i Segona República Espanyola | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Segona República Espanyola

Proclamació de la Segona República Espanyola a la Puerta del Sol de Madrid (14-IV-1931)
© Fototeca.cat
història hist
Període de la història de l’Estat espanyol que comença el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid.

Acaba l’1 d’abril de 1939, data en què la Guerra Civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l’estat, d’un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d’abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d’abril 1939) (Guerra Civil Espanyola). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l’Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l’Església de l’Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l’Estatut d’autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l’any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l’Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d’Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l’exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d’escoles, inicis d’una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d’abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l’agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà.

Proclamació de la Segona República Espanyola

A l’octubre del 1934, es produí l’aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat (fets d’Octubre, el Sis d’Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l’Estatut de Catalunya. L’anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d’Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l’oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l’intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l’exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d’elevada graduació. La República en guerra, després d’un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l’ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la Guerra Civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d’abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).

La Segona República Espanyola als Països Catalans

La proclamació, el 14 d’abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al llarg del qual s’havia de bastir l’estructura jurídica de la nova autonomia catalana, sota l’hegemonia política d’un bloc de classes populars representat per l'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa majoria de l’electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les esquerres republicanosocialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya del 1932, aprovat per les corts pel setembre del 1932.

Governs autònoms de Catalunya (II República)
©
Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i democrAticoburgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern de la República. El tomb conservador de l’electorat espanyol pel novembre del 1933, i l’accés al poder central d’un centredreta sovint hostil a l’autonomia posaren, però, el govern d’esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l’anarquisme realitzava diversos intents insurreccionals, i s’agreujaven encara més les conseqüències socials de la crisi econòmica mundial. L’aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà l’oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l’abast de l’autonomia. La crisi, complicada encara per la força que dins de l’Esquerra havia assolit el sector separatista Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera, desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis d’Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d’aquell intent, la suspensió de l’Estatut i l’entrada en funcions d’una paròdia d’autonomia regida per les dretes, facilitaren l’acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la victòria del Front d’Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s’obrí un breu període de pau social i política (és quan hom parla de l’"oasi de Catalunya”), que fou violentament interromput per l’aixecament militar feixista del 19 de juliol i la Guerra Civil. Al País Valencià, on les repercussions de la crisi econòmica del 1929 foren també considerables, i l’agitació social es mantingué tot al llarg del període, l’exemple del Principat suscità diversos projectes d’estatut d’autonomia, que no quallaren per les rivalitats entre les forces polítiques promotores; l’ensorrada parcial del blasquisme, complicat en els escàndols del Partit Radical (1935), facilità el triomf del Front Popular, però durant els mesos següents es creà, especialment a València, un ambient prerevolucionari que havia de culminar en l’aixecament del juliol. Tant a Mallorca com a Menorca, la República s’instaurà sota l’hegemonia de les esquerres burgeses, vencedores en les primeres consultes electorals, però que no aconseguiren de tirar endavant el projecte d’estatut autonòmic balear del juliol de 1931. Tanmateix, l’evolució conservadora dels radicals i les divisions al si del moviment obrer, entre altres factors, facilitaren l’èxit de les dretes reorganitzades el 1933 (èxit confirmat pel febrer del 1936), les quals afavoriren àmpliament el triomf a Mallorca dels militars revoltats el 19 de juliol.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...