Acabada la Segona Guerra Mundial i després d’una treva (gener-abril 1946), les forces del Guomindang dirigides per Chiang Kai-shek, després de la batalla de Huau Hai (octubre del 1948 — gener del 1949), retrocediren davant la contraofensiva dels comunistes, que rebien ajut de l’URSS. L’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong, màxim dirigent dels comunistes, proclamà a Pequín la República Popular Xinesa i el 14 de febrer signà un tractat d’amistat i cooperació amb l’URSS. La victòria militar inicià una primera fase revolucionària destinada a combatre la burgesia reaccionària, el subdesenvolupament, la manca d’educació, les diferències regionals, el burocratisme, la corrupció, les drogues, les inundacions, les rates i els mosquits, etc. Quatre fets marcaren aquesta etapa: la primera reforma agrària (1947 i 1950), que eliminà els latifundis no conreats, la reforma de l’idioma, la llei de casament (1950), que emancipà la dona i ajudà a destruir la rígida estructura familiar tradicional, i la guerra de Corea (1950-53), la qual absorbí una gran part dels esforços revolucionaris, però en canvi li donà una imatge de credibilitat revolucionària a tot el Tercer Món. Aquesta fase de destrucció de la societat feudal donà pas a la concepció d’un model revolucionari agrari i diferent del soviètic i a l’establiment de les bases d’aquesta societat socialista. El 1953 fou posat en funcionament amb l’ajut soviètic el primer pla quinquennal (1953-57), el qual suprimí progressivament l’empresa privada i augmentà l’índex de creixement del PNB pel damunt del 10% anual. El nivell de vida millorà notablement com a conseqüència d’aquest esforç. Tanmateix la base del pla fou la nova reforma agrària (1955), portada a terme a base de cooperatives i granges estatals segons el model soviètic. La revolució política restà institucionalitzada en la constitució del 1954, basada en les assemblees populars. Les resistències als canvis foren anorreades sovint per mètodes violents, però en canvi fou estimulada la crítica popular. L’èxit del primer pla animà la primera fase del VIII Congrés del PC xinès (1956) a fomentar una certa liberalització (les Cent Flors) a fi d’atreure's les capes intel·lectuals. La campanya fracassà a causa de les fortes crítiques al procés revolucionari i el PC xinès fou purgat radicalment (1957). Al mateix temps les relacions amb l’URSS empitjoraren a causa de les diferències estructurals entre ambdues revolucions. El segon pla quinquennal (1958-63) radicalitzà la reforma agrària, creà comunes populars, les quals esdevindrien el veritable eix econòmic i social de la revolució, i insistí en la industrialització pesada i en les obres d’interès col·lectiu. Havia d’ésser el “gran salt endavant”. La intenció dels quadres revolucionaris era d’arribar a la societat comunista sense entretenir-se en l’estadi socialista. El pla fallí bàsicament per errors d’apreciació i d’organització, i la Xina hagué d’establir un rigorós racionament i importar aliments. Les rectificacions introduïdes al pla revisaren els objectius i les prioritats. Hom posà l’accent en la producció agrícola i la indústria lleugera i foren abandonats els grans projectes d’indústria pesant. La crisi del 1959 motivà fortes tensions al si del PC xinès, i Liu Shaoji substituí Mao Zedong a la presidència de la República. D’altra banda, les dificultats econòmiques i polítiques coincidiren amb la ruptura amb l’URSS (1960). Sotmesa a un sever blocatge occidental i perdut el suport soviètic, la Revolució Xinesa intensificà la seva línia tercermundista, ja posada en relleu el 1955, a Bandung. El 1962 es produí una reacció econòmica i un enduriment per part dels maoistes (X sessió plenària del VIII Congrés del Comitè Central a Lushan), cosa que provocà noves depuracions i nous enfrontaments amb l’URSS, així com una guerra fronterera amb l’Índia. El 1964 esclatà la primera bomba atòmica xinesa i cresqué l’interès de la revolució pel Tercer Món, política que es reflectí en el conflicte indoxinès. Les resistències internes amb les quals topava la revolució xinesa motivaren una primera crida de Mao (juliol del 1964) a les masses a fi d’endegar de nou la revolució (Revolució Cultural). Fou una revolució dins el sistema i volgué demostrar que la construcció d’una societat socialista xinesa no acabaria en la lluita de classes. Econòmicament significà el bandejament del poder del sector economicista. Les convulsions internes xineses provocaren l’expulsió dels seus diplomàtics de diversos països africans (1963-65). La revolució restà aïllada internacionalment. A la primavera del 1966 els sectors moderats començaren a ésser desplaçats pels maoistes. Liu Shaoji i Deng Xiaoping foren acusats de reaccionaris i la revolució fou accelerada a fi que arribés a totes les masses xineses pel damunt dels quadres del partit i estatals. Al començament del 1967 l’exèrcit s’incorporà a la Revolució Cultural i un any més tard Liu Shaoji fou destituït. El IX Congrés del PC xinès nomenà Lin Biao hereu de Mao Zedong, mentre xinesos i soviètics combatien a les vores dels rius Ussuri i Amur. Tanmateix el 1969, quan la revolució començà a estabilitzar-se, el govern xinès mirà de millorar les relacions amb l’URSS i amb els EUA. El IX Congrés decidí també una doble política exterior: suport incondicional a les guerres populars d’alliberament i coexistència pacífica amb tots els països, d’acord amb els cinc principis de Bandung. L’enemic veritable era l’imperialisme nord-americà i soviètic. Al ple del Comitè Central de Lushan es manifestaren les primeres desavinences entre Mao i Lin Biao. La polèmica amb l’URSS dividí l’equip revolucionari i Lin Biao es decantà cap a una reunificació del camp socialista, però el 13 de setembre de 1971 Lin Biao desaparegué en un accident aeri quan fugia cap a Moscou. Zhou Enlai imposà una política de recuperació econòmica i d’aproximació als EUA. Aquesta política es reflectí ràpidament a diversos nivells: el 1971 la Xina fou admesa a l’ONU i el 1972 el president nord-americà, Richard Nixon, visità la Xina. L’amenaça soviètica esdevingué l’eix de la revolució, que s’havia de defensar dels seus enemics forans. Al mateix temps començà una gran campanya contra el pensament de Confuci, la qual féu trontollar els fonaments filosòfics i ideològics tradicionals de la societat xinesa. El X Congrés del PC xinès (1973) confirmà Mao com a president del partit i equilibrà els càrrecs entre el corrent provinent de la Revolució Cultural i l’economicista. La mort de Zhou Enlai (gener 1976) i de Mao (setembre 1976) complicà la lluita entre les dues línies revolucionàries amb una pugna pel poder. Al començament del 1977 el corrent economicista, encapçalat per Hua Guofeng i Deng Xiaobing, havia conquerit el poder i decantà la revolució cap a la industrialització i la modernització del país pel damunt de l’estricta lluita de classes. El procés a la Banda dels Quatre (1976-81) representà la fi de la Revolució Cultural i l’inici de la desmaoització de la Xina.