A partir dels anys 1930 la pressió simultània des de Salisbury i Lusaka per crear una federació que inclogués també Nyassalàndia topà amb una forta resistència a Londres, que volia garantir els drets dels africans. Això no obstant, la insistència dels blancs de Rhodèsia del Sud, on la presència europea era més densa, trobà un ressò favorable entre els conservadors britànics. Segons els federalistes, les mines de coure del Nord depenien del carbó del Sud, Rhodèsia del Sud considerava la del Nord com el seu mercat natural, i afegia que la prosperitat milloraria els territoris més pobres i beneficiaria la Gran Bretanya i el Commonwealth. El 1953 el govern Churchill autoritzà la creació d’una federació amb una àmplia autonomia. Lord Lewellin en fou el primer governador general i lord Malvern el primer ministre. L’African Affairs Board havia d’assegurar els drets dels africans. La Federació aconseguí diversos avenços econòmics, com la presa de Kariba, però topà amb la creixent resistència dels nacionalistes africans estimulats per les independències a tota l’Àfrica Negra i dirigits per Hastings Banda a Nyassalàndia i per Kennet Kaunda a Rhodèsia del Nord. A partir del 1960 Londres considerà que la Federació era inviable, llevat que la participació dels africans al govern fos més gran. Per aquest motiu el 1961 Nyassalàndia obtingué un govern representatiu i el 1962 la United Federal Party, de signe moderat i blanc, perdé les eleccions, tot i que retingué el poder. Per això el 1962 Londres recuperà les decisions exteriors de la Federació. El mateix any l’UFP fou derrotat a Rhodèsia del Sud pel Rhodesian Front, de signe radical i racista. Pel març del 1963 la Gran Bretanya acceptà la secessió de Nyassalàndia, i la Federació fou definitivament dissolta el 31 de desembre de 1963.