi ha altres vies que comuniquen els diferents indrets del terme.
La població i l’economia
La població (rellinassencs) ha estat tradicionalment escassa: el fogatge del 1553 constava dins la vegueria de Manresa amb 12 focs, que corresponien a cases de pagès, amb els noms dels Cellers, la Selva, les Codines, el Gibert, les Ferreres, Alavedra, el Llobet, Casajoana, les Cases i la Boada, que han perdurat llargs anys (en el fogatge del 1359 resta inclòs a Vacarisses). Assolí un màxim el 1860 amb 519 h, i des d’aleshores el descens demogràfic fou lent, però gradual, accelerat els darrers decennis del segle XX (de 230 h el 1970 es passà a 151 h el 1981). Al llarg de la dècada del 1990, però, la població experimentà una tendència positiva, de manera que el 1991 es registraren 235 h, que l’any 2001 ja havien augmentat a 410 h, xifra a la qual no s’arribava des de la primeria del segle XX. El 2005 hi havia 605 h.
La vinya havia estat el conreu bàsic, però decaigué ràpidament amb la crisi de la fil·loxera, que reduí l’espai cultivat de 1.000 ha a poc més de 100, el 1948. Modernament hom encara pot trobar vinyes residuals, el producte de les quals no es comercialitza. També fou important l’oliverar (la mòlta de la collita es feia a la pagesia dels Cellers), abandonat des de les gelades del 1956. Havien tingut anomenada els conreus d’hortes, una de les riqueses de la població, que s’esglaonaven als marges de les rieres, i especialment els tomàquets (de la rosa, esquenadrets o de la poma); també eren productes escollits les mongetes filaires i les patates. Modernament, l’abandó de les activitats agràries al municipi ha provocat un progressiu augment de la superfície forestal, que cobreix gairebé la meitat del terme, amb boscos de pins, alzines i arbustos de ginebrons (la masia del Ginebral presideix aquest sector).
La ramaderia es limitava tradicionalment als ramats d’ovelles i a la cria de bestiar (porcs, conills i aviram) de les grans masies, a més del bestiar gros per a les feines agrícoles. Han desaparegut també les activitats industrials tradicionals: fàbriques d’aiguardent, ferreries, forns de calç i molins fariners (el de Sanana i el d’en Gibert o Molí).
Rellinars és actualment un terme amb una destacada funció residencial i d’estiueig, especialment de famílies de Terrassa, cosa que ha enfortit els vincles amb la ciutat vallesana i provoca cada estiu un increment de la població de més d’un miler de persones.
El poble de Rellinars i altres indrets del terme
El poble de Rellinars, a 322 m d’altitud, és situat vora la unió dels corrents que formen la riera de Rellinars. Hi ha l’església parroquial moderna, obra del voltant del 1835, a l’indret anomenat Coll-d’horta, sota la mateixa advocació de l’església vella, sant Pere i sant Fermí. Rellinars celebra la festa major l’últim cap de setmana de juliol.
L’església vella es troba encinglerada a tocar de la riera, prop de Cal Ganàpia, a ponent del terme; l’estructura més antiga, de construcció preromànica (segles X-XI) ha estat parcialment consolidada i també es manté el campanar d’espadanya (obra del segle XVIII), però la part principal de l’edifici, que correspon a l’ampliació del segle XII, romànica, té la volta de la nau esfondrada. El 1960 hom va extreure uns fragments de pintures murals del segle XIII, capitells romànics i també una ara romana amb inscripció dels segles II-III, elements que foren duts al Museu de Terrassa. A tocar del temple hi ha sepultures antropomòrfiques.
Prop de la masia de Can Cotis hi ha la cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica. Prop del Racó, masia abandonada, hi ha les restes d’una construcció fortificada, dita el Casot, on es feren prospeccions arqueològiques el 1976.
A la gran casa de pagès de les Ferreres, que té una capella dedicada a sant Felip Neri des del 1660, es conserven en les parets de la gran sala menjador unes interessants pintures murals (al tremp), amb escenes de la guerra del Francès (Crema del Paper Segellat, batalla del Bruc), especialment de la participació manresana. Algunes d’aquestes pintures són molt malmeses i hom les atribueix a un monjo cartoixà de Montalegre que fou acollit en aquesta casa el 1811 (aquests plafons foren copiats al començament de segle per al Museu Municipal de Manresa).
Moltes de les grans masies del terme van ser abandonades com a centres agrícoles productius, i la població es concentrà al poble de Rellinars, en part disseminat, i en veïnats i urbanitzacions. Entre les grans masies del terme podem destacar Can Casajoana, prop del camí Vell a Mura, el Gibert de Dalt, amb una capella interior dedicada a sant Isidre i una notable façana esgrafiada del segle XVIII, els Cellers i les Llobatones, no lluny de l’església vella, el Planet, a migdia, convertida en hostal, al voltant de la qual s’ha construït la urbanització homònima, la Boada Vella i la Boada Nova (el lloc es coneix també com les Boades), ambdues davant del cim anomenat Castell de Bócs.
La història
El lloc de Rellinars és citat des dels segles X i XI en documents relacionats amb els monestirs de Sant Llorenç del Munt i de l’Estany, i des del seu origen estigué estretament vinculat al terme del castell de Vacarisses, del qual depenia, que fou la senyoria inicial dels Muntanyola, els futurs Montcada, i que després passà als Desfar, els quals al segle XVI enllaçaren amb els Amat, marquesos de Castellbell. Assolí la independència municipal de Vacarisses durant el segle XIX. Eclesiàsticament també l’antiga església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars fou sufragània de la parròquia de Vacarisses, de la qual s’emancipà el 1878. Els antecedents històrics vinculen Rellinars amb el Bages, ja que el seu territori havia format part successivament del comtat, la vegueria i el corregiment de Manresa, i eclesiàsticament sempre ha estat del bisbat de Vic, dins el deganat o arxiprestat de Manresa.