i Vicenç Riera i Llorca | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vicenç Riera i Llorca

Literatura
Vicenç Riera i Llorca
© Fototeca.cat
literatura lit
Novel·lista.
Barcelona, 1903 — Barcelona, 15 de maig de 1991

A la seva infantesa, residí a l’illa de Formentera i al cap de Terme. A partir de 1913 s’establí amb la seva família a Barcelona. Hi cursà estudis primaris, comercials i d’idiomes. El 1916 deixà l’escola per treballar. De formació més aviat autodidàctica, tanmateix, molt jove, fou corrector de proves en una impremta i professor de català. El 1931 treballà a l’Ajuntament de Barcelona a l’àrea de política social i freqüentà diverses entitats culturals, sobretot l’Ateneum Polithècnicum. En l’etapa de la República s’incorporà al periodisme com a col·laborador a diferents revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” , “El cor del poble”, i fou redactor de “Justícia Social, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, partit al qual estava afiliat, “L’Opinió” i “La Rambla”. El 1938 s’allistà com a voluntari a l’exèrcit de la República. En acabar la guerra civil, el 1939 s’exilià a França, on estigué a diversos camps de concentració. A finals d’aquest any, embarcà a Bordeus cap a la República Dominicana, on residí fins el 1942. En aquest país treballà com a col·laborador a “La Nación” i s’hi inspirà per la novel·la Tots tres surten per l’Ozama , on relata la situació miseriosa dels negres d’aquest país i les peripècies dels catalans que hi visqueren. El 1942 es traslladà a Mèxic, on visqué fins al seu retorn a Catalunya, el 1969. En aquest país treballà com a corrector de proves a diverses impremtes i com a traductor a editorials. Fou cap de redacció de la revista “Confidencias” (1946 -51) i cap del departament de premsa i traduccions de l’ambaixada britànica de Mèxic (1952-69). Col·laborà en les revistes catalanes de l’exili: “Catalunya” de Buenos Aires, “Germanor” de Xile, i les de Mèxic, “El Poble Català”, “Quaderns de l’Exili”, “Lletres” i “La Nostra Revista” (1946 -51), on fou secretari de redacció. Tingué una actuació destacada en la revista Pont Blau , que dirigí (1952-63). La seva vocació literària es realitzà a l’exili: Giovanna i altres contes (Mèxic, 1946) i la primera novel·la, Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic, 1946; Barcelona, 1967), testimoniatge de l’aventura dels catalans en terres americanes, l’anàlisi de la qual és de fet el motor de la seva novel·lística; la guerra civil, els envitricolls de la militància política i la incidència de les vides humanes en els grans esdeveniments històrics. Participà als Jocs Florals de l’exili, on cal subratllar els de Costa Rica (1956), on guanyà el premi Jaume Serra Hunter amb l’estudi Catalunya a la Corona d’Aragó . Tornà a Catalunya el 1969 i s’establí a Pineda de Mar. Es va comprometre amb el Moviment Socialista de Catalunya, que dirigia Josep Pallach. Continuà una obra narrativa de caràcter documental; la major part de les seves novel·les tenen com a canemàs la història recent de Catalunya: Roda de malcontents (1968), visió ambiental de la Barcelona immediatament anterior a la guerra civil; Amb permís de l’enterramorts (premi Prudenci Bertrana 1970 i Crítica Serra d’Or, 1971), Joc de xocs (1970) i Fes memòria, Bel (premis Sant Jordi 1971 i Crítica de la revista “Serra d’Or” ), situada en la Barcelona del 1934, en el context de l’ambient que conduiria al 6 d’octubre, i l’acció múltiple de la qual és centrada pel personatge de Ramon Bel, que ja apareixia a Tots tres surten per l’Ozama . A partir d’aquest moment ja no deixà el recurs de lligar diferents novel·les, amb entitat pròpia, fent aparèixer, a diferents nivells d’atenció, personatges de les novel·les anteriors. Així, Xavier Orriols, que apareix a Oh, mala bèstia (1972), esdevé el protagonista de Què vols, Xavier? (1974), obres que formen part d’un conjunt amb Canvi de via (1976), que té com a fons l’ambient del 1931 i juntament amb altres personatges es retroben a Plou sobre mullat (1979), Això aviat farà figa (1984), Torna Ramon (1984), Tira cap on puguis (1985), etc. La seva novel·lística, adscrita al realisme històric, pretén de donar testimoni d’un temps i d’analitzar els diversos estrats socials. Publicà, també, interessants retrats literaris ( Nou obstinats , 1971) i un recull de memòries, El meu pas pel temps. 1903 - 1938 (1979). El 1985 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi. Els seus darrers llibres foren Estiu a Pineda (1991) i, pòstumament, Els exiliats catalans a Mèxic (1994) i l’Espistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca (1994).

Col·laboració: 
MACap
Llegir més...