i Miquel Àngel Riera i Nadal | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Miquel Àngel Riera i Nadal

literatura lit
Escriptor.
Manacor, 1930 — Palma, Mallorca, 20 de juliol de 1996

Llicenciat en dret, impulsà moltes de les activitats culturals de Manacor. Inicià la seva activitat literària com a poeta, primer amb alternança castellana-catalana i després ja en català. El seu primer llibre, Poemes a Naí (1965), palesa la influència de la Generació del 27. Biografia (1969-1970) (1974) marca ja una evolució, accentuada amb Paràbola i clam de la cosa humana (1974), on la temàtica intimista dóna pas a la social, La bellesa de l’home (1979) i Llibre de les benaventurances (1980); reculls que, juntament amb Poemes ocasionals, han estat aplegats a Tots els poemes (1957-1981) (1985). Posteriorment publicà el recull El pis de la badia (1992). Com a novel·lista, en la seva producció és ben definida una primera etapa, centrada en la guerra civil a Mallorca, caracteritzada per un fort realisme: Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi 1973), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica Narrativa Catalana) i Panorama amb dona (1983, premi de la Crítica Serra d’Or). Amb Els déus inaccessibles (1987, premi de Literatura Catalana de la Generalitat), es decantà cap a una temàtica més abstracta i introspectiva que continuà a Illa Flaubert (1990, premis Josep Pla, Joan Crexells, Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Premio Nacional de la Crítica), i en els volums de narracions La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).

Col·laboració: 
MToV / ICG
Llegir més...