Llicenciat en dret, impulsà moltes de les activitats culturals de Manacor. Inicià la seva activitat literària com a poeta, primer amb alternança castellana-catalana i després ja en català. El seu primer llibre, Poemes a Naí (1965), palesa la influència de la Generació del 27. Biografia (1969-1970) (1974) marca ja una evolució, accentuada amb Paràbola i clam de la cosa humana (1974), en què la temàtica intimista dona pas a la social, La bellesa de l’home (1979) i Llibre de les benaventurances (1980); reculls que, juntament amb Poemes ocasionals, han estat aplegats a Tots els poemes (1957-1981) (1985). Posteriorment publicà el recull El pis de la badia (1992).
Com a novel·lista la seva producció, coherent i compacta, gira sobre un eix humanista que esdevé una reflexió continuada sobre la realitat essencial de l’ésser humà. Són recurrents en la seva narrativa els elements poemàtics, tant des d’una perspectiva estrictament temàtica com per l’acumulació d’elements en tensió poètica. Poemes i novel·les participen d’una particular mística del lirisme, en el sentit que lirisme equival a veritat personal.
Tradicionalment s’han distingit dos cicles narratius en el decurs de la seva trajectòria narrativa. El primer és format per Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica Narrativa Catalana) i Panorama amb dona (1983, premi Crítica Serra d’Or). Una tetralogia que té la Guerra Civil Espanyola com a marc de fons, uns paratges illencs més o menys mítics com a centre, uns personatges que s’interrelacionen i unes interseccions que emparenten unes novel·les amb les altres. Amb Els déus inaccessibles (1987, premi de Literatura Catalana de la Generalitat), i, sobretot, amb Illa Flaubert (1990, premis Josep Pla, Joan Crexells, Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Premio Nacional de la Crítica 1991), es produí un procés d’interiorització i alta literaturització d’aquesta trajectòria narrativa. Els déus inaccessibles, a banda d’un homenatge a La mort a Venècia, de Thomas Mann, planteja els conflictes entre l’art i la vida.
Pel que fa a Illa Flaubert, la reflexió és entorn de l’administració, com si es tractés d’una obra d’art, de l’únic tresor que ens és donat: el temps de cadascú. Una reflexió sota la consigna de Flaubert, que deia que: “Més m’agradaria haver pintat la Capella Sixtina que haver guanyat moltes batalles, inclosa la de Marengo.”. Una citació que reconeix la superioritat de l’art, el privilegi de ser artista i la possibilitat de sobreviure, enllà del temps, pels mèrits d’una obra d’art que així ho garanteixi. També publicà dos volums de narracions: La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995). L’any 1989 rebé la Creu de Sant Jordi.