i Red Nacional de Ferrocarriles Españoles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Red Nacional de Ferrocarriles Españoles

Sigla deRENFE
Sigla deRENFE
transports transp i ferrocarrils ferroc
Organisme estatal espanyol creat l’any 1941 per la Ley de Ordenación Ferroviaria y del Transporte por Carretera.

La seva creació significà l’estatització de totes les vies fèrries de l’amplària especial adoptada per l’Estat espanyol i responia a la necessitat de reconstruir les línies destruïdes per la Guerra Civil de 1936-39. Va absorbir les companyies dels principals ferrocarrils que travessen els Països Catalans: Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant, Ferrocarrils de València i Aragó.

És gestionada com una empresa privada però el seu president és nomenat pel ministre de transports. Les necessitats de reconstruir i millorar el servei ferroviari portaren a una sèrie de plans iniciats pel pla quinquennal (1946-50), el pla general de reconstrucció (1949) i les seves successives reformes (1952 i 1955) i finalment el pla de modernització (1958), tots ells fracassats en la consecució dels objectius prevists per manca de finançament suficient. A partir del 1964 hom inicià un nou pla de modernització amb la col·laboració estreta i el finançament del Banc Mundial, que fou seguit d’un nou pla 1972-76 i que comportà un important millorament del servei, l’eliminació de línies no rendibles, la creació de la TECO (Transport de Contenidors), el servei electrònic de bitlletatge, etc.

A mitjan primera dècada del segle XXI la companyia disposava d’una xarxa d’uns 15 000 km de tipus radial amb centre a Madrid. Tot i el nou pla de modernització del 1978 i el pla d’inversions del 1980, el fort dèficit d’explotació de l’empresa feu que des del 1990 s’iniciessin diversos plans de restructuració, que reduïren la plantilla de 66.000 treballadors el 1985 a 40.000 el 1993 i uns 30.000 el 2005, mentre que els mateixos anys els passatgers transportats augmentaren de 197 a 354 i 505 milions.

Com a contrapartida, els objectius prioritaris han estat la consolidació de l’alta velocitat (el 1992 s’inaugurà la primera línia, entre Madrid i Sevilla) i l’expansió de les línies de rodalia. En l’alta velocitat, els anys següents entraren en servei el curs d’aquesta nova orientació, durant la qual es posaren en marxa diverses línies, entre les quals la de Madrid-Camp de Tarragona (desembre de 2006) i, al febrer de 2008, entrà en servei la prolongació fins a Barcelona (a l’estació de Sants), que en anys posteriors havia d’enllaçar amb la frontera amb França. En total, l’any 2008 hi havia 1 574 km totals de línies d’alta velocitat.

El 2005, d’acord amb la normativa europea que exigeix que la gestió de les infraestructures ferroviàries se separi dels operadors transportistes que les exploten, Renfe es dividí en dues empreses: Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (ADIF), destinada a la gestió de les infraestructures (vies, estacions i senyalitzacions, entre d’altres) i Renfe Operadora per al transport pròpiament dit i el manteniment i l’explotació dels trens i el material ferroviari en general. Renfe Operadora explota els serveis dels trens d’alta velocitat i de línies convencionals, els trens de mitjana i llarga distància, i els serveis de rodalies.

A Catalunya, RENFE té cinc línies de rodalies, distribuïdes per tota la gran àrea metropolitana de Barcelona i integrades tarifàriament. L’acumulació de retards i avaries, especialment des de la tardor del 2007, a causa d’una capacitat sobresaturada i la insuficient renovació i ampliació de la infraestructura ferroviària, s’ha superposat a les creixents demandes de les institucions catalanes i de la societat civil de fer efectiu el traspàs del servei de rodalies. Tot i estar previst en el nou Estatut de Catalunya del 2006 (que no contemplava, tanmateix, la titularitat de la Generalitat sobre les vies i les estacions), el traspàs es veié bloquejat per factors diversos, entre els quals el d’una dotació econòmica considerada insuficient per la Generalitat ateses les necessitats de manteniment i d’inversió de la xarxa.

A l’abril del 2009 el govern espanyol i la Generalitat arribaren a un principi d’acord per al traspàs al juliol del mateix any, que finalment fou signat al desembre i es feu efectiu a partir de l’u de gener. L’acord estipulava que la Generalitat subrogava el que l’estat tenia amb Renfe fins al 31 de desembre del 2010. Després d’aquesta data el govern català podria decidir renovar el contracte amb Renfe o optar per donar la gestió a un altre operador. El novembre de 2010 el govern espanyol i la Generalitat arribaren a un acord similar per als trens regionals (que només afectava les línies amb inici i final a Catalunya) que havia d’entrar en vigor l’u de gener de 2011. 

Col·laboració: 
ARe / FCa
Llegir més...