Fill d’un sastre de la família de pintors Rigau. A Perpinyà potser fou aconsellat per Antoni Guerra el Vell. Freqüentà a Montpeller els tallers de Pau Peset, Enric Verdier i Antoni Ranc, a través del qual es familiaritzà amb la manera de Van Dick, així com l’acadèmia de Joan de Troy. Passà quatre anys a Lió i el 1681 arribà a París, on adoptà el nom de Hyacinthe Rigaud i l’any següent guanyà el concurs de l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture amb el quadre Caín construint la ciutat d’Anoc. Le Brun l’aconsellà de seguir els cursos de l’Académie i el 1685, en guanyar el premi de Roma, li aconsellà que no hi anés. Inicià una important carrera de retratista amb el retrat de Materon, joier de Monsieur (Felip I duc d’Orleans). Pintà, entre altres alts personatges, l'Arquebisbe d’Albi (1685), el Duc d’Orleans (1688), i el seu fill Felip II el futur regent (1690), La Fontaine (Museum de Montserrat), la Família Léonard (1693, Louvre), Lluís XIV (1694) i Hardouin-Mansart (1695). El 1695 retornà a Perpinyà, on retratà la seva mare Maria Serra (Louvre) i l’any següent se l’emportà a París, d’on tanmateix ella retornaria aviat al Rosselló. Esdevingué el pintor més representatiu de la cort de Lluís XIV, el qual tornà a retratar el 1701 (Louvre). Retratà també el net d’aquest, el Duc d’Anjou, poc abans d’esdevenir Felip V d’Espanya (1700), i Bossuet (1702), Le Brun i Mignard (els tres darrers al Louvre), el Cardenal de Bouillon (1708, Perpinyà, Museu Rigau) i Seidan, president del Parlament de Provença (1735, Ais de Provença, Museu Granet). El 1687 ja fou membre de l’Académie Royale com a retratista i el 1700 ho seria com a pintor d’història. Allà fou professor adjunt el 1702, titular el 1710 i rector el 1733. El 1707 es casà amb una vídua rica, Elisabeth Gouy. Perpinyà l’havia nomenat burgès honrat el 1709, Lluís XIV l’ennoblí (1713) i Lluís XV —de qui també fou retratista— el creà cavaller de l’orde de Sant Miquel (1727). Precisament un retrat d’aquest rei fou regalat pel pintor a Perpinyà, que fou cremat durant la Revolució (1793). Retratà també diversos altres prínceps i sobirans europeus. Gràcies a un inventari autògraf se sap que pintava entre trenta i quaranta retrats l’any, però com altres grans pintors del seu temps, tenia a les seves ordres un taller amb nombrosos col·laboradors que executaven materialment els seus esbossos. En un món en el qual triomfava un classicisme majestuós però mesurat, introduí i feu triomfar la pomposa ampul·lositat dels seus retrats, inequívocament barrocs, que hom ha relacionat amb Rubens, però que també té el seu origen en l’estil hegemònic de l’art mediterrani del qual ell procedia. És ben representat al museu que porta el seu nom a Perpinyà —on es conserven, entre altres obres, dos importants autoretrats (1700 i 1730)— i al Musée du Louvre de París.
Jacint Rigau-Ros i Serra, Autoretrat? (cap al 1700-10)
© Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona (2014). Foto: Calveras/Mérida/Sagristà
Pintor.