La geografia
Cap de comarca, Móra d’Ebre. És constituïda per la part més deprimida de la cubeta tectònica de Móra, enfonsada dins la part meridional de la Serralada Prelitoral Catalana. El riu Ebre recorre transversalment la cubeta que resta closa entre els congosts de l’Ase i de Barrufemes, però hom inclou també a la Ribera el fragment extern que, al llarg del riu, va de la seva entrada a Catalunya fins al pas de l’Ase. Hom entén també que pertany a la comarca la faixa superior del glacis degradat per l’excavació fluvial que forma part del buc del gran riu. De Faió a Ascó, l’Ebre drena en amples meandres la plataforma oligocènica de la gran depressió central catalanoaragonesa, fins a topar amb el primer dels braços que allí estén la Serralada Prelitoral Catalana, la qual, perpendicular al curs del riu, li oposa els seus elements mesozoics. Forma aleshores l’estret del pas de l’Ase (4 km) amb els pics de l’Àguila (487 m alt.) i de la Picosa (496 m) a la dreta, i a l’esquerra el de Sant Pau de la Figuera (635 m), que li donen entrada a l’eixamplament de les dues Móres. Aquí hi ha la part més característica de la demarcació. Aquesta s’estén per llevant de cara a la banda més baixa del Priorat, amb les verticalitats de les moles de Colldejou i de Llaberia (914 i 912 m) al cap de l’interfluvi; per ponent vers la serra de Cavalls (680 m) i la de la Torre; a migdia és tallada pel segon braç calcari i ensems el més potent d’aquella part de la Serralada Prelitoral, la serra de Cardó (941 m) i els ports de Beseit (1.441 m). De manera que el fons de la cubeta, encatifada d’arrossegalls quaternaris posats a 31 m d’altitud sobre el nivell de la mar, resta atenallat d’eminències que per la banda de mar obtenen altures que sobrepassen el miler de metres o que s’hi acosten. L’Ebre obre un esvoranc profund i escarpat, llarg de 17 km entre la serra de Cardó i els contraforts dels ports de Beseit —pas de Barrufemes o de Miravet—, que li proporcionen un difícil accés a la comarca del Baix Ebre i a la sortida a la mar.
Meandre de l’Ebre, prop d’Ascó, a la comarca de la Ribera d’Ebre
© Fototeca.cat
El Quaternari de la plana de Móra es prolonga amb la llengua de la plana del Burgar (15 km) oberta entre la serra de Cardó i la de Tivissa (720 m) fins al veïnatge del Perelló i la costa. La fesomia comarcal és preponderantment afectada per la presència de l’Ebre, el qual acondueix un cabal mitjà de 600 m3 per segon, amb crescudes que aconsegueixen 10.000 m3 per segon i estiatges que no arriben a 50 m3. La procedència i el vast recorregut del riu i els seus afluents proporcionen al seu curs dins la Ribera variacions molt sensibles de cabal en poc espai de temps. L’amplada del llit va de 100 a 300 m dins la comarca, i s’hi manté en sinuositats que inclouen uns 80 km, amb un desnivell de mig metre per cada mil. En línia recta la singla recorreguda és, però, únicament de 38 km. Els meandres indiquen el revelliment del curs, el qual avui apareix artificiosament corregit en un terç de la seva extensió pels pantans de Riba-roja i Flix al començ de la comarca i l’assut de Xerta a la part final. Dins la comarca l’Ebre rep els rius Matarranya per la seva dreta i els de la Cana, de Siurana i de Burgar per l’esquerra.
El clima, bé que és influït per les muntanyes que encerclen la fossa de Móra, té característiques mediterrànies procedents de la plana del Burgar i aigües amunt de la canal de Barrufemes, i, en sentit contrari, rep la influència continental que afecta particularment el fragment comarcal que, enllà del pas de l’Ase, forma part de la Depressió Central Catalana. La pluviositat mitjana es troba entorn dels 400 mm, però és una mica inferior a l’inici de la comarca, en contacte amb els eixuts aragonesos i lleidatans, i creix lleugerament Ebre avall, fins a obtenir 434 i 470 mm a Benissanet i a Rasquera. A redós de la seva muntanya, a Tivissa arriba a 598 mm. El màxim de pluja cau a la tardor i en volum segueix la primavera. L’estiu és molt sec. Les irregularitats d’un any a l’altre són molt importants. La temperatura mitjana a Tivissa és de 14,9°C, la qual es redueix a 14,7° a Flix. Dominen els vents cerç i migjorn; a l’hivern sovinteja la boira de riu, arrossegadissa.
La vegetació natural és acusadament mediterrània a tota la comarca. A la part més continental, en contacte amb les Garrigues, el carrascar és la vegetació potencial més important, però l’extrem occidental pertany ja al domini de la màquia de garric i arçot. La part més marítima, de Cardó i de Tivissa, etc, correspon al domini de l’alzinar típic i, a la part baixa del vessant litoral, al de la màquia de llentiscle i margalló. En el moment actual totes aquestes diferències són dissimulades pel predomini molt general de les brolles calcícoles amb pi blanc. A les riberes dominen l’àlber i l’om, així com els canyars. Un 60% de la comarca és inculte. La vegetació espontània hi està molt degradada. A part la serra de Cardó, que es conserva boscada, els vessants de les muntanyes es mostren àrids i pedregosos. L’any 2013 la UNESCO declarà la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre, part de la superfície de la qual és inclosa a la Ribera d’Ebre, conjuntament amb la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià.
La població
Durant el segle XIX la població de la comarca experimentà un constant creixement (16.327 h el 1830 i 31.181 el 1900), que continuà fins el 1920 (32.137 h); després s’estancà i s’inicià una lleugera davallada (25.672 h el 1940), seguida d’una llarga recuperació el 1950 (27.337 h). L’inici de l’emigració vers centres més vitals es féu sentir fortament entre els anys 1960 (29.327 h) i 1975 (25.222 h). Els darrers anys, Flix, Móra d’Ebre i Móra la Nova han experimentat un petit creixement, cosa que hom constata en el cens del 1981 (25.627 h). El 1991, però, la població havia tornat a baixar a a 23.055 h. La davallada del decenni 1981-91 fou del 7,7%. El 1986, les xifres de població activa ocupada assenyalaven una forta presència del sector primari (20% de la població), tot i que era en progressiva disminució. La població que deixà el sector pirmari i el secotr de la construcció (7,3%) es dirigí vers el sector secundari (37%) i el terciari (28,4%).
L’economia
Estretament lligada a l’agricultura i allunyada de les vies de comunicació, la Ribera d’Ebre ha estat una de les comarques en regressió dins el territori català. La construcció de la central nuclear d’Ascó ha proporcionat una dècada de prosperitat i ha donat un impuls al sector immobiliari, als mitjans de transport i als equipaments agrícoles. L’agricultura és l’activitat econòmica básica d’una gran part dels municipis, el 1989 les terres conreades ocupaven 24.099 ha (29% del total de les terres de la Ribera d’Ebre), amb un increment important del regadiu. Els municipis amb una extensió més gran en regadiu són Benissanet i Riba-roja. Els regatges són fets amb aigua directa o bé amb séquies. La superfície de secà ha anat disminuint des de l’inici de la construcció de la central nuclear d’Ascó. Els municipis que han sofert aquesta regressió són Miravet, Ascó, Ginestar, Tivissa i Garcia. Antigament el principal conreu de la comarca era la vinya, que havia ocupat el 48% dels conreus, però des de la fi del segle XIX, en què fou atacada per la fil·loxera, ha estat substituïda per les oliveres i, posteriorment en els terrenys de secà, pels ametllers i en els de regadiu pels arbres fruiters. Actualment l’olivera és el principal conreu (9.790 ha), tot i que té una tendència a la regressió, com també la vinya (1.939 ha), que no ha confirmat les optimistes previsions del principi dels anys vuitanta. Els conreus més dinàmics en l’actualitat són l’ametller (8.291 ha) i els fruiters de fruita dolça (2.419 ha). Els arbres fruiters (722 ha) han estat introduïts recentment (el 1965 ocupaven 500 ha); l’any 1981, el 60% eren presseguers, localitzats sobretot a Benissanet, Móra la Nova, Riba-roja, Ginestar i Miravet; segueixen en importància les pereres i les pomeres concentrades a Riba-roja, Benissanet, la Torre de l’Espanyol i Vinebre; els cítrics, els albercoquers, les pruneres i els cirerers. La ramaderia porcina (uns 3 000 caps), localitzada sobretot a Miravet, Móra la Nova, Benissanet, Ginestar, la Torre de l’Espanyol i Vinebre, i la ramaderia ovina (uns 2.000 caps) a Móra d’Ebre, Móra la Nova i Tivissa, tenen poca importància. A Móra d’Ebre se celebra mensualment una fira de bestiar oví. El boví ha anat desapareixent. L’avicultura avui no té gaire importància i les granges es troben concentrades a Móra la Nova, Móra d’Ebre, Ginestar i Miravet. Els municipis específicament agrícoles són la Palma d’Ebre, Ginestar, Rasquera, Tivissa la Torre de l’Espanyol, Benissanet, Miravet i Garcia.
Panoràmica de Móra d’Ebre, cap de comarca de la Ribera d’Ebre
© Fototeca.cat
La indústria hi és escassa, però junt amb el comerç tendeix a augmentar, amb la qual cosa s’accentua el paper preponderant de Flix i Móra d’Ebre i, en segon lloc, de Móra la Nova i Ascó. Cal destacar l’Electroquímica de Flix, posteriorment Cros i actualment Erkimia, fundada el 1897. La seva producció bàsica és el clor i la sosa. Els subsectors principals són el químic, l’alimentari, el tèxtil i l’energètic. Aquest darrer està molt vinculat a la central nuclear d’Ascó, que juntament amb la de Vandellòs produeixen el 66% de l’energia elèctria de Catalunya. Una preocupació existent en l’actualitat és la de diversificar el teixit industrial amb vista al tancament de la central nuclear, a fi que això no provoqui un període recessiu. En aquest sentit, hom creà durant els anys vuitanta nous polígons industrials a Flix, Móra la Nova i Móra d’Ebre. Altres indústries, més tradicionals, són la fusteria, la fabricació de taüts i els trencadors d’ametlles. A Móra i Gandesa hi ha les instal·lacions dels Cellers Bacovin construïts el 1962, que produeixen, amb vi de les cooperatives de la comarca, vi de taula, brandi i vinagre. A Miravet hi ha una artesania terrissaire de gran prestigi. La dinàmica comarcal ha girat, en bona part, al voltant de la construcció de la central nuclear d’Ascó. L’any 1973, que començà la seva construcció, donava feina a unes 5.000 persones, provinents en un 30% de la comarca i en un 70% de les comarques veïnes o d’indrets més llunyans. El projecte de transvasament del riu Ebre s’inicià el 1869 i, posteriorment, el 1933, en el Pla Nacional d’Obres Hidràuliques, on hom proposava de regar les terres de Tarragona i Castelló, tot construint una presa a Xerta. Avui això es torna a plantejar des del Pla d’Ordenació i Desenvolupament de les Terres de l’Ebre. El turisme, a excepció del que atrau el balneari de Cardó, no té encara gaire importància.
Les comunicacions fluvials, que un temps havien estat considerables, avui són reduïdes al mínim, per no dir inexistents. Hi ha contribuït l’obstacle que ofereixen les preses dels pantans, dels quals només el de Flix és proveït de comportes. Resten algunes barcasses de pas amb cable d’una riba a l’altra en algunes localitats. El ferrocarril de Barcelona a Reus i Madrid travessa la part central de la comarca i recorre el seu fragment nord. La carretera de més utilitat és la general d’Alcanyís a Reus. Els darrers anys s’ha consolidat l’eix de l’Ebre (de Tortosa a Ascó), i la construcció del tram de la N-230 de Flix a Maials permet l’accés directe a Lleida. També fou remodelada i ampliada la carretera que va de Móra d’Ebre a l’Hospitalet de l’Infant, on enllaça amb l’autopista València-Tarragona-Barcelona. Hi ha establert un mercat setmanal a Móra d’Ebre i la comarca entra dins l’àrea comercial de Reus, amb l’excepció de les localitats de la part més pròxima al Baix Ebre, que acudeixen a Tortosa.
La història
De la prehistòria a la romanització
Malgrat que la comarca no ha estat prou explorada, hi ha testimoniatges de poblament prehistòric des del final del Paleolític fins a l’època romana. Les pintures rupestres del món dels pastors de les serres de Tivissa (balma del Ramat i cova de l’Angle a font Vilella, a Tivissa) es continuen ja dins l’estil esquemàtic dins el mateix terme de Tivissa. La cova de l’Aumediella (Benifallet) i les de Marcó i del Janet (Tivissa) foren habitades durant l’Eneolític i l’edat del bronze, i en bona part corresponen als mateixos períodes els jaciments de sílex de superfície de Vinebre i altres. A la primera fase ibèrica correspon el poblat del coll del Moro a la Serra d’Almos, però el poblat ibèric més important i més ben conegut és el Castellet de Banyoles de Tivissa, amb notables peces d’orfebreria d’argent, indígenes i importades. La romanització és mal coneguda, malgrat el paper important que devia continuar tenint la via fluvial de l’Ebre per al transport. A Tivissa hi hagué un forn d’àmfores romanes que fa suposar exportació de vi.
De la Conquesta ençà
Hi ha restes de talaies al llarg del riu, que més o menys refetes han superat tots els períodes a partir del romà. Restà gran part de població islàmica després de la conquesta cristiana (el fogatge del 1497 consigna un 50% de població morisca del total comarcal) que fou expulsada només en la seva meitat en 1610-11 (Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre no sofriren l’expulsió i restaren petits contingents de moriscs a Benissanet i a Miravet). Tingueren la jurisdicció sobre bon nombre de localitats els templers (que passaren després als hospitalers, a l’extinció de l’orde el 1312); altres poblacions pertangueren a la baronia d’Entença, que passà a formar part del comtat de Prades fins a la fi de l’Antic Règim. Flix, Banyoles i la Palma d’Ebre formaren una baronia de la ciutat de Barcelona (que controlava així el pas del blat procedent de la depressió de l’Ebre). La part de la comarca de la dreta del riu pertangué sempre a la vegueria de Tortosa (corregiment de Tortosa en 1716-1833), igual com el sector de l’esquerra aigua avall dels Masos de Móra (Móra la Nova). La resta pertanyia a la vegueria de Montblanc (després corregiment de Tarragona) i a la vegueria (després corregiment) de Lleida (la Palma d’Ebre). Finalment, Faió formà part sempre, històricament, del regne d’Aragó.