i Reus | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Reus

El nucli antic de la ciutat de Reus presidit per l’església de Sant Pere
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Baix Camp, en una plana de sedimentació quaternària lleugerament inclinada cap a mar, sense accidents, tret de les rieres de la Quadra i de l’Abeurada, a l’E, i dels barrancs de l’Escorial i de Pedret, a l’W.
Població: 
106.622 h
[est. 2010]
Extensió: 
53 km2

Situació i presentació

El terme té una altitud que oscil·la entre els 114 i els 180 m. El seu terreny és generalment pla i només al sector N s’alcen uns petits turons, que són els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. El terme és situat gairebé al centre de la plana del Camp, limitat per les Muntanyes de Prades i la mar. Confronta al N amb els termes de l’Aleixar, Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp, a l’W amb Riudoms i, ja del Tarragonès, amb Constantí (E), Tarragona (SE) i Vila-seca (S). Cap riu no travessa el terme però en canvi hi ha nombrosos barrancs i rieres, entre els quals cal esmentar els barrancs dels Cinc Ponts, el Roquís, l’Escorial i Pedret i les rieres de la Quadra, l’Abeurada, la Selva, el Molinet i el Pi del Brugar. El petit transvasament de l’Ebre, realitzat el 1989, que aprofita els cabals sobrants dels canals del delta, pal·lia el dèficit que fins ara tenia el municipi a causa de la limitació de recursos del riu de Siurana, el Francolí i el Gaià, i per la sobreexplotació dels aqüífers. El clima de Reus és de tipus mediterrani sec, amb temperatures altes i regulars (la temperatura mitjana anual és de 16,3°C). Les màximes precipitacions es registren a la tardor, i a l’hivern el vent característic és el mestral, també anomenat serè, (del NW), de força intensitat. El terme de Reus comprèn la ciutat homònima, cap de municipi i de comarca, i urbanitzacions com el Pinar, que s’estén també vers el veí terme de Castellvell, Mas Carpa, Pelai, Sant Joan i Solivista. Pel que fa a les comunicacions, Reus ha estat tradicionalment una ciutat que ha gaudit de bones comunicacions. El sector S del municipi és travessat per l’autopista AP-7, que, des de la Jonquera, enllaça Girona amb Martorell (prop de Barcelona), Vilafranca del Penedès i Reus, i va cap a València per la costa. En aquest sector hi ha l’autovia que uneix Tarragona i Reus, on l’any 2000 entrà en servei una variant que evita creuar la ciutat. A més, disposa d’una bona xarxa de carreteres, com són ara la N-420 de Reus a Móra d’Ebre; d’aquesta via surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diversos pobles del Baix Camp. La C-14 vers el nord passa per Montblanc i arriba a Artesa de Segre (Noguera), i vers el sud es dirigeix a Vila-seca i a Salou. La ciutat és també un important nus ferroviari, amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. Al març de 2014 s'inaugurà el servei de Rodalies Reus-Tarragona. Pel que fa a les comunicacions, cal esmentar a més l’existència de l’aeroport, inicialment militar, construït durant la guerra civil de 1936-39 i situat a 3 km de la ciutat. Des del 1998 es gestionat per AENA i, l’any 2005, inaugurà una nova terminal. Té una intensa activitat als mesos d’estiu, ja que permet el desplaçament de turistes cap a la costa.

La població

Com arreu del país, el 1348 el Camp, i amb ell Reus, fou envaït per la Pesta Negra, que provocà una forta crisi demogràfica, la qual fou seguida per una altra d’econòmica. La vila passà de vora 500 focs el 1339 a solament 343 el 1358, tendència que continuà fins a arribar als 335 focs del fogatjament de 1365-70. Tot seguit començà un augment de la població (356 focs el 1378) que, segons Gort, era producte de la migració vers Reus des d’altres localitats comarcals. El 1413 una nova caiguda del 27,80%, paral·lela a un esfondrament econòmic, reduí la població a 257 focs, que pujaren a 269 el 1457 i a 359 el 1497. L’absència de censos de població fa molt difícil d’estudiar l’inici del redreçament demogràfic reusenc al llarg dels segles XVI i XVII, que havia de culminar en l’esclat del segle XVIII. Al llarg del segle XVI la pesta feu la seva aparició una quinzena de vegades, i tres més al segle XVII. A despit dels factors negatius, la població experimentà un notable creixement tant per l’increment de l’índex de natalitat com, possiblement igual que a la resta del país, per la immigració occitana. Si el 1497 tenia 359 focs, el 1515 assolí els 446 i el 1553 els 539; en canvi, el fogatjament del 1564, fet sota la pesta i per tant suspecte, només en dona 350. Cap a mitjan segle XVII, en el marc de la guerra contra França i dels Segadors, el despoblament fou dràstic; segons el bisbe d’Urgell, el 1642 dels 1.000 focs que hi havia en restaven habitats 400 i segons uns recomptes fets pel rector el 1648 hi havia 800 focs i el 1650 només 80. Al llarg del segle XVIII, lògica continuïtat de la dinàmica coneguda a la darreria del segle XVII, un cop superada la guerra, la població reusenca conegué un extraordinari ritme de creixement. Si al segon decenni tenia oficialment al voltant de 800 cases, el 1763 eren ja 1.168 i 2.026 el 1773, mentre que els habitants passaven de 1.968 el 1719 i 14.440 el 1787, cosa que significava un índex de creixement del 733,73%, amb el qual, descomptat algun llogaret insignificant, assolí l’índex de creixement més espectacular de Catalunya i passà de ser la dotzena població en importància demogràfica a ser la segona. Aquest augment sembla causat per la suma del creixement vegetatiu i la immigració. Reus entrà al segle XIX encara com la segona ciutat del Principat en l’aspecte demogràfic. El 1802 tenia 16 948 h i assolí els 20.225 el 1820, després de nombroses oscil·lacions provocades primer per la immigració francesa i després per la guerra del Francès, amb els consegüents estralls de la fam i la pesta. Els anys següents, malgrat les guerres i commocions polítiques, constava amb 22.213 h el 1830 i 28.084 el 1842. A partir d’aquest moment, tot i coincidir amb els anys en què la burgesia demostrà més empenta com a classe dirigent i emprenedora, la població restà encallada. El 1853 tenia 28.171, 27.595 el 1877, 28.780 el 1887 i 26.752 el 1897. Amb tot, Reus acabà encara el segle com la segona població catalana. A l’inici del segle XX, l’evolució de la població (reusencs) tenia un signe pràcticament estàtic fins a les onades d’immigració dels anys seixanta. El 1900 Reus tenia 26.681 h, que passaren a 31.299 el 1930 i baixaren a 27.417 el 1936, en què s’inicià un increment inicialment lent (32.285 h el 1940 i 35.950 h el 1950). A partir de la primera meitat de la dècada de 1960 es produí un fort i desordenat creixement, explicable bàsicament per una notable immigració provinent tant dels pobles de l’entorn o de la Catalunya occidental com de manera essencial i majoritària d’altres llocs de l’Estat espanyol, atreta per la implantació de la petroquímica a Tarragona i el desenvolupament de l’agricultura; el 1970 es calculava que el 28,27% de la població eren nascuts fora de Catalunya, provinents majoritàriament d’Andalusia. Es va assolir una taxa de creixement acumulatiu del 3,9% anual fins a la meitat dels anys setanta, que s’inicià la crisi econòmica. Així, la població passà de 41.014 h el 1960 a 59.904 el 1970, 71.485 el 1975 i 79.245 el 1981. A la darrera dècada del segle XX encara s’apreciava una evolució demogràfica positiva, tot i que més lenta, amb 87.670 h el 1991 i 90.993 el 1996. Els primers anys del segle XXI, el creixement s’accentuà i es passà de 89.006 h el 2001 a 99.505 h el 2005. La tendència general a la concentració de la població en el cap comarcal, que s’ha donat pràcticament a tot Catalunya, també s’ha observat a Reus, que aplega el 60% dels habitants de la comarca. Pel que fa a la mobilitat de la població, Reus ha actuat d’una banda com a zona residencial d’una part considerable de gent que treballa a Tarragona, alhora que ha exercit una atracció laboral sobre municipis del seu entorn, com ara Riudoms, les Borges del Camp, Castellvell i Maspujols, els dos darrers, llocs tradicionalment d’estiueig i residència dels reusencs.

L'economia

La ciutat de Reus és indiscutiblement la capital econòmica d’una zona molt més àmplia que la de la pròpia comarca. La seva incidència havia arribat a les comarques septentrionals del País Valencià, les zones meridionals de la Franja de Ponent i les terres de les regions de Tarragona, de Tortosa i de Lleida. Aquesta capitalitat econòmica —nascuda almenys al segle XVII, consolidada i plenament estructurada al XVIII i mantinguda amb algun sotrac al segle XIX i l’inici del XX— ha conegut una reculada els darrers decennis del segle XX, motivada tant per les modificacions dels sistemes de comunicació (ferrocarril, carreteres) com per la consagració del sistema capitalista de mercat, l’arrelament de les modernes divisions administratives, l’aparició de la indústria petroquímica a l’àrea de Tarragona—Vila-seca i el progressiu despoblament del rerepaís, paral·lel a l’increment demogràfic de la costa generat pel turisme i la indústria. Malgrat tot, la capitalitat supracomarcal és confirmada pels àmbits d’incidència d’alguns organismes oficials, com la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus; creada el 1886, i reestructurada el 1902, comprèn la major part de la circumscripció de Tarragona, amb els municipis del Baix Camp, la Conca de Barberà, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta.

L'agricultura i la ramaderia

Des del principi del segle XX l’agricultura ha experimentat un canvi pel que fa a la distribució dels conreus. Des de l’inici de segle, l’avellaner ha assolit una forta expansió, mentre que l’olivera i la vinya han anat en retrocés. Alhora, la creació del pantà de Riudecanyes representà un notable increment del regadiu. Convé recordar que el proveïment d’aigües és un problema endèmic a Reus, que s’agreujà notablement amb la venda dels drets d’aigua del pantà de Riudecanyes feta per l’ajuntament reusenc el 1976 a l’empresa TAQSA. Aquest contracte va provocar constants restriccions del servei d’aigua de boca i un perill per a l’equilibri de les zones aqüíferes de la comarca. Sembla, però, que el problema se solucionà amb el transvasament de l’Ebre el 1989. El sector primari ha perdut importància pel que fa a la població ocupada, ja que el 1975 hi treballava el 7,1% dels actius, i el 2001, el 2,2%. Pràcticament tota la superfície agrària útil és conreada. La comercialització, per part de les cooperatives, de productes vinícoles, fruites seques, olis i producció avícola tenen una gran importància en l’economia de Reus, que és una de les principals exportadores d’avellana i d’ametlla de l’Estat espanyol. La poca incidència de la ramaderia ha estat compensada per la creixent importància que ha tingut l’avicultura. L’explotació avícola a gran escala començà el 1921 amb la Granja Banús. L’exemple tingué aviat notables seguidors, i el 1933 es creà el Sindicat d’Avicultors; però de fet cal situar l’autèntica expansió de l’avicultura a partir del 1945, any en què es creà la Cooperativa Comarcal d’Avicultura, que conegué una formidable empenta a partir de la glaçada del 1956, que va fer trontollar l’economia agrària. El 1960 creà la Caixa de Crèdit i va esdevenir una de les primeres empreses productores de pinsos, ous, pollastres i porcs del Baix Camp; el 1989 comprà la secció avícola i la porcina a la Unió Agrària Cooperativa. Malgrat el nom de Comarcal, la cooperativa tenia socis a tota la Catalunya meridional, i fins i tot al Matarranya i el Maestrat. L’any 1993 va fer suspensió de pagaments, però el 1994 va remuntar la situació; el 1998 la cooperativa fou comprada per l’empresa Nueva Rumasa i posteriorment, el 1999, per Crusat Carn, moment a partir del qual passà a denominar-se Nova Comarcal de Reus. La Unió Agrària Cooperativa va ser també una iniciativa reusenca però d’àmbit provincial. El 1962 creà la Caixa Rural, traspassada el 1986 a CajaMadrid. Els darrers anys del segle XX el sector ha conegut una nova transformació; han desaparegut la majoria de les granges petites i s’han incrementat en canvi les grans explotacions. El 1988 es posà en funcionament un centre sanitari avícola, el primer de l’estat, per a oferir a les explotacions avícoles un servei tècnic d’ajut sanitari. Hi ha també cria de bestiar porcí, oví i de conills. Prova del gran dinamisme de la cuniculicultura va ser la compra, el 1990, per part de l’Associació de Cunicultors del Baix Camp, d’un dels escorxadors més grans de Catalunya, l’antic escorxador de Vidal Tort, situat al peu de l’ AP-7, a l’àrea de Vilafranca del Penedès.

La indústria

Fins el 1929 prengué increment la indústria sedera, que començà a insinuar la seva crisi el 1935 amb el tancament de dues de les grans empreses; amb tot, el 1956 el sector tèxtil ocupava encara més del 50% de la mà d’obra, però inicià tot seguit la davallada. Un retrocés similar patí la indústria de la pell, mentre que el metall, la construcció i la fusta eren en desenvolupament. La indústria ha esdevingut força important dins el marc de l’economia reusenca. El 2001 l’ocupació d’actius era del 19,52%. El nombre d’ocupats en la construcció, el 2001, era del 14,41%, xifra que indica la recuperació de l’activitat respecte la dècada del 1990. L’oferta de sòl industrial es concentra al polígon d’Agro-Reus, situat a la carretera d’Alcolea, i en altres zones industrials disperses que aglutinen les empreses vora les carreteres de Montblanc, Constantí, Tarragona, Salou i Alcolea. La indústria de Reus és força diversificada. Cal destacar el sector alimentari, amb l’elaboració d’olis, fruita seca, vi, etc. (Borges, Indústries Rodríguez) i el derivat de les activitats ramaderes (elaboració de pinsos, productes sanitaris); el químic (Complex Industrial TAQSA, que si bé és dins del terme municipal de Reus pertany al complex petroquímic de Tarragona, i una sèrie d’empreses més petites, algunes de muntatge i d’altres de plàstics); el del metall (ASM SA, USC Europe Espanya); l’energètic (Comunitat de Béns CN Vandellòs II); el del calçat, el farmacèutic i la mecànica (Tecnolama). El sector del metall, que va experimentar una gran embranzida els anys seixanta, vers el 1975 se situà en el primer sector industrial; la crisi del final dels anys setanta, però, va ser tan important que provocà la desaparició de la principal empresa del moment, Crolls.

El comerç, els serveis i el turisme

El sector terciari ha esdevingut primordial a la ciutat de Reus; el 2001 comprenia el 63,87% dels ocupats.

El comerç reusenc conegué dies de glòria durant la Primera Guerra Mundial, durant la qual les llicències d’exportació passaren de 95 el 1916 a 906 el 1919. D’acord amb els antecedents històrics, Reus continua encara com a mercat de concentració i redistribució del comerç de l’oli i de la fruita seca de la major part de la Catalunya meridional i també, encara que amb menys intensitat, del vi. En l’àmbit econòmic, tingué importància la fallida del Banc de Reus, el 1931, posterior a la del Banc de Catalunya provocada per la retirada del diner públic ordenada per Prieto. Després d’un intent de redreçament, el Banc de Reus fou absorbit pel Banc Hispano-Colonial el 1933. L’altre banc local, la Banca Vilella, fou absorbit per compra del Banc de Biscaia el 1969. El comerç al detall ha constituït un element primordial en la vida econòmica de Reus; la seva tradicional importància donà origen a la primera Unió de Botiguers Local de Catalunya. La ciutat ha esdevingut un nucli comercial cabdal, tant per als reusencs com per a la gent de les comarques veïnes, gràcies a la seva situació geogràfica i a les seves bones comunicacions. Aquest protagonisme és confirmat per l’assistència multitudinària de compradors i venedors els dies de mercat popular, el dilluns i el dissabte. La ciutat disposa des del 1990 d’un mercat central municipal, dit mercat de les Oques. Hi ha també el mercat del Carrilet. Mereix un esment especial l’anomenat mercat del dilluns, dedicat a la compravenda dels productes primaris, que és d’origen immemorial i se celebra a la Llotja de Reus, creada el 1972 i gestionada per la Cambra Oficial de Comerç i d’Indústria. Productes com la fruita seca, els ous, el porc o el vi han tingut una consideració cada cop més significativa en l’àmbit de l’Estat espanyol i fins i tot de la Unió Europea. Des del 1975, els diumenges al matí la Llotja de Reus també acull la Borsa del Col·leccionista, resultat de la llarga tradició del col·leccionisme a la ciutat. La important activitat comercial queda reflectida a més en la convocatòria de diverses fires. Destaca la fira de Sant Jaume, al juliol, que es va instituir al segle XIV com a fira ramadera i ha esdevingut una mostra dedicada a l’alimentació, l’artesania, el comerç i la maquinària agrícola. L’esdeveniment comercial més important és, però, la fira de mostres Expro-Reus, de caràcter multisectorial i d’abast estatal, a l’octubre, la primera edició de la qual tingué lloc l’any 1942. També són destacables la Fira de l’Automòbil d’Ocasió (SAO), al novembre; Antiquari's, pel març; l’Expoconstrucció, al juny; Tot Nuvis, el primer cap de setmana de novembre i el Saló Internacional Oleícola (SIO), a l’abril i de caràcter biennal, com l’Expovi Catalunya. Reus compta amb un important recinte firal al nord de la ciutat, el Palau de Fires i Congressos, ampliat l’any 2000.

La ciutat disposa de nombrosos centres que cobreixen l’educació fins al batxillerat i la formació professional, i d’altres especialitzats en l’ensenyament de la música, l’art, la dansa, el turisme i l’horticultura i la jardineria. Pel que fa a l’ensenyament superior, hi ha la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, el Centre d’Estudis Superiors d’Aviació, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i un centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya.

Quant als equipaments sanitaris, destaca l’Hospital de Sant Joan, del qual existeix constància des del segle XIII, les successives reformes del qual després del franquisme (1981, 1990, 2007), culminaren el 2010 en la inauguració de l’Hospital Universitari de Sant Joan.

Entre les nombroses instal·lacions esportives, cal esmentar el Pavelló Olímpic Municipal, inaugurat el 1992 per acollir els esdeveniments esportius de Reus com a subseu olímpica d’hoquei sobre patins dels Jocs Olímpics de Barcelona. Posteriorment, ha estat la seu d’importants competicions, com els Jocs Special Olympics Reus ‘96, els Campionats Mundials de Patinatge Artístic i Dansa ‘97 o el Campionat del Món d’Hoquei Sobre Patins del 1999. Destaquen també el complex esportiu del Club Natació Reus Ploms i les instal·lacions del Reus Deportiu, a més de diversos camps de futbol, com el del Club de Futbol Reddis. Al sud de la ciutat hi ha el Club de Golf Reus Aigüesverds. 

La ciutat s’ha promocionat els darrers anys com a punt turístic de la Costa Daurada, fent especial incidència en els seus interessants monuments modernistes; a més, gaudeix de la proximitat del parc temàtic de Port Aventura. Disposa d’una bona oferta hotelera i de restauració.

Al juliol de 2010 fou inaugurat l’edifici 112, un equipament que centralitza tots els serveis d’emergència de Catalunya (Mossos d’Esquadra, bombers, agents forestals, serveis mèdics i operadors de telèfon d’urgències). El nou edifici, des del qual hom atén i coordina les trucades d’emergència de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Alt Pirineu, és una construcció pionera en l’aplicació de criteris de sostenibilitat i eficiència energètica.

La ciutat de Reus

Morfologia urbana

Formació i evolució de la ciutat

El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre's cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

Aspecte del campanar de Sant Pere
© Dreamstime / Nixite
El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l'escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es refeu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

Façana modernista de la casa Navàs, obra de Lluís Domènech i Montaner, a la plaça del Mercadal de Reus
© Arxiu Fototeca.cat
És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada bé cultural d’interès nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Reus ha estat al llarg de la seva història la ciutat natal de nombroses personalitats il·lustres que han tingut una aportació destacada a la cultura catalana. Al llarg del segle XIX es destacaren Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859), ordenador de l’arxiu reial de Barcelona i autor de la primera monografia sobre els comtes de Barcelona, impulsor dels Jocs Florals, autor d’una gramàtica que subsistí fins a la de Fabra, de la primera antologia poètica de la Renaixença i de la primera novel·la històrica en català. A cavall dels segles XIX i XX hi ha la figura d’Eduard Toda i Güell (1855-1941), restaurador de Poblet i Escornalbou, descobridor de la persistència del català a l’Alguer i autor de treballs històrics. El primer moment d’esplendor de la literatura reusenca es produí amb el Modernisme, quan l’alcoverenc Cosme Vidal, que signava els seus treballs Josep Aladern, aplegà al seu entorn una nodrida tertúlia de la qual formaven part, entre altres, el seu germà Plàcid Vidal, Hortensi Güell (1878-99) i M. Ventura (1879-1982). El grup dugué una vida molt activa, amb l’edició de llibres i revistes, però obtingué molt poc ressò a la ciutat. A recer del Noucentisme sorgiren noves inquietuds i figures literàries, que emprengueren l’edició de revistes com La Columna de Foc, molt similar i estretament lligada a Un Enemic del Poble, de J. Salvat-Papasseit, i Llaç i la sorprenent Reus 1973, que publicada el 1923 simulava ser-ho cinquanta anys després. Formaven part d’aquesta generació, entre altres, el prehistoriador Salvador Vilaseca (1896-1975) i Josep Iglésies (1902-86), autor de nombrosos treballs de geografia, demografia i història. En les arts ha obtingut una àmplia consideració el pintor Marià Fortuny (1838-1874), un dels primers artistes internacionals de la Catalunya renaixent; l’escultor Joan Roig i Solé (1835-1918), autor de la popular Senyoreta del paraigües del parc de la Ciutadella de Barcelona; Joan Rebull (1899-1980), i l’extraordinària figura de l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926), el lloc de naixença del qual es disputa amb Riudoms.

Reus disposa de nombroses associacions i entitats culturals de les quals destaquen, el Centre de Lectura i El Círcol. El Centre de Lectura, de renom i prestigi, fou fundat el 1859 pel grup de menestrals i obrers d’idees properes al federalisme que s’aglutinava a l’entorn del periodista J. Güell i Mercader. Fou clausurat, pel seu tarannà progressista, el 1866; reobert el 1868, fou novament tancat el 1939 i reinicià la seva activitat el 1948. Des del 1897 el Centre és al Carrer Major, on hi havia el Casal dels Marquesos de Tamarit. El 1916 l’edifici fou adquirit pel financer Evarist Fàbregas, que el cedí al Centre i en finançà les obres de reforma. El nou edifici, amb façana de to renaixentista i escultures de F. Garcia i Escarré, fou dissenyat per Josep Simó i Bofarull. L’obra, d’aires presumptuosos, era designada pels periòdics satírics La Catedral de Guix. L’edifici fou inaugurat a l’octubre del 1921 pel president de la Mancomunitat J. Puig i Cadafalch. El 1939 se n'emparà la CNS que, juntament amb altres organismes oficials o paraoficials, s’hi mantingué fins el 1948. Al llarg de la seva història ha convocat i editat diversos certàmens literaris i ha publicat El Eco del Centro de Lectura i la Revista del Centre de Lectura, a part altres publicacions més efímeres. Té diferents seccions, una notable biblioteca, una videofonoteca i una interessant col·lecció d’art modern i contemporani amb obres de Mir, Llovera, Galofre, Güell i Roig i Soler. El 1979 inicià la publicació de les Edicions del Centre de Lectura, que consten de 50 volums, estructurats en dues sèries, de creació i assaig.

El Centre Teatre Bartrina, que data del 1905 i que disposa d’un bell local del darrer Modernisme, depèn del Centre de Lectura. Després de ser adquirit per aquesta associació, l’any 1921 es va ampliar i reformar; més modernament ha estat restaurat i remodelat, i el 1997 el nou local s’inaugurà amb un cicle d’espectacles coordinats pel director reusenc Lluís Pasqual.

La societat El Círcol, coneguda popularment com El Círcol dels Senyors, fou fundada el 1852 com a resultat de l’aglutinació dels membres més prepotents de la societat reusenca, industrials, terratinents i comerciants, al marge de la seva ideologia. Actualment El Círcol és instal·lat en un edifici de la plaça de Prim, magníficament decorat amb quadres de Galofre i Llovera. L’entitat fou durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX un dels principals impulsors del Carnestoltes. En el mateix edifici d’El Círcol es troba el Teatre Fortuny, de regust vienès, edificat el 1880 i inaugurat el 1882 amb la voluntat de dotar Reus d’un teatre de nivell europeu. El teatre, obra de Francesc Blanch i Pons, té una façana classicitzant inacabada i ha estat restaurat. L'any 2013 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Amb una programació estable tot l’any, és un dels teatres més importants de Catalunya. El Círcol, juntament amb el Consorci del Teatre Fortuny, col·labora amb l’Associació de Concerts, entitat que difon la cultura musical mitjançant l’organització de cicles de concerts.

Altres entitats vinculades a la música són la Companyia Lírica Ciutat de Reus i l’Orquestra Simfònica de Reus. Reus és la seu d’una delegació comarcal d’Òmnium Cultural, que promou la llengua i la cultura catalana. Però a part aquestes, hi ha altres entitats, centres i associacions, com ara el Bravíum, abans Acció Catòlica, amb un petit teatre i una bona biblioteca de temàtica clerical del segle XIX, a l’antiga Casa Nicolau, totalment transformada.

Cal esmentar també l’Associació d’Estudis Reusencs, fundada el 1953, que ha publicat treballs comarcals que contenen importants aportacions. El 1989 es va crear la Societat d’Estudis Reusencs Salvador Vilaseca. L’Orfeó Reusenc és situat en una moderna casa del carrer de Sant Llorenç, i en depenen l’Esbart Dansaire (1925), una coral i una sala de teatre (1926). El Centre d’Estudis Comarcals Joan Iglésies, fundat el 1981. El Patronat Sardanista de Reus —conegut des de la seva formació (1968) com a Patronat per al Foment de la Sardana de Reus i Comarca fins el 1990, que canvià el seu nom— va ser un important impulsor del catalanisme durant el franquisme.

El 1980 es creà l’entitat cultural Carrutxa, que dedica els seus esforços a la recuperació i la divulgació de la cultura popular; amb aquest mateix objectiu va néixer el 1985 un centre de documentació especialitzat en aquests temes, alhora que es recuperà el ball de diables, la Cabra, el ball de Mossèn Joan de Vic i de Prim, etc. El 1983 es formà el col·lectiu de teatre La Vitxeta, que ha participat en nombrosos espectacles. La tasca duta a terme per l’Agrupació Fotogràfica de Reus, com l’organització del concurs internacional Fotosport o la creació d’un important arxiu fotogràfic, que donà lloc, el 1992, a la Fototeca Municipal. Actualment funcionen diverses associacions esportives, entre les quals cal destacar el Club Natació Reus Ploms (1918), el Reus Esportiu (1909) i el Club de Futbol Reddis (1922).

Entre les publicacions cal esmentar el Reus Diari, setmanari que va néixer el 1952 amb el nom de Reus, i que, després d’interrompre la seva publicació, reaparegué setmanalment el 1986; el 1990 es transformà en el Nou Diari, com a primera publicació diària escrita íntegrament en català a les comarques tarragonines després de la guerra civil de 1936-39. Ha deixat d’editar-se. A la ciutat es publica l’edició reusenca del diari El Punt.

El 1982 es constituí el Museu Salvador Vilaseca. La seu principal és l’antic local del Banc d’Espanya, i les exposicions temporals es realitzen a l’edifici de la plaça de la Llibertat, seu del Museu d’Art i Història de Reus, que disposa d’una important secció de prehistòria i història antiga, i d’interessants col·leccions referents a diversos oficis i al món gremial de la ciutat, a més d’un notable fons d’art que comprèn sobretot obres d’artistes vinculats a Reus, com Marià Fortuny, Joan Rebull, etc.

L’Arxiu Històric Comarcal de Reus conserva un bon nombre de fons, com el de l’ajuntament de Reus, els documents més antics del qual es remunten al segle XI; el fons notarial del districte de Reus (amb documents del segle XIII) i forans; el fons d’associacions i fundacions, com el de la confraria d’argenters (1684-1889) o la de blanquers (1618-1900); un fons d’empreses dels segles XIX i XX (Banc de Reus, Banca Vilella, Casa Corder, etc.) i fons patrimonials i personals, etc. , a més de col·leccions de pergamins, manuscrits, fotografies, mapes, cartells, i altres. El 2003, s’inaugurà la Biblioteca Central Xavier Amorós a l’edifici de l’antic escorxador municipal.

El 2011, l’Ajuntament de Reus obrí al públic el refugi antiaeri de la guerra civil de la Patacada, que inclou l’espai d’interpretació "Reus sota les bombes".

El folklore

La ciutat de Reus celebra nombroses festes al llarg de l’any, entre les quals destaquen sobretot tres. Per la festa major de Sant Pere, al juny, és típica la Tronada (esclat de morters i petards), amb motiu de la qual, com també es fa durant les festes de la Misericòrdia, al setembre, s’exhibeix el bestiari tradicional (els nans, els gegants, la mulassa, l’àliga, el drac) i es dansen els balls típics. En les dues festes s’organitza, a més, a la plaça del Mercadal, una jornada castellera (la ciutat disposa de dues colles, els Xiquets de Reus i els Ganxets). L’altra gran festa és el Carnaval, que no se celebrava des de l’any 1918, però que fou recuperat el 1975: inclou una rua i una guerra de tomàquets el dissabte, amb la participació de nombroses colles. Del calendari festiu es pot esmentar encara la popular festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs i la benedicció de bestiar. Per Setmana Santa es fan diverses processons, com la del Silenci, el Dijous Sant, i les dues del Divendres Sant, la de l’Agonia, a les 12 del migdia, en la qual es trasllada el Sant Crist des de la capella de la Sang a la de Sant Pere, i la de les tres de la tarda, que inverteix el recorregut; un cop arriba es demanen les Tres Gràcies. Pel Corpus té lloc una altra processó acompanyada de gegants, danses folklòriques, entremesos, etc.

Altres indrets del terme

El Burgar, les Comes, Bellisens i els masos

Des de la primera meitat del segle XIX forma part del municipi de Reus l’antic terme del Burgar, escrit també en la documentació antiga el Brugar, que actualment constitueix una partida de masos. Hi consta documentalment l’existència d’un vilar, i s’hi s’han fet diverses descobertes arqueològiques, entre les quals es destaquen un sepulcre de lloses amb pedra duta d’Almoster. El lloc fou donat a poblar el 1157 per Robert d’Aguiló, la seva muller Agnès i llurs fills Guillem i Robert a Berenguer i Tomàs Aixemús, en feu de l’Església de Tarragona. El 1174 Baldoví, un dels pobladors del lloc, cedí la part del domini que li pertocava als canonges de Tarragona. El 1391 Joan I vengué tots els seus drets damunt del lloc a l’arquebisbe Vallterra i el 1438 l’arquebisbe Ram concedí el govern del lloc al batlle de la Selva, de la parròquia de la qual depenia la seva església. A la segona meitat del segle XV era de Dalmau de Barberà, donzell de Reus. El Burgar participà de manera activa en la Comuna del Camp, com a mínim del 1356 al 1710, quan ratificà la seva fidelitat al rei arxiduc. La capella de la Mare de Déu de l’Esperança, adossada al mas central de la partida, fou construïda durant el segle XVIII. L’antic terme de les Comes d’Ulldemolins fou repartit al segle XIX entre Reus i Vila-seca. Situada al SE de la ciutat hom troba la partida de Bellisens, formada per una bona part de les masies més importants del terme. El terme de Reus és farcit de masos. Amigó n'inventarià més de 300 el 1957. Els més notables són les construccions senyorials del segle XVIII i el XIX. Destaquen el Mas Bofarull, del segle XVIII, amb una capella adossada i dues fonts neoclàssiques; el Mas de la Barberana, amb un dels edificis del segle XIX més grans del terme i una extensa heretat, igual que el Mas de la Comtessa; el Mas de les Ànimes, amb un oratori d’aquesta advocació, al sector del qual, afrontant amb el barranc del Roquís i la carretera de Falset, hom ha construït un complex residencial; el Mas de Tallapedra, gran masia senyorial a tocar del nucli urbà; el Mas Sunyer; el Mas Nicolau; el del Puig, una gran masia amb torres de defensa als angles; el Mas Valls, un dels més bells i alhora antics, documentat al segle XV i amb troballes romanes, i el Mas de Sedó, edificat cap al 1897, amb un bon edifici amb jardins i un estany artificial. Una bona part dels masos són abandonats.

El Territori de Tarragona, Mascalbó i Rubió

El Territori de Tarragona surt esmentat ja el 1169 com a terme amb batllia pròpia integrat per masos. Subsistia encara el 1843, i després les seves terres s’integraren majoritàriament a Reus. El Territori tenia 18 masos i 70 h el 1719, 1 veí el 1763, dues cases que tributaven el 1773 i 56 h el 1787, essent parròquia de Constantí i depenent administrativament de Reus. Devia tenir una població estacional lligada a les tasques agrícoles o de propietaris absentistes, possible explicació per als forts sotracs demogràfics. El 1833 tenia 43 veïns i 466 h. El 1845 tenia 45 masos, i 39 el 1850. Formen part del terme de Reus les terres donades el 1169 a Calbó per l’arquebisbe Hug de Cervelló vora el barranc de Porpres, en feu de l’Església, reservant-se els delmes i les primícies. El nucli de la cessió subsisteix malgrat les importants modificacions dels límits. El 1298 s’anomenaven Mascalbó tant l’edifici com les terres de l’entorn. Mascalbó formava part al segle XIV de les denominades Faldes de Tarragona, i posteriorment, del terme rural del Territori de Tarragona. L’heretat original, ara reduïda a una desena part, tenia 900 jornals. La senyoria de Mascalbó, amb castell i jurisdicció pròpia, pertanyia a Guerau Calbó el 1299. Al segle XIV la propietat s’esmicolà i el 1344 en fou senyora de la part central Bernada Desprats; el 1369 era del donzell Galceran de Canyelles, que el 1401 obtingué permís per fer-hi una capella; el 1450 era de la família Sacirera o Cirera, que en mantingué la propietat fins el 1591, que vengué el castell al comú de Reus. El 1805, per obtenir més fàcilment el permís de construcció del canal de Reus a Salou, el comú cedí el títol de baró de Mascalbó a M. Godoy, reservant-se, però, la propietat de la casa i les terres, que es vengueren el 1839 per finançar la construcció del mercat vell. Segons Fort, Mascalbó fou el lloc de sojorn de Jaume I mentre esperava per embarcar-se cap a la conquesta de Mallorca. Durant la guerra del Francès el casal fou maltractat i profanada la capella, bastida el 1733 pels reusencs, i el 1936 es cremà el retaule del segle XVIII. El mas actual és un edifici, bellament reconstruït, que conserva elements gòtics i renaixentistes. El 1602 s’hi feren importants reformes que afectaren la façana, aleshores principal i ara posterior, que conté l’escut de Reus i l’any gravat a la llinda. Amb motiu de la concessió del res del sant s’hi feren noves obres importants que configuraren l’aspecte actual del mas (1738). La capella, reoberta el 1943 i on se celebra la missa de l’aplec de l’octubre és a la sala on segons la tradició va néixer el sant. Vora el pati central de l’edifici es conserven restes arqueològiques trobades a l’entorn. Una altra partida del terme amb personalitat històrica pròpia és Rubió, que havia estat donada a poblar a Arnau de Rubió abans del 1169 i que després s’incorporà al terme de Porpres. Porpres, o Pórpores, consta com a terme encara el 1815, bé que integrat de fet al Territori de Tarragona. El 1391 l’arquebisbe Vallterra n'adquirí a Joan I els drets jurisdiccionals. El 1411 el seu batlle ho era també de la Boella; el 1773 el seu terme consta com a sufragani del de Reus. Porpres tenia 3 veïns el 1773 i 59 h el 1830.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

Hom ha trobat restes del Paleolític inferior al Camí Fondo i al barranc de la Boella, aquest darrer al límit amb la Canonja, i restes fòssils d’un elefant. Es descobrí també un important jaciment mosterià del Paleolític mitjà que aportà nombroses troballes, com ara les restes d’una necròpolis. S'han trobat fons de cabana neolítics als voltants de l’Institut Pere Mata, que indiquen l’existència d’un poblat al puig de Monterols, i per tot, puntes de sílex i fragments de ceràmica, a més de pedres de llamp o destrals de pedra. Al Mas Vermell es descobrí ceràmica campaniforme, i dins la ciutat, un sepulcre de fossa. Un important jaciment del bronze III fou trobat a la partida del Quart, vora l’aeroport, i també restes del ferro II en diversos indrets. Les restes de l’època ibèrica són més riques i abundants; destaquen els jaciments i la sitja de la Grassa, i nombroses sitges, restes d’un molí i de ceràmica al Mas de Valls, que hi fan sospitar un poblat força extens amb possibles elements preibèrics i alhora punt originari d’una vil·la romana. Hom ha trobat altres restes de poblament ibèric a la plaça d’Isabel Besora, a la partida de Monterols i al Gas Reusenc. La presència romana queda reflectida en la toponímia de dues partides del Vilar; en una d’elles s’esmenten troballes arqueològiques ja al segle XVIII i al segle XIX s’hi descobriren fragments de làpides, ceràmica, sepulcres, escultures, un tresor de monedes soterrat i també restes de forns. A part aquest vilar, el jaciment romà més proper al nucli actual, s’han trobat restes coetànies i d’igual importància al Mas de Valls, a la partida de Porpres, amb un ric jaciment gairebé a flor de terra que conté restes de banys i d’un forn teuler, i vil·les al Mas de les Ànimes i a la Boada, ja a la partió amb Castellvell. Se n'ha descobert una cinquena als Antigons, de gran importància, d’on s’han extret fragments de nou escultures de marbre. També als Antigons s’han trobat una sivella i una sepultura visigòtiques, i a la Grassa, a tocar ja del terme de Constantí, una gerra amb monedes de la mateixa època.

L'edat mitjana

No es coneixen els orígens del nucli actual, però és possible que en arribar-hi els repobladors cristians ja hi hagués una explotació rural continuació d’una vil·la romana o d’un nucli més antic. Font suposa que el primer intent de repoblació fou efectuat per Robert d’Aguiló a partir del 1129. Blanc creu que Reus fou poblat per Aguiló el 1150 i Bofarull afirma que la localitat surt esmentada ja el 1151 en un establiment de límits de Siurana. El primer document conservat que esmenta Reus és la confessió feta per Aguiló el 1154, quan, moribund, a instàncies de l’arquebisbe Tort, reconeix que, juntament amb la seva muller Agnès i els seus fills Guillem i Robert, havia donat Reus en alou perpetu a l’església de Sant Fructuós. L’arquebisbe infeudà en nom de l’Església dos terços del poble a Bertran de Castellet per tal que n'impulsés el repoblament, que fins aquell moment devia ser força precari, com ho demostra la inexistència de l’església. Bertran de Castellet fou un dels primers cavallers que participaren en l’ocupació del Camp i com a castlà de Reus el 1180 atorgà, amb la seva muller i l’arquebisbe, la carta de poblament de Mont-roig. El 1159, en el repartiment de les rendes i béns eclesiàstics, Reus fou atorgada, amb la seva parròquia de Santa Maria, al canonge cambrer. Aquest fet provocà la coexistència de dues senyories, cadascuna de les quals amb el seu batlle. El nom de la població apareix escrit indistintament Redis i Reddis. La dualitat de senyories provocà la concessió de dues cartes de poblament que afavoriren el creixement de Reus, basat en el desenvolupament agrari. La primera carta de poblament fou atorgada pel castlà Bernat de Bell-lloc el 1183. El 1186, el cambrer Joan de Santboi atorgava, amb el consentiment del bisbe i del capítol, una nova carta de franquesa. El paper del cambrer es consolidà com a hegemònic quan el bisbe li cedí, el 1203, la senyoria directa. Arran de les cartes de poblament, Reus experimentà un fort creixement: el 1240 ja havia ultrapassat el primer clos murat i es parlava de la vila nova sorgida a l’entorn de la plaça del Mercadal. Aquesta plaça dona idea de la importància del comerç que s’hi desenvolupava. Paral·lelament s’hi iniciava el treball menestral i s’estructuraren els primers gremis. És molt possible que al segle XIII es consolidés l’incipient govern municipal. Al principi del segle XIV el nomenament del canonge cambrer de Tarragona passà a ser un privilegi del papa, que tot sovint designà per a la dignitat prelats estrangers i notables (fins i tot ho arribaren a ser dos papes). La vila obtingué avantatges en tenir un senyor sovint amb residència llunyana i sempre influent. Els reusencs participaren en diverses lluites, com l’empresa per diferents pobles del Camp a partir del 1274 contra el veguer, que acabà amb l’assalt del castell reial de Tarragona i les ordres de represàlia del rei, que cessaren en comprar el perdó el 1285. En aquests enfrontaments cal veure-hi, segons Gort, l’inici de la gènesi de la comarca del Camp. El 1305 els mercaders, amb el suport dels veguers, intentaren d’impedir el mercat creixent de Reus amb coaccions, confiscacions i multes; havent apel·lat al rei Jaume II, aquest concedí el 1310 el privilegi de fer mercat el dilluns. El privilegi de fira fou concedit el 1343 per l’arquebisbe Arnau Sescomes i confirmat per Pere III. Al segle XIV, la crisi demogràfica va estar estretament lligada a una crisi social i econòmica provocada per l’aparició de terres ermes i l’encariment de la mà d’obra, resultat de la davallada demogràfica. La crisi empenyé alguns reusencs cap al bandidatge, fet que es reflecteix en la caiguda dels ingressos de les finances municipals. El 1468 s’inicià una certa estabilitat i el 1472 hi hagué un augment considerable. L’evolució econòmica i demogràfica es redreçà durant la guerra civil, cosa que sembla confirmar que la guerra empenyé els camperols cap a Reus. La crisi portà també modificacions en la senyoria. La castlania era el 1183 de Bernat de Bell-lloc, la família del qual la detingué fins el 1324, data en què era del vescomte Bernat de Cabrera, el qual el 1335 vengué la senyoria a Pere Mulet, al qual fou embargada per deutes el 1345 pel reusenc Joan Savall. Els hereus de Mulet vengueren la castlania el 1349 al tarragoní Bernat d’Olzinelles. Els deutes del seu fill o net Joan d’Olzinelles provocaren l’embargament de la castlania, que fou treta a pública subhasta a Tarragona el 1397. En adquirir-la el cambrer Pero de Luna, o potser Benet XIII, s’unificaren en una de sola les dues senyories d’aleshores. El 1349 l’arquebisbe López de Ayerbe, que sembla que disputava amb el cambrer Pere Roger de Belfort el domini de Reus, feu ocupar militarment la vila, que fou saquejada, i feu penjar a les forques els caps del moviment. Els homes de l’arquebisbe, a més, talaren vinyes i figueres. Arran d’aquests fets els reusencs, després de protestar davant el bisbe, comunicaren el que s’havia esdevingut al cambrer Belfort, que vivia a Avinyó amb el seu oncle, el papa Climent VI, que va cridar a declarar davant seu el bisbe. El 1350 la cort papal donà una sentència arbitral acceptada per ambdues parts en què Ayerbe es comprometia a alliberar els qui tenia presos i el cambrer, per la seva banda, renunciava a adquirir cap més dret a càrrec de l’Església de Tarragona. Belfort fou elevat al soli pontifici el 1370 amb el nom de Gregori XI, motiu al qual ha estat atribuït que l’escut municipal vagi coronat per la tiara i sobreposat a les claus de sant Pere. El 1391 el call de Reus fou assaltat i s’hagué de comprar el perdó reial el 1393; la jueria, que es manté documentada fins el 1495, sembla que no fou gaire nodrida. La seva situació ciutadana ha deixat en la toponímia el carreró dels Jueus. Al començament del segle XIV el comú reusenc contribuí a finançar el servei de vigilància de les costes per a prevenir els atacs dels corsaris sarraïns i, arran de la guerra contra Castella, refeu les seves muralles el 1363 i de nou el 1375. El 29 de maig de 1462 el consell decidí per unanimitat de posar-se al costat de la Generalitat en la guerra contra Joan II. En defensa del Camp els reusencs foren delmats en el combat de Santa Coloma. L’1 de novembre de 1462, davant les amenaces formulades contra homes i béns pel comte de Prades, Reus es donà al rei. Al segle XV els mercaders reusencs participaven en companyies de notable abast, com Gabriel Clergue, que era soci de la constituïda el 1416 a Mallorca. Mostres de la potència econòmica poden ser l’existència de músics i joglars al segle XIV o el fet que al mateix segle hi visquessin les famílies blasonades dels Gras, Gener i Montserrat.

L'edat moderna

Malgrat les epidèmies de pesta al llarg dels segles XVI i XVII, la població experimentà un notable creixement. Un pla del 1631 mostra com les cases havien sobrepassat el clos de la muralla i com s’estructuren els ravals i els carrers que en sortien, com el del Vent. D’altra banda, després de la guerra consten en els llibres de bateigs molts cognoms castellans, potser fills de soldats temporers a la vila o d’immigrats estables. Un segon nucli d’immigrants provenien del Barcelonès i les comarques properes al Camp, i un tercer, de la resta del Principat, sense excloure un reduït percentatge d’estrangers. El redreçament demogràfic va comportar des del primer moment un desvetllament econòmic centrat sobretot en els paraires. Els pagesos continuaven essent la clau de volta de l’economia, però hom observa també una notable activitat en altres sectors econòmics de la vila, amb 10 gremis, i l’inici de la indústria de l’aiguardent, per al qual es demanà permís d’exportació el 1610, i el constant litigi amb Vila-seca pel control del port de Salou, la construcció d’un camí carreter vers l’Urgell el 1541 o la cria de cucs de seda, molt activa el 1561. Vers mitjan segle XVI el capítol, nou senyor de la vila, es trobà incapacitat de dur-ne el bon govern i Reus es convertí ben aviat en refugi de lladres i bandolers. El bandolerisme afectà nombrosos eclesiàstics, que actuaven impunement emparant-se en els seus privilegis, fins al punt que el 1549 el capítol hagué de demanar consell a Roma. El 1581 l’arquebisbe A. Agustí va adquirir la vila en canvi d’una pensió anual de 1 200 lliures al capítol, que a més es reservava els delmes, els censos, el castell, les premses i els forns, tret del dit del Senyor. Els reusencs promogueren aleshores un plet a Barcelona al·legant que no podien ser alienats, un a Madrid, on s’oferien al rei a comprar en nom seu la senyoria de la vila en ús del dret de fadiga, i un a Roma, titllant de subreptícia la butlla papal del 1582 que autoritzava la venda; durant aquests plets es promogueren múltiples aldarulls a Reus i en altres pobles del Camp. La sentència del 1592 donava la raó al capítol, però l’arquebisbe va haver d’entrar a la força a prendre la senyoria de Reus, on es feu una representació bufa contra els canonges que provocà l’excomunió de la vila i una crescuda multa. La pacificació i entesa final entre Reus i el nou senyor no es produí fins el 1619. El conflicte institucional es donava també a l’interior de la vila: provocà disputes sobre la netedat de les eleccions del 1591 i el 1626 i la manera de governar, fins al punt que s’hagué de redactar la Instrucció i regiment per la universitat i poblats de la vila de Reus. Els primers anys del segle XVI Reus participà amb homes i diners en la guerra per la recuperació del Rosselló i junt amb altres pobles de la Comuna en la defensa, la vigilància i la fortificació de la costa, i passà una bona part de la resta del segle en la ja esmentada disputa per la senyoria. La preocupació pels corsaris i els bandolers continuà durant tota la primera meitat del segle XVII, neguit que el 1614 va provocar l’ordre d’expulsió de tots els bohemis i els moriscs que s’havien acollit al clos de la vila. Sense haver solucionat el problema dels bandolers, el municipi participà el 1637 en la guerra contra França; cal afegir a aquesta situació la guerra dels Segadors. El 1640 Reus va aixecar la seva host, que el 10 de desembre formava part de la guarnició del coll de Balaguer. Com a represàlia, el 16 de desembre fou declarada enemiga de la pàtria per les Corts, i els béns dels seus habitants, confiscats per a destinar-los a despeses de guerra. Al començament del maig del 1641 el francès La Mothe, que blocava Tarragona, ocupà Reus. Les relacions amb els francesos foren en tot moment molt tenses, i foren denunciats per maltractament als veïns i abusos a les dones, fets que provocaven l’abandonament de la vila; la Generalitat va amonestar reiteradament La Mothe. Finalment, la vila es donà als castellans al gener del 1642, el cap dels quals posava els reusencs com a exemple de fidelitat al rei. El 1645 els síndics reusencs es queixaren de nou dels maltractaments dels francesos als conreus i les persones, els quals provocaven l’abandonament de la vila i de les terres, que restaven ermes. A la mort de Carles II Reus acceptà el seu testament i admeté Felip d’Anjou com a rei, al qual es mantingué fidel fins el 1705. La primera mostra de revolta es produí quan, el 12 de juliol, els consellers no feren cas de la convocatòria dels jurats, que volien ratificar la fidelitat a Felip. A la fi d’agost, a instàncies del riudomenc Joan Nebot, la vila es declarà austriacista. A partir d’aquest moment Reus participà amb entusiasme en la lluita a favor del rei arxiduc Carles III, que fou rebut a la vila amb grans festes el 3 de juliol de 1706. Uns quants mesos després era ocupada de manera transitòria pels borbònics, i es donà per segona vegada a castellans i francesos al setembre del 1709, i part de la població abandonà la vila. El 3 de juny de 1712, en nom del rei arxiduc, la seva muller, Elisabet Cristina, que actuava de governadora, atorgà a Reus el títol de ciutat. En la reunió de la comuna del 1710 Reus es declarà partidària de Carles, posició refermada pels seus delegats en la junta de braços del 1713, encara que pocs dies després es retia sense combat, tot i que la majoria dels seus habitants eren austriacistes, a Felip V. L’austriacisme es mantenia, però, latent el 1714; quan les autoritats filipistes feren una crida per a formar un sometent de 200 homes no es presentà cap voluntari i fent ostentació de la seva ideologia els austriacistes duien el cabell llarg i deixat anar, mentre que els botiflers el duien recollit, alhora que la ciutat ornamentava els balcons amb àguiles de ferro forjat, símbol dels imperials. Un cop superats els estralls de la guerra, el notable augment demogràfic comportà una transformació urbana. El 1713 la muralla es considerava ja inútil i l’ajuntament la cedia a particulars o bé n'autoritzava l’enderrocament, que era pràcticament enllestit el 1766. Alhora es millorava la imatge ciutadana empedrant diversos carrers (el del Vidre el 1728) i alineant les cases per fer-los rectes (el de l’Abadia el 1734, el de Pedró el 1754); també es van treure les barbacanes per fer-los més lluminosos i els corrals per higiene (1757 i 1758 respectivament), se n'obriren de nous i s’eixamplen els antics. A partir d’aquest any es començaren a construir fonts públiques i al llarg del segle el centre de la ciutat es va anar allunyant del carrer de la Font, sota Sant Pere, cap a la zona de l’actual plaça de Prim, de carrers més amples, on es construïren els grans casals de Bofarull, Gai, Miró o Marc. El 1801 la ciutat era dividida en quatre barris, amb els corresponents alcaldes, i tots els carrers i les cases portaven el nom i el número, fet amb rajoles de València. La plaça porxada del Mercadal cridava l’atenció dels viatgers per les seves vastes proporcions i els esgrafiats de les façanes. La importància del comerç reusenc al segle XVIII queda constatada des del començament d’aquest segle. El 1727 hi havia un mínim de quatre cases estrangeres i ja el 1736 hi apareix un cònsol anglès. El comerç i la necessitat d’un port de mar provocaren sovintejades disputes amb el seu municipi pel control de les duanes de Cambrils i amb el de Vila-seca per les de Salou. El comerç reusenc s’inclinà pel port de Salou, vers el qual el 1774 feu construir una carretera tota recta. El comerç es fonamentava bàsicament en la indústria tèxtil, que exportava tant teixits basts com mocadors de seda, i en la fabricació i la comercialització de l’aiguardent. De l’empenta d’aquest comerç prové l’expressió Reus, París i Londres, fent referència a les tres places que establien la cotització de l’aiguardent en el mercat europeu. S'importava fusta, especialment roure i castanyer d’Itàlia per a la construcció de pipes i de barrils, també notables quantitats de pesca salada, essencialment tonyina i sardines, cereals —blat en primer lloc— i llegums, que es reexpedien a tot el Camp, l’Urgell i una bona part d’Aragó seguint les valls dels rius mitjançant els traginers, que alhora duien a Reus els productes de la seva terra. El comerç del segle XVIII es realitzava tant a través de les petites cases com de les grans companyies. Mostra d’aquestes darreres van ser la Companyia Nova de Gibraltar, creada el 1709, a la qual eren vinculats nombrosos menestrals de la comarca, i la Companyia d’Aragó, fundada el 1777, que tenia a la ciutat un dels seus centres. Lligat amb el comerç es troba l’intent impulsat per Pere Sunyer des del 1791 de construir un canal navegable de Reus a Salou, per al qual s’obtingué una primera autorització, després revocada, de Floridablanca, i la definitiva de Godoy, el 1805, a qui s’oferí el càrrec de regidor degà de Reus i el títol de baró de Mascalbó. Les obres s’iniciaren amb unes solemnes festes el 1806 i es començaren els treballs d’obertura d’una gran rasa, que la guerra del Francès aturà per sempre. A la fi del segle XVIII la duana d’embarcament estava a Reus, on residien cònsols de diversos països, i la de desembarcament a Salou. Paral·lel al desenvolupament del comerç fou el de la indústria. Així, a remolc del comerç d’aiguardent, prengué importància el gremi de boters. El 1705 s’atorgà a Jaume Caixers el monopoli d’ensenyar a retòrcer seda amb la condició d’ensenyar la seva art només als reusencs. A mitjan segle hi havia un fabricant de paper i s’hi instal·là tot seguit la primera impremta. En la indústria tèxtil es produí la substitució dels paraires pels seders. La indústria de la seda tenia cap als darrers anys de la dècada del 1770 més de 600 telers, mentre que es mantenia la del cotó. El conjunt de treballadors de les arts tèxtils superava els 6 000 el 1783, xifra superior a la del cens de Floridablanca, on no deuen ser comptades les dones. El gremi d’assaonadors es mantenia també força actiu. Les guerres de la fi de segle provocaren una fortíssima crisi que portà a la misèria jornalers i petits propietaris de tallers. Eren importants, relacionats alhora amb l’agricultura i la indústria, els molins fariners, dos dels quals eren al terme de Reus i un tercer del comú a Sentcelles. El 1719 s’inicià el cobrament del cadastre, malgrat l’oposició del poble, i el 26 de juliol del mateix any, després d’un breu combat, Pere Joan Barceló, el Carrasclet, cap dels guerrillers austriacistes entrà a Reus. Dos dies després el Carrasclet fallà una segona temptativa, i reeixí a entrar de nou al mes d’agost; aquests fets provocaren mútues represàlies entre els botiflers i els austriacistes reusencs i feren que al mes d’agost s’instal·lés de manera permanent a la ciutat una guarnició militar, per a la qual es construïren el 1749 les casernes i els pavellons d’oficials. El 1776 l’ajuntament demanà al rei el títol de ciutat, gràcia a la qual s’oposà radicalment Tarragona i de retruc Reus encapçalà l’oposició de la comarca a contribuir al finançament de les obres d’ampliació del moll tarragoní. En esclatar la guerra contra Anglaterra el 1779 el municipi decidí de noliejar una balandra amb 100 tripulants i 14 canons, que es feu a la mar el 1780 amb el nom de Verge de Misericòrdia. La balandra obtingué diverses victòries contra els anglesos i els corsaris algerins. La Revolució Francesa provocà una allau d’immigrats, que s’establiren a les casernes, des d’on es dedicaren a activitats contrarevolucionàries que provocaren algunes topades amb gent del poble. A causa de la Guerra Gran es creà a Reus al juny del 1793 una junta de sometent amb representació de tots els estaments, i al mes de novembre el municipi i diversos particulars s’oferiren a finançar activitats i homes per a la guerra. El sometent local sortí al juliol del 1794 a les ordres de C. de Bofarull, després d’haver-se responsabilitzat de la defensa de Salou.

Del segle XIX ençà

Reus fou encara al llarg del segle XIX la segona ciutat del Principat en l’aspecte demogràfic. El sector primari continuà essent essencial per a l’economia reusenca. L’agricultura es consolidà i fou la base de dues de les indústries locals: l’oli i l’aiguardent, amb bones collites de blat i ordi, llegums, hortalisses, fruites de tota mena, excepte la fruita seca, vinya i cànem. La guerra del Francès representà un fort sotrac, ja que els napoleònics talaren unes 20 000 oliveres del terme; a més, el 1812 una forta pedregada malmeté la vinya i el 1816 i el 1817 hi hagué una duríssima sequera. El 1805 s’havia introduït el conreu de la patata i cap al 1820 s’explotaven un total de 75 mines d’aigua. El 1849 es mantenien els conreus tradicionals i s’assenyalaven com a principals collites el blat, l’ordi, la vinya, els llegums, els fruits, inclosa l’avellana, l’oliva, les hortalisses i les garrofes. A partir d’aquest moment començà una forta expansió de l’avellaner, tant al secà com al regadiu, en detriment de la vinya, víctima constant de l’oïdi. Abans d’acabar-se el segle l’agricultura rebia un nou i dur sotrac amb la fil·loxera, que feu la seva aparició al terme el 1895 i que abaté tots els ceps del Camp entre el 1896 i el 1902. Els pagesos començaren aleshores una dura tasca de replantació amb peus americans, i crearen, el 1890, l’Associació Agrícola de Reus i Sa Comarca i després l’Estació Enològica. Malgrat la desapareguda esplendor comercial el 1811 hi havia 35 grans firmes comercials, el 1815 s’iniciava el servei diari de diligències a Barcelona, del 1816 al 1820 es feren notables inversions de millora al port de Salou, el 1818 s’impulsava una carretera cap a Lleida i el 1827 s’inaugurava la de Tarragona, que, fortificada a càrrec dels reusencs el 1835 a causa de la primera guerra Carlina, forçà la substitució del port de Salou pel de Tarragona. El 1846 actuava com a capital comercial d’una àmplia zona a tres nivells: feia el subministrament ciutadà, catalitzava els productes del seu rerepaís per comercialitzar-los per tot el Principat i part de la resta de l’estat i exportava cap a l’estranger, i uns 3 500 traginers hi compareixien setmanalment. El comerç reusenc incidia especialment en les comarques del Camp, el Priorat, la Terra Alta, el Segrià i l’Urgell. La petita indústria preponderant al final del segle XVIII conegué molt aviat (el 1817 i el 1819) els primers intents de mecanització i tot seguit de concentració. El 1843 es creà la primera gran empresa moguda a vapor, La Industrial Reusenca, que el 1852, amb fortes inversions de capital madrileny, aconduït per Prim, es transformà en La Fabril Cotonera, que arribà a tenir més operaris que L’Espanya Industrial de Barcelona. La Fabril, igual que l’altra gran empresa, Canals, Pàmies i Huguet, es dedicava als teixits de cotó, motiu pel qual patiren una forta crisi amb la guerra civil americana, mentre que les indústries de la llana i de la seda queien en picat. Igualment notable fou La Industrial Farinera, fundada el 1857 per a la manipulació de cereals i llegums. Les primeres espurnes sindicals aparegueren el 1835 i donaren origen, el 1839, a una interessant societat obrera denominada Societat de Mútua Protecció dels Teixidors de la Vila de Reus, que es mantingué activa almenys fins el 1874. El primer intent de construir un ferrocarril foren dues propostes simultànies del 1833 per enllaçar Reus i Tarragona i Reus i Salou. Cap d’elles no reeixí, possiblement a causa de la primera guerra Carlina, i calgué esperar fins el 1852, que Josep Parellada obtingué una nova autorització per a enllaçar Reus amb Tarragona. Les obres, que feren cap a la Companyia General de Crèdit, amb capital majoritàriament francès, s’iniciaren el 1853 i la línia s’inaugurà el 1856. El mateix any un grup de la burgesia reusenca impulsà la construcció d’un nou tram fins a Montblanc, que, autoritzat el 1857, recaigué en mans de la mateixa companyia francesa, com la prolongació fins a Lleida, que obtingué el mateix grup reusenc el 1859. El ferrocarril arribà a Montblanc el 1863, a l’Espluga el 1868 i a Lleida el 1879. El ferrocarril de Salou, amb la iniciativa precursora d’un tramvia de tracció animal el 1802, no fou possible fins a l’autorització del 1881, que originà la Societat Reusenca de Tramvies (1887). Aquest darrer fou realitzat amb capital estrictament reusenc. Altres iniciatives foren la fundació del Gas Reusenc el 1854 i la del Banc de Reus, obert el 1863; tingué dret d’emissió fins el 1874 i obrí una caixa d’estalvis el 1869. A les acaballes del segle, el 1897, es fundà l’Electra Reusenca. El 1809 els francesos ocuparen Reus per primera vegada. A partir d’aquest moment foren constants les entrades i sortides dels diferents exèrcits, amb les exaccions despietades de diners i queviures a les quals sotmetien la població i que provocaren la pesta i la fam; només el 1809 aquesta va causar uns dos milers de morts. Durant el període bèl·lic sortiren a Reus dues publicacions liberals, mentre que la rèplica absolutista hagué de cercar sopluig a Tarragona per a poder-se imprimir. Fou durant el govern francès, en la divisió territorial del 1812, que Reus adquirí per primera vegada una capitalitat administrativa, encara que aquesta no arribà a ser aplicada. Durant el primer govern absolutista el poble es mantingué fidel al liberalisme i es donà un cert suport a l’alçament de Lacy el 1817. El 10 de març de 1820 Reus s’adherí a la revolta de Riego amb un gran entusiasme, que cresqué amb les gestions fetes al mes de setembre per esdevenir capital de districte. L’eufòria dels primers dies, que semblava compartida pels pobles de la comarca, quedà esqueixada ben aviat amb l’actitud de revolta dels pobles, que convertiren de manera més evident Reus en un bastió del constitucionalisme. Tot i la creació de la milícia, els escamots absolutistes de la comarca arribaren més d’una vegada a les portes de Reus. L’entrada a Reus de les tropes franceses, el 1823, imposà de nou la involució política i la repressió. De tota manera, en produir-se l’alçament dit dels Malcontents l’ajuntament reusenc i la majoria dels voluntaris reialistes es negaren a seguir-lo. Abans, però, havia esdevingut per segona vegada oficialment, i per primera efectiva, cap administratiu en nomenar-se, a l’agost del 1827, el primer alcalde major lletrat amb jurisdicció sobre Reus i 27 entitats de població més. La mort de Ferran VII i la subsegüent proclamació d’Isabel II foren molt ben rebudes, tot i coincidir amb l’inici de la guerra civil. En la radicalització constant dels ànims, la milícia intentà, al gener del 1837, de proclamar la constitució del 1812, fet en el qual es reincidí al mes d’agost mentre P. Mata i P. Soriguera feien sortir la revista saint-simoniana La Joven España (1836-37). Al maig del 1843, Prim i Milans del Bosch, davant la indiferència i fins i tot l’oposició del poble, s’alçaren per a proclamar la majoria d’edat d’Isabel II i provocaren el setge i el bombardeig de la ciutat dirigit per Zurbano. L’acte, imposat i no gaire heroic, representà per a Reus, en triomfar el moviment, el títol de ciutat i per a Prim el de comte de Reus. El pas cap al conservadorisme de la classe dirigent s’anava accentuant. La calma política que seguí la proclamació de la majoria d’edat de la reina impulsà un període d’intensa vida social que va permetre la creació de nombroses entitats de caràcter cultural i polític. El primer incident greu es produí el cap d’any del 1851 en protesta contra l’impost de consums; inclogué atemptats i l’enderroc de part de la muralla, que després s’hagué de refer a costa del poble. El 1854 es donà suport a la Vicalvarada i el 1856 s’intentà d’oposar-se amb les armes a la caiguda del govern que n'havia sorgit. El 1864 fou creat el subgovernador de Reus amb jurisdicció damunt 90 pobles. L’anomenada Revolució de Setembre fou rebuda amb un gran entusiasme popular, que en els primers moments la dotà fins i tot d’elements de revolta social: hom anà a cremar fàbriques i les cases dels burgesos més destacats i compromesos amb el règim caigut, caràcter que perdé ben aviat en ser canalitzat cap a posicions anticlericals per les noves autoritats, que s’acuitaren a proclamar el matrimoni civil i a dissoldre tots els ordes religiosos. En totes les eleccions celebrades durant el sexenni revolucionari coparen els llocs els federals, fins i tot quan els seus oponents presentaren figures com Prim o Mata. El 1872 entraren per única vegada els carlins i el 1873, amb un gran entusiasme, fou proclamada la República, que els federals reusencs havien intentat de proclamar ja el 1869. Amb la restauració d’Alfons XII es retornà a l’ensopit ritme caciquista, que comportà a més l’esvaïment d’una bona part de la premsa. El control conservador s’acabà arran de les eleccions municipals del 1897, en què no aconseguiren de col·locar cap dels seus candidats. Començava així el segon període de control municipal dels republicans, secundats ara pels regionalistes, que tenia el seu contrapunt en els alcaldes de reial ordre escollits entre els elements més immobilistes. A Reus, on des del primer moment havien sorgit figures reivindicadores dels trets nacionals catalans, es fundà el 1879 el primer periòdic íntegrament en català, Lo Campanar de Reus i el 1884 es creava la interclassista Associació Catalanista de Reus, que publicà com a portaveu La Veu del Camp. Reus fou la ciutat escollida el 1893 com a seu de la segona assemblea de la Unió Catalanista, i aquell mateix any elegí el primer diputat provincial autonomista. El periòdic més representatiu de la nova situació fou el diari Lo sometent, que, fundat el 1886 per Pau Font de Rubinat, subsistí fins el 1903. El moviment obrer, prou viu al segle XIX, tingué dos destacats teòrics en les figures de Josep Recasens i Mercader i Antoni Fabra i Ribas, enquadrats ambdós al PSOE, encara que el primer fos de marcada tendència nacionalista i fundador del periòdic La Justicia Social, mentre que el segon era espanyolista. Sota el seu impuls es fundà el 1899 l’Associació de Dependents del Comerç. El sindicalisme reusenc del primer terç del segle fou molt combatiu i mantingué sovint amb energia vagues reivindicatives, sense oblidar, però, la formació dels obrers amb la creació, el 1902, del Centre Instructiu Obrer i les grans manifestacions de l’1 de maig. Paral·lelament el sindicalisme groc creava el 1900 el Patronat Obrer de Sant Josep. Reus aleshores no es pogué fer escàpol del terrorisme de tots colors. L’empenta sindical permeté el manteniment d’importants vagues, com la general del 1915. Com arreu del país, el 1906 hi obtingué un triomf esclatant la candidatura de Solidaritat Catalana i el 1909, amb els incidents de la Setmana Tràgica, fou ocupada la casa de la vila i s’intentaren d’interceptar les vies fèrries. Fins el 1923 hi tingueren l’hegemonia els grups republicans i els nacionalistes d’esquerra del Foment, que pràcticament copaven, entre tots dos, el consistori. Els ajuntaments de la Dictadura de Primo de Rivera visqueren d’esquena al poble, mentre es multiplicaven els actes de reivindicació nacional i democràtica. Les eleccions del 12 d’abril del 1931 foren guanyades per l’Entesa Republicana, que aglutinava les distintes opcions nacionalistes i republicanes d’esquerra. El dia 14 es proclamà pels electes la república catalana. Durant tot el període republicà, l’esquerra, articulada bàsicament en el Foment Nacionalista Republicà, adherit a ERC, hi fou hegemònica. El 30 de setembre de 1934 acollí una ingent manifestació rabassaire, amb milers de participants, que explica l’important ressò del 6 d’octubre. El dia 5 la convocatòria de vaga general formulada per l’Aliança Obrera fou massivament seguida i el 6 l’ajuntament s’adherí a la proclamació de Companys. En conseqüència, l’ajuntament fou destituït i 83 reusencs foren empresonats. La revolta militar del 1936 provocà uns exabruptes de ressons vuitcentistes i a partir del 21 de juliol s’inicià l’atac i la destrucció d’edificis religiosos. Al llarg de la guerra Reus fou bombardejat 56 vegades. La ciutat fou ocupada el 15 de gener de 1939 per l’exèrcit franquista, que inicià tot seguit la repressió, convertint les casernes en camps de concentració i portant a terme diverses execucions. La victòria franquista significà el capgirament de la realitat reusenca política, cultural i social. Els partits d’esquerra i els nacionalistes, els únics que estaven realment arrelats, foren clausurats, i les entitats culturals i recreatives foren també totes confiscades i clausurades. Tota relació social fou postergada i perseguida. Els comerciants practicaven l’estraperlo i es produïren tota mena de conxorxes comercials, alguna de les quals, com la simulació de la fabricació d’oli amb ametlla d’albercoc, provocaren el processament dels responsables de les primeres cases comercials. A partir dels darrers anys de la dècada de 1940 s’inicià un canvi. Una data simbòlica pot ser la reobertura el 1948, encara amb limitacions, del Centre de Lectura, que permeté l’inici de la represa d’actes culturals de voluntat catalana i la coexistència de gent d’ideologia diversa. Fins a la dècada dels anys seixanta no es començà una reestructuració seriosa del moviment polític clandestí. Els dos primers grups actius foren el Moviment Socialista de Catalunya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya. La primera manifestació de la postguerra fou la celebrada com a protesta contra el procés de Burgos, amb una assistència purament simbòlica, el 1970. L’Assemblea de Catalunya no es consolidà fins el 1976. El primer moviment sindicalista s’estructurà a l’entorn de l’HOAC a partir del 1950. El 1969 s’inicià l’activisme de les Comissions Obreres i el 1970 les Plataformes Anticapitalistes. La primera vaga important de la postguerra es feu el 1972 a la Cooperativa Comarcal d’Avicultura. Durant els primers anys de la transició l’activisme democràtic fou constant, amb una viva presència al carrer.

Data de revisió: 
2014-06-13
Llegir més...