i Josep de Ribera i Cucó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep de Ribera i Cucó

Sobrenom amb què és conegutLo Spagnoletto
Sobrenom amb què és conegutLo Spagnoletto
Martiri de sant Bartomeu, obra de Josep de Ribera i Cucó
© (MAC) Arxiu Fototeca.cat
pintura pint
Pintor d’origen valencià, però italià d’adopció, conegut amb el sobrenom de Lo Spagnoletto.
Xàtiva, Costera, 12 de gener de 1591 — Nàpols, 2 de setembre de 1652

Palomino afirma que fou deixeble de Francesc Ribalta, encara no ha pogut ésser comprovat. Molt jove anà a Roma, on visqué intensament la nova manera introduïda per Caravaggio. Es creu que de l’any 1611 al 1615 estigué a Roma freqüentant l’Accademia di San Luca, d’on anys més tard fou nomenat acadèmic (1626). Per raons de tipus personal fugí a Nàpols, on s’establí definitivament. L’any 1616 es casà amb Catalina Azzolino, filla d’artista. Molt aviat —a causa de la qualitat del seu art i la seva ascendència— fou protegit pels representants de la corona de Castella: el duc d’Osuna i el comte de Monterrey, virreis a Nàpols. Ben aviat els encàrrecs foren importants i un gran nombre de les seves obres arribaren a la península Ibèrica, i introduïren, d’aquesta manera, el nou estil. L’any 1625 ja vivia sense preocupacions econòmiques, segons que es desprèn del testimoni de Jusepe Martínez després de la seva estada a Nàpols. Hom creu que sigui el José Rivera que figura en el seguici de l’emperadriu Maria i que viatjà fins a la frontera alemanya l’any 1630. Cal distingir en la seva obra una evolució estilística de manera inversa a la de Caravaggio. El progressiu tenebrisme d’aquest és en Ribera un progressiu aclariment. Del 1620 al 1630 utilitzà els colors foscs amb fortes matisacions de llum i ombra. Al voltant dels anys 1635-39 hom veu una forta voluntat lumínica i una recerca del naturalisme fugint dels efectismes clar-obscuristes. La seva darrera etapa, a partir del 1639, és ja quasi totalment clara. El Calvari de la col·legiata d’Osuna (1616-20), la Trinitat del Museo del Prado (~1636) i El somni de Jacob del mateix museu (1639) són exemples característics d’aquestes tres etapes. Important en Ribera és la composició equilibrada mitjançant el dibuix i el color. Hom veu en el cromatisme de Ribera una forta influència de l’escola veneciana. El seu domini del dibuix és palès en els seus gravats, tècnica que conreà a la seva primera etapa —concretament entre els anys 1621 i 1626— i que fins l’any 1648 —retrat de Don Joan d’Àustria— no se sap que tornés a utilitzar. Dins la tipologia emprada per Ribera cal destacar els següents grups: Antic Testament, amb quadres de la vida de Jacob. A més de l’anteriorment esmentat del Somni de Jacob, sobresurt Isaac beneint Jacob (1637), al mateix Museo del Prado. El Nou Testament és pràcticament tractat en tota l’extensió. Des del Naixement (1643) de la catedral de València fins al també esmentat Calvari (1616-20) de la col·legiata d’Osuna, hom troba temes com L’Adoració dels pastors (1650), del Musée du Louvre, semblant a l’obra homònima de Guido Reni; i La Pietat (1637), per a la cartoixa de San Martino a Nàpols. Els temes dogmàtics sorgits del concili de Trento són tractats a la Trinitat (~1636), del Museo del Prado, i la Puríssima Concepció (1635), del convent de Las Agustinas, de Salamanca. Els temes de martiris són freqüents en la seva obra, i interessants pel tractament que els dóna, tant a nivell formal com conceptual. L’entrecreuament de línies dins un moviment dinàmic de diagonals i el carregament del factor sàdic, el fan enllaçar amb el corrent barroc hispànic. La crueltat en l’explicació del martiri contrasta amb l’evitació que d’aquella farà Caravaggio. Les diferents versions del Martiri de sant Bartomeu dels museus del Prado, Madrid (1630?) i del Museu d’Art de Catalunya (1644), i les diferents versions del Martiri de Sant Sebastià (1628), dels museus de L’Ermitage de Leningrad (1631), de Bilbao i de Berlín (1636), en són una bona mostra. També conreà les faules mitològiques. Hom cita Silè ebri (1620), del Museo di Napoli, i el cruel Apol·lo escorxant Màrsies (1637), de la cartoixa de San Martino a Nàpols. Per últim, cal fer esment de les seves sèries de sants, profetes, apòstols, sants penitents i personatges de la història antiga. Dels primers hi ha una bona mostra als museus del Prado i de Nàpols. De la història antiga hom destaca Arquimedes (1630), del Museo del Prado, i el Diògenes (1637), de la Dresden Gemäldegalerie. Molt rarament pintà retrats: l'Eqüestre de don Joan d’Àustria (1648), del Palacio Real de Madrid, i el retrat crònica La barbosa dels Abruzzi (1631), de la Fundación Duquesa de Lerma, en són dos exemples excepcionals. Malgrat la seva radicació a Nàpols, no amagà mai el seu origen; bona prova d’això és que juntament amb la seva firma molts cops afegia els mots Hispanus, Valentinus i àdhuc Setabensis.

Col·laboració: 
JRTT
Llegir més...