i Francesc de Remolins i Pardines | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francesc de Remolins i Pardines

història eclesiàstica hist ecl
Eclesiàstic.
Lleida, Segrià, 1462/63 — Roma, 1518

Doctor en ambdós drets per la Universitat de Pisa, serví la cort romana com a jurista i protonotari. El 1498 fou un dels jutges que condemnà Savonarola a Florència. Alexandre VI el nomenà governador de Roma i vicetresorer, arquebisbe de Sorrento (1501) i cardenal prevere de Sant Joan i Sant Pau el 1503. Al final d’aquest any, davant l’actitud de Juli II contra els cardenals borgians, es refugià a Nàpols, on suplí temporalment Ramon de Cardona en la lloctinència d’aquell regne. Havent retornat a Roma, col·laborà íntimament amb l’ambaixador de Ferran II, Jeroni de Vic, en la política d’amistat amb Juli II i en contra del conciliàbul de Pisa (1511). Això li valgué, del susdit papa, el trasllat al títol cardenalici de Sant Marcel (1511) i l’administració de l’arquebisbat de Palerm (1512-18). Llavors renuncià el de Sorrento, a favor del seu germà Gisbert. Paradoxalment, un representant tan típic de cardenal renaixentista, mundà i acaparador de grans prebendes, intervingué al concili V del Laterà (1512-17), que havia de promoure la reforma de l’Església. També Lleó X l’afavorí: li atorgà l’administració dels bisbats de Sarno (1513-17) i de Gal·lípoli (1513-18), el nomenà bisbe suburbicari d’Albano (1517), i li mostrà gran confiança en fer-lo un dels jutges en la causa contra els cardenals Petrucci i Sauli, acusats de conjura contra el papa. És enterrat a Santa Maria sopra Minerva.

Col·laboració: 
MiBa
Llegir més...