El triomf de la revolució representà la derrota dels partidaris de l’Antic Règim, la presa del poder per part de la burgesia i la posterior neutralització dels elements revolucionaris més radicals (agraristes). Dimitit Díaz a conseqüència d’un seguit de motins populars iniciats a la fi del 1910, el substituí el seu opositor Francisco I.Madero (1911-13), el qual s’hagué d’enfrontar a un ampli moviment popular a Morelos, dirigit per un capitost molt capacitat, Emiliano Zapata. Madero utilitzà un general de la dictadura, Victoriano Huerta, per a vèncer la insurrecció a Morelos, però aquest pactà amb el també porfirista Félix Díaz sota el patrocini anglo-nord-americà i ambdós generals enderrocaren i afusellaren Madero (1913). Huerta tractà de reinstaurar la dictadura militar conservadora, però la revolta agrària s’estengué a les zones sucreres del centre i tot el nord. Un terratinent del Nord, Venustiano Carranza, establí el pla de Guadalupe, de signe constitucional, mentre que els caps agraristes —Pancho Villa al Nord, Álvaro de Obregón a Sonora i Zapata a Morelos principalment— insistien en el repartiment de la propietat rural com a motor de la revolució (pla d’Ayala). Carranza fou nomenat cap de la revolució en la convenció de Teolocuyán. Amb tot això, l’obertura del canal de Panamà i la política imperialista del president Woodrow Wilson empenyé els EUA a retirar llur ajut a Huerta i el 1914 tropes nord-americanes ocuparen Veracruz. Sense suport diplomàtic ni recursos econòmics, Huerta caigué el juliol de 1914 i els constitucionalistes ocuparen la capital. Però poc després constitucionalistes i agraristes es barallaren en la convenció d’Aguascalientes, i Carranza es retirà a Veracruz, des d’on aconseguí el reconeixement internacional i el suport d’Álvaro de Obregón. La influència d’Obregón féu impulsar el programa de reforma social, modificant el pla de Guadalupe, cosa que aportà un ampli suport popular a Carranza, especialment a les zones urbanes. Això li permeté de vèncer la revolta agrària de Villa i Zapata, aliats després del Pacte de Xotximilco, de tal manera que el 1917 era proclamada una nova Constitució, anomenada de Querétaro, de signe progressista i nacionalista. Això li permeté de frenar la penetració del capital nord-americà i de nacionalitzar els recursos miners, sobretot els petroliers. Una intervenció nord-americana al Nord fou derrotada pel mateix Villa. La constitució de Querétaro, inspirada en la del 1857, permeté també la sindicació dels treballadors, la reforma agrària, la separació entre l’Església i l’Estat i l’emancipació de la dona. Amb l’assassinat de Zapata (1919), aprovat per Carranza, la resistència dels agraristes fou definitivament abatuda.