i Revolució Russa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Revolució Russa

Desfilada militar a Petrograd durant la Revolució de febrer

història hist
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l’autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d’un règim socialista.

Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l’abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d’Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.

Les arrels de la revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s. XIX, en les contradiccions existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític. El moviment revolucionari del 1905 mostrà que “Rússia era un polvorí”, situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les repetides derrotes de l’exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l’economia fou el detonant que el féu esclatar.

El descontentament dels treballadors i de la burgesia, que no s’havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel desembre del 1916), s’accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l’acomiadament de milers d’obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants recorregueren Petrograd; el 3 de març s’inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren més de 80.000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s’estengué a tota la ciutat i adquirí caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l’abdicació del tsar); el 10 s’amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual cosa respongué el tsar suspenent la duma; l’11 tingueren lloc violents enfrontaments entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició s’uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren moviments revolucionaris i soviets. L’esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l’un, sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l’altre fou el Comitè executiu del soviet d’obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics i socialrevolucionaris.

Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del príncep G. E. L’vov, de predomini liberal (Kerenskij era l’únic representant dels soviets, el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern provisional, car controlaven sectors tan importants com l’avituallament). Nicolau II tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s’establí una república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd.

Aquesta dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d’una banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc. ), de l’altra. A la recerca d’un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació d’un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la guerra i l’ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d’una nova duma. Els partits d’esquerra es mostraven units reclamant l’armistici i la immediata ocupació de les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat havia d’aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista.

La presència de Lenin (arribat el 16 d’abril gràcies a l’ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles periodístics exposà “les tesis d’abril” en defensa de la darrera possibilitat, afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals els bolxevics haurien d’incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El 7 de maig s’obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà les formulacions de Lenin.

Mentrestant, l’actitud bel·licista i imperialista de Miljukov, ministre d’afers estrangers, provocà grans protestes que l’obligaren a dimitir, i el príncep L’vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig — 20 de juliol) que donava una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada d’aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una intensa activitat propagandística.

Del 16 de juny al 7 de juliol s’aplegà el primer congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105 bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres partits presents. L’enfrontament entre govern i masses s’aguditzà a la darreria de juny, quan l’exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes (“les jornades de juliol”), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari Pravda fou suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L’vov dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets, formà un nou govern (5 d’agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu programa d’actuació en cas d’assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la terra, de la banca i de la gran indústria, etc. ).

A la conferència d’estat convocada per Kerenskij a Moscou el 25 d’agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets, tot cercant la formació d’un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov temptà d’assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l’activa participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les classes populars, tractà d’afermar la seva autoritat recolzant-la en un “preparlament” (el Consell provisional de la república), dipositari de la sobirania nacional fins a la reunió d’una assemblea constituent; els bolxevics refusaren de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren majoria en els de Petrograd i Moscou).

Lenin, havent retornat el 20 d’octubre, féu que el partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d’acceptar els fets consumats. Un comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d’un eventual atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en menys de 24 hores, els no encara 10.000 homes de les milícies bolxevics (creades per l’abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l’ajut de soldats i mariners, ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els ministres, refugiats al Palau d’Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer Aurora), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8 s’inaugurà el segon congrés dels soviets —on els bolxevics eren majoria—, que decidí d’assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9, aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així naixia el primer règim socialista.

Col·laboració: 
MAr
Llegir més...