i Restauració | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Restauració

El pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt el 29 de desembre de 1874, segons un gravat de l’època
© Arxiu Fototeca.cat
història hist
Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i al regnat d’Alfons XIII (1902-31).

Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d’instal·lació i consolidació, i s’inicia amb el pronunciament del general Arsenio Martínez de Campos y Antón a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo , l’home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d’una banda; la burgesia, de l’altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d’una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l’altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s’institucionalitzà i s’estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l’alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l’any 1868, sinó també la revolució social apuntada l’any 1873. La institucionalització del sistema s’aconseguí, d’una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l’intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l’internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d’una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L’inici de l’aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l’ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l’estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris , a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d’inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l’estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d’Annual) acceleraren el procés de degradació d’un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un “cirurgià de ferro” que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d’un criticisme cívic d’arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d’aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d’abril de 1931.

La Restauració als Països Catalans

Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat d’Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica, però d’absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es manifestà violentament en l’onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l’estat centralista i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista , comportà a la vegada la destrucció de l’aparell caciquista dels partits de torn, i la decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir d’aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l’anarcosindicalisme, o bé amb sobtades explosions de violència, com la Setmana Tràgica ; els regionalistes, amb llurs repetits intents d’aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya — i àdhuc amb llurs projectes de reforma democràtica de l’estat. L’agreujament de la crisi social a Barcelona, des del 1919, i l’aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions, al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l’aspiració a representar el nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d’uns problemes —polítics, socioeconòmics i d’estructura de l’estat— que eren inherents al sistema inaugurat el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en plena fase expansiva de l’exportació de cítrics, consolidava la seva força el republicanisme blasquista, i l’obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al país; el valencianisme, per la seva banda, després d’una fase estrictament culturalista, restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional —, que reberen amb simpatia el cop d’estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el desenvolupament de les forces que contestaven d’una manera o altra els fonaments del règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys 1919-20) i l’autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme “balearista”, i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa política coherent al sistema oficial.

Col·laboració: 
APaBo
Llegir més...