i Primera República Espanyola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Primera República Espanyola

Proclamació de la Primera República Espanyola al Congrés, segons un gravat publicat a “La Ilustración Española y Americana”
© Arxiu Fototeca.cat
història hist
Període de la història de l’Estat espanyol que abasta des de l’11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts, després d’haver abdicat Amadeu I d’Espanya ) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d’Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de la Restauració .

Hi ha dues etapes en la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la presidencialista, en què es féu càrrec del poder executiu el general Serrano. De vegades hom restringeix el nom de República a la primera època, i aleshores la segona és considerada un règim de transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni , obert per la revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s’explica per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l’intent frustrat de cop d’estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23 d’abril, féu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonés la política de conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients, volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons ( cantonalisme ). Salmerón plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal d’evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d’estat. Aquell mateix dia un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de l’executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de diferenciar-la de l’anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet, instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter macmahonista, però sense arrels en l’opinió pública. Serrano reduí el cantó de Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la proclamació d' Alfons XII d’Espanya .

La Primera República Espanyola als Països Catalans

Sobrevinguda la República inesperadament, federals intransigents i internacionalistes n'assumiren el control al Principat, i la diputació de Barcelona esdevingué govern de Catalunya; enmig d’un clima de crisi d’autoritat, hom intentà diverses vegades la proclamació de l’Estat Català federal, i fou dissolt l’exèrcit regular (març del 1873). Simultàniament, la tercera guerra Carlina , iniciada en els mesos finals del regnat d’Amadeu I, arrelà al camp català a causa de les mesures anticlericals de la República.

Proclamació de la Primera República Espanyola al Congrés, segons un gravat publicat a “La Ilustración Española y Americana”
© Fototeca.cat
Forts a la muntanya, amb centres a la Seu d’Urgell, Camprodon i Olot, els carlins hostilitzaren constantment les ciutats i les viles liberals de la perifèria —Igualada, Girona, Manresa, Sant Feliu de Guíxols— i aconseguiren importants victòries militars, com la de Francesc Savalls a Alpens (9 de juliol de 1873). A la vegada, el pretendent Carles VII intentà de guanyar-se la voluntat dels regionalistes amb la promesa del restabliment dels furs i les institucions catalanes. És ja durant la presidència de Castelar quan els republicans moderats, majoritaris, aconsegueixen el control de la situació a Barcelona; gràcies a això, a l’amenaça del carlisme, i també al major realisme de les organitzacions obreres catalanes, el Principat romandrà al marge de la Insurrecció Cantonalista . L’aixecament, iniciat pel juliol al País Valencià —Castelló de la Plana, Vinaròs, València, Alacant, Alcoi—, Múrcia i Andalusia, era promogut pels nuclis locals de federals exaltats, menys a Alcoi, on tenia un caràcter internacionalista, i fou ràpidament reprimit per l’exèrcit. Donat el cop d’estat del general Pavía, el nou capità general de Catalunya i vencedor dels cantonalistes valencians, Arsenio Martínez de Campos, desarmà els Voluntaris de la República i dissolgué la Internacional; la resistència obrera i federal, simbolitzada en les barricades que a Sarrià defensava Joan Martí, el Xic de les Barraquetes, fou vençuda per les tropes el 12 de gener de 1874, mentre l’exèrcit també aixafava els darrers baluards cantonals a Cartagena. Prosseguí, durant el govern del general Serrano, la lluita contra els carlins, que ocupaven Berga, Olot i la Seu d’Urgell. Però ja les burgesies catalana i valenciana, esporuguides per les darreres conseqüències de la Revolució de Setembre, i per la irrupció a l’escena política de les masses obreres, es preparaven per a la Restauració , que precipità llur heroi, Martínez de Campos, amb la proclamació de Sagunt, i que restava simbolitzada en el triomfal desembarcament d’Alfons XII a Barcelona el 9 de gener de 1875.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...