El 1966 acabà els estudis al seminari de Barcelona. Llicenciat en filosofia i lletres (1969), especialitzat en semítiques, i arxiver (des del 1979) a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en fou secretari i responsable de la Cancelleria Reial. Es dedicà a l’estudi dels jueus catalans medievals i, del 1985 al 1988, fou president fundador de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC), precedent de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Impulsor de la revista Calls (1986-90), hi publicà una important bibliografia crítica del judaisme català. També fundà (1981) i dirigí la “Biblioteca Escriny”, una col·lecció de les Edicions del Mall dedicada a la publicació de textos catalans antics breus. Destacà com a editor de texts, entre d’altres: El cavaller i l’alcavota, 1973), d’interès literari, a part l’històric; transliteració de texts aljamiats catalans (Cants de noces dels jueus catalans, 1974); la versió catalana del Llibre de Job de Jeroni Conques (1976); Un recull d’oracions en català dels conversos jueus (1980); el Llibre de virtuoses costums de Sèneca, traduït per Martí de Viciana (1987), i la Bíblia del segle XIV. Èxode, Levític (2004). També aprofundí en l’estudi documental dels cartògrafs mallorquins Cresques Abraham i el seu fill Jafudà Cresques (1975, 1977, 1984), estudià l’examen mèdic de 1390 d’uns suposats cagots bascos, menestrals acusats de ser portadors de la lepra (1975), i la biblioteca del rei Martí, d’especial importància per a l’estudi de les obres i les traduccions catalanes d’astrologia i altres disciplines (2005). Publicà també un Catàleg d’obres en català traduïdes en castellà durant els segles XIV i XV (1989), Retalls de la vida dels jueus (Barcelona 1301-Besalú 1325) (2000) i Els jueus de Girona i la seva organització (segles XII-XV) (2012). La seva afirmació que el Curial e Güelfa constitueix una falsificació donà lloc a polèmica.