i Vall de Cardós | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vall de Cardós

Ribera de Cardós, Antic nom deCardós
Municipi
Pallars Sobirà
Ribera de Cardós, Antic nom deCardós
Vista del nucli de Ribera de Cardós (Vall de Cardós)
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà.
Població: 
420 h
[2009]
Extensió: 
56 km2

Situació i presentació

L’actual municipi de Vall de Cardós, de 56,20 km2, es creà el 1972 a partir de la unió dels termes de Ribera de Cardós i d’Estaon. El terme limita al N i al NE amb Lladorre, a l’E amb Esterri de Cardós, al SE amb Alins, al S amb Tírvia, al SW amb Llavorsí i a l’W i al N amb la Guingueta d’Àneu.

El terme comprèn el sector més baix de la Vall de Cardós, a banda i banda de la Noguera de Cardós, des del pui de Sant Martí fins al forat de Cardós, congost que marca la fi de la Vall de Cardós i que s’endinsa en el veí terme de Tírvia, i el sector de ponent de la Vall de Cardós, que inclou pràcticament tota la vall secundària d’Estaon.

Els vessants muntanyosos de l’esquerra de la vall, que la separen de la Vall Ferrera, s’eleven fins als 2 084 m al pui de Cassibrós i als 1 667 m a la serra de Niarte, i els de la dreta, al límit amb la Vall d’Àneu, arriben als 2 021 m a la serra d’Aurati. Al sector septentrional del territori, al bell mig de la vall, s’obren, a la dreta del riu, el tram final de la ribera d’Estaon i, a l’esquerra, la petita vall del torrent de Cassibrós; aquí la vall s’eixampla i forma una estreta plana sobreexcavada per l’erosió glacial, on es localitzen els tres nuclis del municipi tradicional. El sector meridional, al límit amb els termes de Llavorsí i Tírvia, és molt trencat i abrupte, entre el pic des Malls (1 614 m) a ponent i el de la Cabana (1 335 m) a llevant, que marquen les parets del forat de Cardós, poc abans de la confluència de la Noguera de Vallferrera amb la Noguera de Cardós.

El Vallat d’Estaon, estret i allargat de N a S, s’inicia al petit circ dels estanys de Campirme, a migdia del coll de Finestres. Forma el sector de la dreta dels vessants orientals de la serra de Campirme (2 633 m al pic de Campirme, a l’extrem N del terme), la carena de la qual segueix igualment la direcció N-S i separa el terme de la Vall d’Àneu; el coll de Campirme (2 024 m) la separa de Montcaubo (2 290 m), que continua vers el S fins al pla d’Arides (1 958 m). El sector NE és format inicialment per la Serra Plana o d’Estovarres (2 306 m), que el coll de Lleret separa de la Serra Mitjana, amb el pic de Miravall (1 865 m) i el pui del Tabaca (1 718 m) com a cims principals. El riu o ribera d’Estaon rep barrancs afluents, molt migrats per l’estretor de la vall, llevat del barranc de la Mata, per la dreta, que davalla del pla d’Arides ja al curs baix de la vall; desemboca per la dreta a la Noguera de Cardós, aigua amunt de Ribera, entre Surri i Cassibrós.

El terme comprèn la vila de Ribera de Cardós, cap administratiu, i els pobles d’Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Cassibrós, Estaon, Lladrós i Surri. Travessa el municipi la carretera L-504 que surt de Llavorsí des de la C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu i que remunta tota la Vall de Cardós, seguint la riba dreta del riu. Els nuclis de Surri, Bonestarre, Anàs i Estaon són en una vall lateral secundària que es comunica amb la carretera local mitjançant una pista.

La població

La població (cardosencs), que ha seguit una evolució paral·lela a la de les restants valls pirinenques, davallà considerablement durant la segona meitat del segle XX a causa de la fi de les obres hidroelèctriques dutes a terme a la vall, si bé hi hagué una certa recuperació gràcies al turisme.

El 1553 Ribera tenia 15 focs (a més de 3 a Cassibrós i 5 a Surri). Al segle XVIII passà de 295 h el 1718 (cens probablement inflat pel que fa a Ribera, que consta amb 230 h) a 157 h el 1787. El municipi assolí un màxim de 530 h el 1860, i després es mantingué al voltant dels 300 h fins a la guerra civil de 1936-39. El 1950 baixà fins a 285 h, mentre que els dos decennis següents augmentà considerablement: 421 h el 1960 i 639 h el 1970.

El 1553, el terme d’Estaon tenia 35 focs i al segle XVIII passà de 338 h el 1718 (cens possiblement inflat) a 294 h el 1787. Com la resta de la comarca, assolí un màxim el 1860 (623 h); després s’estabilitzà per damunt dels 400 h, però el 1940, amb 352 h, inicià ja la davallada entre d’altres coses per la seva situació dins la vall i les males comunicacions: 308 h el 1950, 302 h el 1960 i 233 h el 1970.

El primer recompte oficial on apareix sumada tota la població dels termes d’Estaon i Ribera de Cardós és el padró del 1975, on figuren 518 h. A partir d’aquest padró el municipi va anar perdent població: mentre que el 1981 tenia 369 h, el 1999 va baixar a 318 h i el 2005 pujà a 363 h.

L’economia

L’isolament d’aquestes valls fins a temps relativament moderns (la carretera no s’obrí fins els anys 1930) contribuí a mantenir l’economia agrària basada en l’autoabastament. Com descriu Madoz, a mitjan segle XIX es conreava blat, sègol, ordi, patates, algunes fruites, hortalisses i herba. Es criava bestiar de diferents menes, però especialment boví i mular per a les feines del camp. Hihavia caça de perdius i pesca de truites i anguiles. Tanmateix, a mesura que les comunicacions permeteren un millor accés a les àrees de mercat i s’anaren difonent les innovacions ramaderes introduïdes a Sort i la seva rodalia, la producció s’especialitzà en els conreus necessaris per a l’alimentació del bestiar boví.

Al final del segle XX les pastures i el reduït nombre de terres llaurades que es dedicaven al conreu de farratge han anat davallant. El terme té una extensa superfície de bosc, amb partides a la muntanya de Burgo, Estavello de Ribera de Cardós, el Pui de Surri, Selva i Sequeda a Estaon i Borgente, i Anàs. La ramaderia també ha sofert transformacions; el sector del bestiar de peu rodó va baixà, l’oví s’estabilitzà i el boví experimentà un lleuger ascens. A la darrera dècada del segle, predominava la cria de bestiar oví, tot i que s’ha anat increment la cria de bestiar cabrum i equí.

Com en altres indrets de les altes valls pirinenques hi havia petites centrals hidroelèctriques que proporcionaven la força suficient per a cobrir les necessitats locals. N'hi havia una a Ainet de Cardós, una altra que servia Lladrós i Benante i una tercera anomenada de Roda. La indústria moderna se centra bàsicament en l’explotació de la fusta —hi ha una moderna serradora a la sortida del poble—, tot i que també cal destacar la instal·lació d’una fàbrica d’embotits.

Ribera de Cardós és una localitat amb un cert potencial turístic, derivat de les òptimes condicions que ofereix la Noguera de Cardós per a la pràctica de la pesca de la truita. Al terme hi ha càmpings, hotels, pensions i residències casa de pagès.

La vila de Ribera de Cardós

La vila de Ribera de Cardós és situada a 898 m d’altitud, a la dreta de la Noguera de Cardós (172 h el 2001), en una plana oberta a la vall, a migdia de la desembocadura de la ribera d’Estaon. El nucli més antic és a ponent de la carretera que segueix la vall, mentre que les noves construccions segueixen per migdia l’eix de la carretera.

En un extrem de la població, una mica separada, es destaca la notable església parroquial de Santa Maria de Ribera, romànica però modificada i ampliada al segle XVIII, que figura ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. En una placeta propera a la carretera, al centre de la vila, fou traslladada la magnífica creu de terme de pedra, medieval, que havia estat situada al forat de Cardós, a l’entrada de la Vall; de llicorella grisa, les dues cares esculpides representen en relleu el Naixement i la Crucifixió de Crist. Hi ha vestigis de les antigues capelles de la Puríssima (Ca l’Apotecari), de Santa Llúcia (Casa Móra) i, fora de la vila, de Sant Cristòfol.

Es fa festa major el 8 de setembre i també és tradicional celebrar-ne una altra per la Segona Pasqua.

Altres indrets del terme

Surri i Cassibrós

Prop de Ribera, al NW, dominant la part final de la ribera d’Estaon, hi ha el poble de Surri (15 h el 2001), a 1 007 m, en un replà al peu de la serra d’Aurati. En un extrem del petit nucli s’alça l’església parroquial de Santa Coloma, d’absis semicircular i el característic campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal (conserva un altar barroc on es venera la imatge de la Mare de Déu). De la primitiva església, propera, resta només un interessant paviment medieval, fet amb còdols formant dibuixos i sanefes.

A ponent hi ha les restes de l’església de Sant Joan Baptista, probablement romànica, i al NE les de l’església romànica de Sant Feliu. Més al N, prop de la ribera d’Estaon, es troba el petit oratori de Sant Miquel. A Surri s’escau la festa major el 10 d’agost per sant Llorenç.

A l’esquerra de la Noguera de Cardós, en un replà obert a la vall, a 934 m d’altitud, es dreça el poble de Cassibrós (19 h el 2001), que té un sol carrer de cases vora el riu. La petita església de Sant Andreu, d’una nau i campanar d’espadanya, té pintures modernes a l’altar major i paviment de còdols antic. Entre Ribera i Cassibrós hi ha un notable pont antic sobre el riu, de gran arcada. La festa major s’escau l’últim diumenge d’agost. El 30 de novembre es celebra la Festa de Sant Andreu.

Estaon

El poble d’Estaon (20 h el 2001) és situat a 1 237 m d’altitud, enlairat damunt la riba dreta de la ribera d’Estaon, dominat a ponent pel cim de Montcaubo i a llevant pel pui del Tabaca. Les cases s’agrupen al voltant de la primitiva església parroquial de Santa Eulàlia, romànica, completament arruïnada; havia estat decorada amb notables pintures d’aquest estil, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (algunes són al Museu Diocesà d’Urgell). Les pintures d’aquest absis constitueixen, segons Ainaud de Lasarte, una de les versions més completes de la teofania a Catalunya: el pantocràtor, els símbols dels quatre evangelistes, un serafí i un querubí més els arcàngels Gabriel i Miquel (amb ulls a les ales com a Àneu) i, entre altres inscripcions, les de Peticivs i Postulacius; al registre situat entre les finestres hi ha una sèrie de personatges, entre els quals es distingeixen santa Eulàlia, santa Agnès, santa Llúcia, les Santes Verges, etc., l’escena del Baptisme de Jesús i un sacerdot a l’extrem dret amb la llegenda S. Eco pbr.; els cortinatges de la base són excepcionalment rics. Aquestes pintures són properes a les de Sorpe i Esterri de Cardós, i daten de mitjan segle XII.

Més avall del poble, isolada, hi ha l’església parroquial de Sant Jaume, d’una nau i campanar vuitavat; la capella major ha estat decorada modernament amb un sant Jaume a cavall.

Anàs, Bonestarre i Lladrós

A la mateixa riba dreta de la ribera d’Estaon, aigua avall, hi ha el petit poble d’Anàs, dit sovint Nas (33 h el 2001), a 1 131 m d’altitud, prop del barranc de la Mata. Centra el petit nucli l’església parroquial de Sant Romà, d’una nau i absis semicircular llis, amb campanar d’espadanya.

A l’altre costat de la ribera d’Estaon, una mica més a migdia, hi ha el poble de Bonestarre (9 h el 2001), a 1 084 m d’altitud. La petita església de Santa Maria, sufragània de la d’Anàs, on es venera Santa Maria de la Llana, patrona dels animals de llana, és un típic edifici d’una nau i campanar vuitavat, poc destacat, amb coberta piramidal. Davant seu hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser, de la Casa Mill. Més al N es troben les escasses restes de l’ermita romànica de Santa Maria de la Llata, que depenia d’Anàs. Pel maig es fa l’aplec de Sant Isidre, al qual acudeix la gent de la Vall de Cardós.

Ja a la Vall estricta de Cardós, dominant la riba dreta de la Noguera de Cardós, a 1 019 m d’altitud, es dreça el poble de Lladrós (21 h el 2001), entre Lladorre i Benante, que forma un petit apèndix de l’antic terme d’Estaon. L’església parroquial de Sant Pere és un típic edifici, ampli, d’una nau i campanar de torre vuitavat amb coberta piramidal, que conserva els retaules d’època barroca i pintures modernes.

Tocant a la Noguera, a llevant del poble, hi ha un notable pont medieval al costat del qual s’alça la petita ermita de la Mare de Déu del Pont. Lladrós havia format municipi independent fins a mitjans del segle XIX. La festa major s’escau el diumenge després del 29 de juny, en honor a Sant Pere.

Ainet de Cardós

Més a migdia, en una situació similar, entre Benante i Cassibrós, s’alça a 930 m d’altitud el poble d’Ainet de Cardós (74 h el 2001). En una placeta hi ha l’església de Santa Eugènia, sufragània de la de Lladrós i d’estructura similar, amb l’interior decorat modernament. Al S d’Ainet, dalt un turó que domina la carretera i la ribera, a la dreta de la Noguera de Cardós, hi ha les restes de l’antiga parròquia —amb elements preromànics— de Sant Martí del Pui, que és un excel·lent mirador d’Ainet de Cardós, d’on depenia darrerament, i de tota la vall. Fou aixecada segurament a l’indret d’un nucli de poblament fortificat, una civitas, de la fi de la dominació romana. Les escasses restes, d’una nau amb absis semicircular i murs baixos, amb filades d’aparell d’espiga, corresponen segurament a l’obra que s’hi va aixecar a mitjan segle XII. Una curiosa acta de consagració publicada per Villanueva, diu que el 4 de gener de 1145 el bisbe d’Urgell Bernat Sanç va anar al lloc qui vocatur Civitas antiquitus i, a petició dels homes que hi vivien, va consagrar-hi una església en honor de Sant Martí, la qual, per tal com el lloc era molt pobre, va dotar amb rendes i censos que li havien de pagar la resta de parròquies de la Vall de Cardós. Entre els llocs que esmenta hi ha les parròquies veïnes de Ribera, Surri, Anàs, Bonestarre, Estaon, Cassibrós, Ginestarre, Arrós, Ainet, Esterri de Cardós, Benante, Lladrós, Lladorre, Lleret, els dos Boldís i Tavascan, amb la qual cosa delimita d’una manera molt completa l’àrea geogràfica religiosa de la vall. Es creu que aquesta és la mateixa parròquia de Sant Martí de Ribera l’Aigua, que funcionava encara el 1314 com a parroquial. La importància del lloc, dit antigament ciutat, féu que s’emprenguessin prospeccions que posaren de manifest que havia estat fortificat.

Hom celebra la festa major petita el 29 de desembre per Santa Eugènia. La festa major d’estiu s’escau per la Mare de Déu d’Agost.

La història

El castell de Ribera és esmentat el 1281, quan el comte de Pallars Sobirà Arnau Roger I, que s’havia revoltat amb altres nobles contra Pere II, hagué de cedir al sobirà el domini directe de la Vall de Cardós (entre molts altres que li pertanyien). Els tres llocs foren, com tota la vall, dels comtes de Pallars fins a la conquesta de la comarca pel nou duc de Cardona i marquès de Pallars, que mantingué la jurisdicció en els seus descendents fins a la fi de l’Antic Règim (segons Rocafort, Surri havia passat el 1830 als vescomtes de Castellbò, però a l’inici del segle XVIII consta encara del domini dels ducs de Cardona, marquesos de Pallars).

D’altra banda, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, hom esmenta ja ipsas parrochias de valle Statione, i en les permutes que els comtes cosins de Pallars Sobirà i de Pallars Jussà, Artau I i Ramon V, feren en les discòrdies de la segona meitat del segle XI s’esmenta ipso Vallat. La jurisdicció fou dels comtes de Pallars, i des de la fi del segle XV, dels ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que la mantingueren fins a l’abolició de les senyories.

 

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...