i Rin | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Rin

Nom neerlandès delRijn (nl), Nom alemany delRhein (de)
Món
Nom neerlandès delRijn (nl), Nom alemany delRhein (de)
El Rin al seu pas per la ciutat alemanya de Colònia
© Corel / Fototeca.cat
El major dels rius de l’Europa pròpiament occidental.

Nascut a Suïssa, és fronterer amb Àustria, Alemanya i França; passa per Alemanya i, finalment, travessa els Països Baixos, on desguassa a la mar del Nord. Té 1.232 km de llarg, 196.300 km2 de conca i un cabal final d’uns 2.250 m3/s de mitjana i 11 l/s/km2. S'origina al llac Toma, a 2.344 m d’altitud, al peu del Mont Badus, prop del pas de l’Oberalp, amb el nom de Vorderrhein. Dins els Alps s’orienta al NE i rep el Hinterrhein, que ve dels Alps Rètics; així, a Felsberg porta ja 126 m3/s (38,8 l/s/km2) d’un règim nivoglacial de transició, amb màxim de juny i mínim profund d’hivern per retenció nival. S'adreça després al N fins al llac de Constança, on aporta 234 m3/s, i en sortir-ne travessa les estructures del Jura. En aquest trajecte, als saltants de Schaffhausen, porta 386 m3/s amb un règim menys glacial però amb els màxims i mínims decalats un mes per l’acció regularitzadora del llac. També en aquesta travessa mou diverses centrals elèctriques importants i a Rekingen porta ja 437 m3/s. A Waldshut rep l’Aare —col·lector dels Alps Bernesos de la plana suïssa—, més potent que el mateix Rin, que li dóna 555 m3/s del mateix règim fluvial. Acabada la travessa arriba a Basilea, amb 1 023 m3/s. Abans del Pliocè, el Rin continuava a ponent cap a la conca del Roine; però en aquella època es completà la fossa o planura dita ara del Rin, que li obrí el camí cap al N. Al llarg d’aquesta, en més de 300 km, des de Basilea fins a Bingen, va tan pla que les inundacions freqüents portaren, al segle XIX, al seu condicionament, completat després pel canal de Kembs, que facilita el tràfic fluvial des de Mannheim fins a Estrasburg i d’allí, per una branca, a Basilea, mentre que per l’altra enllaça amb la conca del Roine per la comunicació amb la Doubs (canal Roine-Rin). A la plana del Rin, aquest deixa ja de rebre aigües glacials i ben poques de nivals, i només en rep de pluvials d’origen oceànic, com és ara les del Neckar i les del Main (estimades en 150 i 250 m3/s), que li arriben per la seva dreta, provinents de Suàbia i Francònia. Així s’inicia un canvi de règim en potenciar ja les aigües hivernals. Després de Magúncia, a Bingen, ja amb uns 1.500 m3/s, comença la travessa del massís esquistós renà, per mitjà d’una gorja epigènica espectacular coneguda pel “pas heroic del Rin”, curull de llegendes, d’un tràfic i un turisme intens. A Coblença rep per l’esquerra el Mosel·la amb més de 250 m3/s, també pluviooceànic, de manera que a Colònia, amb 1.750 m3/s, el Rin és ja regularitzat. Continua per la plana al·luvial westfaliana i deixa Alemanya per Emmerich. A Holanda s’inicia el delta, molt ramificat, on rep encara el Mosa, de més de 300 m3/s. Tota una estructura de dics fixa els braços fluvials i protegeix els pòlders. En les seves efemèrides extremes, el Rin ha mostrat a Basilea mínims de sols 202 m3/s (febrer del 1858); i a Colònia, màxims de fins a 11.500 m3/s (gener del 1926).

El Rin en la història

Des dels temps més remots, el Rin ha estat alhora frontera i nexe, obstacle i via de comunicació, centre i cruïlla de cultures. A les seves riberes han estat trobades restes que es remunten fins al Paleolític inferior (maxil·lar de Mauer o homo heidelbergensis) i, a les edats del bronze i del ferro, s’hi desenvoluparen les cultures dels túmuls, dels cementiris d’urnes i de La Tène. Des de la meitat del primer mil·lenni aC, de forma progressiva, tribus germàniques desplaçaren els pobladors celtes; l’avanç d’aquelles fou temporalment detingut per Roma: campanyes de Juli Cèsar, Drus, Tiberi, Germànic, etc. , i construcció d’un limes o barrera fortificada seguint el curs del Rin i de l’alt Danubi, iniciada per Domicià el 83 dC. El limes no impedí que, cap al 260, els alamans i els francs s’establissin a la conca alta i a la desembocadura del Rin, respectivament. A partir del 406 el riu fou creuat per vàndals, sueus, alans, burgundis, etc., i les terres per ell solcades esdevingueren objecte de disputa, fins que al començament del segle VI es consolidà el domini franc. El riu fou l’eix econòmic i polític de l’imperi de Carlemany, i, malgrat els nombrosos peatges senyorials, fou una de les rutes mercantils medievals més freqüentades, via de comunicació entre la mar del Nord i l’Europa alpina i mediterrània. Lluís XIV reivindicà el Rin com a “frontera natural” de França, suscitant un llarg plet amb Alemanya, l’últim episodi del qual fou la incorporació del Saarland a la RF d’Alemanya el 1957, després d’un plebiscit.

Col·laboració: 
VMa
Llegir més...