Ripoll

Vista aèria de Ripoll

© Fototeca.cat

Municipi i cap de la comarca del Ripollès, a la confluència de les valls del Ter i del Freser.

Situació i presentació

El terme municipal de Ripoll adquirí la configuració actual amb l’annexió del terme de la Parròquia de Ripoll el 1975, ja que abans era força reduït, amb només 10,2 km2. El municipi limita al N amb Ogassa, al NE amb Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona de Ripollès, a l’E amb Vidrà (Osona), al S amb Santa Maria de Besora (Osona) i a l’W amb les Llosses i Campdevànol. S’estén vers el N fins als contraforts meridionals de la serra de Sant Amanç, vers el SE fins a la serra de Milany i a l’W fins a les serres del Catllar i de Sant Marc.

El terme és molt muntanyós, amb altituds que arriben als 1.128 m a Puigbò, 1.118 m al puig del Catllar, 1.011 m al puig Duran o als 1.057 m del turó de Sant Bartomeu. Tenint en compte que el territori és tan accidentat, la vida es concentra al voltant dels dos rius principals (el Freser i el Ter), que són els que drenen el terme i on van a parar diversos cursos d’aigua. Tot plegat fa que el territori sigui una zona rica en aigües.

La vila de Ripoll és el cap de municipi i també el cap de la comarca del Ripollès. Situada a la confluència del Ter amb el Freser (les dues valls que articulen la comarca) no és estrany que aquesta localitat hagi tingut una gran transcendència històrica, sobretot en època medieval. Com a testimoni d’aquell temps ha restat el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli urbà de Ripoll ha anat englobant algunes colònies industrials i també antics nuclis de població que abans estaven separats físicament de la vila. Així, les colònies d’Agafallops i de la Caseta Pigrau es van annexar primer al llogaret dels Brucs i aquest, alhora, amb Ripoll. Altres nuclis de població del terme són el llogaret de Rocafiguera, que actualment forma una conurbació amb la Colònia Noguera i la Colònia Sorribes, el veïnat de Rama i el llogaret d’Ordina, que té un important sector de poblament disseminat. La Colònia de Santa Maria fou antigament un dels nuclis del terme. La resta del terme està format per població disseminada. El nom de Ripoll procedeix d’un antic topònim fluvial arcaic (Rivus Pollens o Rivi Pullo) que la denominació del monestir va perpetuar.

A causa de la seva situació estratègica, passen pel terme els principals eixos de comunicació de la comarca. D’una banda la C-17 que a l’altura de Ripoll continua amb el nom de N-152. Prové de Vic i va en direcció a Ribes de Freser i la Cerdanya. Una variant evita el pas per dintre de Ripoll, la qual cosa ha permès descongestionar la vila del trànsit, que abans havia de circular per carrers força estrets. D’altra banda, la C-26 porta cap a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, i per ella també es pot anar fins a França pel coll d’Ares. També la mateixa C-26, surt de la C-17, i va de Ripoll a Berga per les Llosses. D’altra banda les comunicacions cap a la Garrotxa han millorat substancialment des de l’obertura del túnel de la Vall de Bianya, que evita el penós pas pel coll de Capsacosta.

La vila també disposa de bones comunicacions per ferrocarril. La línia Barcelona-Vic-Puigcerdà és la via internacional més curta per accedir a la regió francesa del Migdia-Pirineus (País de Foix), i fins a París. Fins el 1980 funcionava la línia de ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses.

La població

El fogatjament del segle XIV dona a la població (ripollencs o ripollesos) un nombre elevat de focs (266 a Ripoll, 122 a la Parròquia de Ripoll i 21 a Llaés i Sant Vicenç de Puigmal) tot i les condicions adverses que durant aquest temps visqué la comarca i que provocaren una situació general de despoblament. Aquesta situació s’agreujà durant el segle XVI, i el fogatjament del 1553 donà a Ripoll 230 focs, 28 a la Parròquia de Ripoll i 12 a Llaés i Sant Vicenç de Puigmal. La recuperació de la població s’esdevingué durant els segles XVII i XVIII, que Ripoll va esdevenir un dels principals centres productors d’armes del país. Així, el 1718 tenia 1.346 h, que havien ascendit a 4.830 h el 1787, dels quals 3.205 habitaven a Ripoll i la Parròquia i 240 a Llaés i Sant Vicenç de Puigmal. Al final del segle XVIII la decadència de la manufactura d’armament, unida a diversos conflictes bèl·lics que es van patir en la primera meitat del segle XIX, van fer reduir dràsticament la població, i el cens del 1830 donà per al conjunt del terme 3.445 h. La reactivació industrial atragué nous pobladors al terme, però tenint en compte la situació crítica a què s’havia arribat durant la primera guerra Carlina (setge i crema de la vila el 1839) Ripoll tenia només 2.385 h l’any 1860. La industrialització es veié afavorida per l’arribada del ferrocarril el 1876, i el cens demogràfic municipal ja no deixà d’augmentar: 4.919 h l’any 1900 i 7.263 el 1930. A partir del 1950 i fins el 1981 la conjunció de dos factors, l’èxode de la població rural i la progressiva industrialització de la vila, permeté un creixement continuat de la població. Però els efectes de la crisi industrial i un saldo migratori negatiu provocaren una pèrdua de població, ja que es passà de 12.209 h el 1981 a 11.334 el 1991. Durant la dècada de 1990 la població del municipi de Ripoll disminuí fins el 2001, quan es censaren 10.597 h. Amb el canvi de segle, però, la població s’incrementà lleugerament i el 2005 hi havia 10.762 h, que representaven més del 40% del conjunt comarcal.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i la indústria

En el sector primari hom troba un clar domini de les activitats ramaderes. L’agricultura, es basa fonamentalment en el conreu de farratge i cereals, i minvà força durant els darrers deu anys del segle XX. A més també hi ha zones destinades a pastures i el que ocupa una major extensió són els terrenys forestals. En ramaderia, durant la dècada de 1990 es produïren canvis substancials. Anys enrere el subsector del boví era el dominant, també era força important el sector de l’oví. Actualment predomina la cria d’aviram, el bestiar porcí, el boví i en menor mesura l’oví. Malgrat els canvis, s’evidencia el poc pes que té en l’economia de la població. L’activitat industrial té força importància a Ripoll, ja que aquest sector concentrava el 41,27% dels actius ocupats el 2001. Aquesta importància té una tradició secular, ja que Ripoll ha estat un dels bressols de la industrialització catalana, en aprofitar-se els meners ferris, els boscos i la força de l’aigua. Quan la primitiva indústria del ferro va desaparèixer a mitjan segle XIX, va donar pas al desenvolupament de les indústries de teixits (cotó, filatures) que aprofitaven els antics canals del Ter i del Freser o nous salts d’aigua construïts en tots dos rius. De bon començament van ser petites fàbriques, ampliació dels antics tallers menestrals, i per aquest motiu el cens industrial de Ripoll de l’any 1822 enregistra vint-i-set manufactures de teixits i filats i una de vellut, que fou creada per l’industrial francès Barrère al Raval de Sant Pere (tingué una cinquantena d’anys d’activitat; es tancà el 1839 i sembla que fou la primera productora de vellut del país).

A poc a poc aquestes petites indústries anaren concentrant-se en empreses més i més grans, com per exemple Serra i Balet, Ballvé, etc., les quals asseguraven la feina als treballadors de la vila i fins i tot atreien gent dels pobles veïns. L’any 1960 encara hi havia onze fàbriques tèxtils a Ripoll i dues a la Parròquia de Ripoll (la Colònia de Santa Maria i la Industrial Botey) i es dedicaven al ram tèxtil uns tres milers de persones, les quals representaven més de la meitat dels treballadors industrials; l’any 1975 havien baixat, i actualment aquest sector es troba en un procés de minva constant a causa del tancament d’empreses i de la reducció de plantilles. En les dècades de 1950 i 1960 va prendre nova empenta el sector de la metal·lúrgia, especialitzant-se en la indústria pesant, sobretot en l’estampació i la fabricació de màquines i d’eines, i es concentrà en unes poques empreses de grans dimensions entre Ripoll i Campdevànol.

La coincidència d’aquests dos sectors (el metal·lúrgic i el tèxtil) va fer que entre el 1950 i el 1975 es donés l’època de major empenta industrial de Ripoll. A partir del 1975, però, s’inicià una crisi que afectà les empreses tèxtils i les metal·lúrgiques, si bé des del 1985 hi hagué una lenta reactivació industrial. Entre els factors que van afavorir la crisi es podrien esmentar la llunyania de Barcelona, les males condicions del sistema de comunicacions i l’encariment dels costos energètics.

El sector tèxtil, després d’una llarga etapa d’estancament, ha anat adquirint un bon nivell d’activitat. Algunes empreses destaquen per haver incorporat tecnologia punta en els seus processos de producció. Quant al sector metal·lúrgic, les principals empreses són dedicades a la producció d’aparells de ventilació i d’altres d’aplicació industrial i domèstica. D’altra banda, hi ha altres empreses que fan eines elèctriques portàtils i aparells de ventilació. Un altre sector industrial important a Ripoll fou el paperer. Però el 1995 tancà la Paperera Riera que fins aleshores era la primera indústria paperera de la comarca.

La manca de diversificació industrial provoca una important fragilitat de l’economia de la ciutat i de la comarca, ja que la fallida d’una sola empresa en pot fer trontollar la resta. Per aquest motiu els projectes de reindustrialització han de tenir en compte la diversificació d’aquest sector. Per atreure aquesta inversió tan necessària es crearen dos nous polígons industrials i, el 2004, s’inaugurà el Centre Tecnològic del Ripollès que està especialitzat en el sector del metall.

El comerç, els serveis i el turisme

En general el sector terciari es desenvolupà força durant els darrers anys del segle XX, i el 2001 ocupava el 47,23% dels actius, tot i que és menys que en altres ciutats mitjanes semblants a Ripoll.

A Ripoll hi ha mercat el dissabte, és un mercat setmanal quasi mil·lenari i hi acudeix gent de tota la comarca. Durant l’any celebra fires de caire comercial: al final de març, primers d’abril té lloc la Fira de les 40 Hores, multisectorial. Es coneix també com Fira dels Casaments, ja que antigament hom hi concertava compromisos matrimonials. Té un caràcter molt diferent la Fira de l’Ovella i de Santa Teresa, que se celebra a mitjan octubre. Paral·lelament es fa el tradicional mercat de Santa Teresa, que omple de marxants tot el centre de la població. El 2008 se celebrà els mesos d’octubre i novembre la primera edició el Mercat del Bolet al veïnat de Cal Déu, on també hom ven productes artesanals de la comarca.

Pel que fa als equipaments sanitaris, hom disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) amb servei d’atenció d’urgències. Pel que fa a les necessitats hospitalàries cal anar a Campdevànol. Hi ha a més, els serveis d’algunes mútues privades.

Pel que fa a l’ensenyament, Ripoll té centres d’educació que cobreixen fins a batxillerat. La vila també disposa d’un centre públic d’ensenyament especial i diverses acadèmies privades. No hi ha cap delegació universitària, més enllà d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), i s’ha d’anar a estudiar a Girona, Vic o Barcelona, principalment. La dotació del municipi pel que fa a serveis esportius és força acceptable.

Com la major part dels municipis de la comarca, Ripoll ha incrementat la seva funció turística, en part com a solució a la crisi industrial. Ripoll és en si mateix, i per la seva localització geogràfica, un centre d’atracció turística. És un dels llocs bàsics de la ruta del romànic i un dels punts de partida o etapa per a l’excursionisme pirinenc i per als esports d’hivern. El terme disposa d’un hotel, càmpings i pensions.

La vila de Ripoll

Morfologia urbana

Pont sobre el Ter, a la vila de Ripoll

© Arxiu Fototeca.cat

La vila de Ripoll (691 m i 9.565 h el 2005) té el seu origen i el primer creixement en el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli antic, que era emmurallat, es troba a migdia del monestir, just a la confluència del Ter amb el Freser, que assegurava la seva defensa pels costats SE i SW. A l’angle NE hi ha l’imposant edifici del monestir, que donà origen a la població i que és descrit més avall. Al davant s’ha urbanitzat una àmplia plaça amb jardins, al fons de la qual hi ha l’edifici que engloba l’antiga església parroquial de Sant Pere i, a l’altra banda, la casa de la vila.

Dins el mateix nucli antic destaca la Plaça Gran, passat el pont del Freser, a l’entrada de la vila vella, que té un costat porticat i antigues cases senyorials, com la casa Oriola (convertida en Hotel Monestir). Més al centre hi ha la plaça de Sant Eudald, que ocupa el solar de l’antiga església dedicada a aquest sant (les seves relíquies foren portades a Ripoll el 978 i esdevingué patró de la vila), església que fou arrasada el 1936; les relíquies, que es troben conservades en una magnífica urna de plata, amb un bust del sant damunt, obra d’orfebreria del 1670, es veneren ara en una capella del monestir.

La parròquia de Sant Pere, consagrada el 890 pel bisbe Gotmar i renovada el 977, fou restaurada de nou a mitjan segle XI, amb un edifici de tres naus, acabat en tres absis (un d’ells dedicat a sant Andreu), dins el més pur estil romànic (segle XI). A la façana de ponent hi ha adossat un cos rectangular que, segons E. Junyent, pertany a la primitiva església de Sant Pere, i seria, per tant, preromànica. Xavier Barral, però, ho nega tot dient que devia ser del segle XI. L’increment demogràfic a la baixa edat mitjana fou la causa de la creació, des del 1338, d’una comunitat de 12 beneficiats, que augmentà després amb noves fundacions dels burgesos de la vila i de la parròquia; fou ampliada al segle XVII, i el 1704 encara li fou afegida la capella de la Congregació; després del 1860 es construí el pòrtic d’entrada i s’amplià el presbiteri. Des del 1893 va perdre el seu caràcter parroquial, en ser restaurada i consagrada la basílica del monestir, on fou traslladada la parroquialitat. Les darreres modificacions a l’església de Sant Pere van ser fetes el 1929, quan hom remodelà l’exterior i la part superior de l’església, la qual cosa acabà transformant totalment la seva fisonomia original.

La gran expansió que experimentà la vila a partir del segle XVII amb la indústria d’armes i claus motivà la creació de nous carrers i barris; s’eixamplà aviat el sector comprès entre el nucli antic i el Freser, i a l’esquerra del Ter es formà el raval de l’Hospital (al voltant de l’antic hospital fundat el 1626), que es perllongà modernament amb l’estació del tren on es bifurquen les línies que van a Puigcerdà i a Sant Joan de les Abadesses; a la dreta del Freser hi ha el raval de Can Víctor, que s’estén aigua avall.

Al llarg dels segles XVIII i XIX la vila va patir greus destrosses com a resultat de diversos episodis bèl·lics que hi van tenir lloc; un dels més cruels va ser el setge dels carlins el 1839. Una altra empenta urbanitzadora es produí a partir del 1950; coincidint amb la instal·lació de diverses indústries tèxtils i metal·lúrgiques es reproduí el fenomen de la creació de nous barris, com el d’Engordans o el de Vista Alegre. El 1984 s’aprovà el Pla General d’Ordenació Urbana, vigent des del 1963 i que permeté el creixement del sòl industrial. El 1993 s’inaugurà un nou pont sobre el Ter fet per Santiago Calatrava que uneix el barri de l’Estació i el de la Carretera de Barcelona. El 2004 s’aprovà la revisió del Pla Urbanístic feta l’any anterior.

Cal tenir en compte, però, que Ripoll topa amb els problemes derivats del seu relleu, la qual cosa en condiciona el creixement urbà.

El monestir de Ripoll

Portada principal del monestir de Ripoll

© CIC-Moià

El monestir de Ripoll, un dels grans centres de repoblació de la Catalunya Vella a l’alta edat mitjana (per això ha estat anomenat, de la Renaixença ençà, el Bressol de Catalunya), fou fundat pel comte Guifre el Pelós vers el 879, quan iniciava des del Ripollès la campanya de recuperació de les terres osonenques per unir els seus dominis patrimonials d’Urgell i de Cerdanya amb els comtats de Barcelona i de Girona, que li havien estat concedits el 878. L’erigí a la confluència del Ter i el Freser.

El comte encomanà la nova casa monàstica al prevere Daguí, de Gréixer, que en fou el primer abat vers el 880 i fins el 902, i dotà amb importants predis de les valls de Ripoll i de Sant Joan el nou cenobi, per al qual destinava com a futur abat el seu fill Radulf (que més tard preferí ser bisbe d’Urgell). Poc després, el 885, la fundació pel mateix Guifré del nou monestir de Sant Joan de Ripoll (després, de les Abadesses) privà el de Ripoll de part de la primitiva dotació (la divisió d’ambdós patrimonis es trobava a la Ribamala, prop del Ter). Però el monestir rebé aviat noves dotacions al Berguedà, a la Cerdanya, a Osona, al Bages, al Gironès, a la Noguera, etc., és a dir, a tots els territoris senyorejats per Guifré i els seus successors, que li permeteren la ràpida creixença que el convertí en el més important de Catalunya, durant molts segles.

El 888 es consagrà l’església de Santa Maria, el 935 es refeu i es consagrà una segona església, i el 977 Arnulf, abat de Ripoll i bisbe de Girona, feu consagrar encara una nova església, que el 1032 el bisbe i abat Oliba amplià amb un transsepte amb set absis i dos campanars i consagrà de nou. El 890 es consagrà la veïna església de Sant Pere, com a parròquia dels servents i dels homes establerts a la vall. Aquesta església era propietat del cenobi (els abats de Ripoll arribaren a ser senyors i barons de 15 parròquies, que s’integren quasi exclusivament, llevat d’Alpens i Borredà, en els actuals municipis de Ripoll (amb l’antic de la Parròquia de Ripoll), Campdevànol, les Llosses i Viladonja; Molló, Setcases i la vall de Núria també depenien de Ripoll, però aquests territoris no es consideraven integrats a l’administració de la baronia del monestir).

Aspecte del claustre del monestir de Ripoll

© CIC-Moià

A partir de mitjan segle X es formà dins el monestir un important escriptori al qual donà un gran impuls l’abat Oliba (1008-46), on es copiaren llibres litúrgics i pietosos, de gramàtica, matemàtiques i altres ciències, a més d’algunes famoses bíblies miniades, com les conservades a París i a la Biblioteca Vaticana. També foren fruit de l’escriptori un seguit d’importants obres historiogràfiques, com els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Campidoctoris (1098-99, sobre la figura del Cid), la Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i diverses redaccions dels Gesta comitum dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. També s’hi conreà la poesia en llatí i en provençal. En aquest sentit, Nicolau d’Olwer estudià i donà a conèixer el 1926 un conjunt de poesies de temàtica diversa (lloances dels comtes i abats, epitafis, etc.), entre les quals sobresurten un grup de belles composicions amoroses, d’autor desconegut, anomenat correntment l’Anònim Enamorat de Ripoll, conservades en un manuscrit de l’escriptori ripollès, però originàries, potser, d’alguna escola de l’interior de França o potser de Lorena. L’empenta religiosa del cenobi es reflectí en les nombroses fundacions i filials creades pel monestir de Ripoll, com Gualter, Sant Pere Gros, a Cervera, Santa Maria de Meià, el Coll de Panissars, Banyeres i Sant Quintí de Mediona; destaca per damunt d’aquestes la fundació de Santa Maria de Montserrat, el gran monestir benedictí català, fill i hereu de l’espiritualitat ripollesa.

A mitjan segle XI hi hagué un període de torbacions a causa d’un seguit d’abats intrusos, posats per interessos feudals, i per culpa de les depredacions fetes per nobles veïns i pels mateixos comtes de Besalú, protectors de la casa. El comte Bernat II de Besalú intentà resoldre aquesta situació unint el cenobi, l’any 1070, al de Sant Víctor de Marsella, monestir que era aleshores un dels capdavanters de la reforma romana o gregoriana que lluitava contra la simonia i la subjecció de l’Església al poder dels laics. El 1169, quan el monestir tenia 75 monjos, trencà la dependència amb Marsella, i tingué encara un segle de força vitalitat.

Aspecte del campanar del monestir de Ripoll

© CIC-Moià

Al segle XIII començà el seu declivi, tot i ser encara durant alguns segles el monestir de més prestigi dins la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual formà part des de la seva creació (1215). Des de mitjan segle XIV s’accentuà l’estancament i la davallada del monestir, a causa del despoblament general del país, de la pèrdua de Montserrat, que s’independitzà el 1402, i del fet, sobretot, que la casa comencés a ser dirigida per abats comendataris, a partir del 1460. L’esperit reformista recollit en els decrets del concili de Trento i en els capítols de la Congregació Claustral del 1563 i el 1566 retornà l’abadia als abats regulars, i es reorganitzà la vida monàstica, però el monestir ja no recuperà l’esplendor antiga, i al moment de la seva exclaustració i destrucció (1835) només tenia 18 monjos. El conjunt monumental de Ripoll és format per l’església, amb la magnífica porta, i alguns elements antics guardats al claustre i en una antiga capella o dependència dins l’atri que precedeix la basílica. La majoria dels edificis monàstics desaparegueren amb l’incendi del 1835 i durant el llarg període d’abandonament, que perdurà fins el 1878. Aquest darrer any la Comissió de Monuments de la Diputació de Barcelona i l’Associació Catalana d’Excursions Científiques iniciaren una campanya per a la revaloració de les restes del monestir. L’obra de restauració no començà, però, fins el 1886, gràcies a la decidida actuació del bisbe de Vic Josep Morgades, que fou l’ànima de tota l’empresa. Es feren subscripcions públiques (encapçalades amb una aportació material i amb una bella inscripció dedicatòria en llatí del mateix papa Lleó XIII) i es reclamà l’ajuda oficial, que fou, però, molt inferior a les aportacions de les entitats culturals i del poble. L’obra es limità a la reconstrucció de la basílica i de la part caiguda del claustre, i s’acabaren de demolir les restes de les edificacions monàstiques, excepte unes dependències properes al claustre, que s’adaptaren per a la casa de la vila. Dirigida per l’arquitecte Elies Rogent, que intentà de refer l’antiga basílica d’Oliba amb els criteris medievalistes propis del Romanticisme arquitectònic i les limitacions de l’època, la restauració es ressent d’aquestes premisses, i resulta excessiva. El 10 de juliol de 1893 fou consagrada solemnement la nova basílica, en una gran festa que reuní les personalitats eclesiàstiques i intel·lectuals del país; en aquesta mateixa ocasió, al claustre, davant tots els presents, el bisbe Morgades coronà amb llorer Jacint Verdaguer com a poeta de Catalunya.

L’església correspon, efectivament, a l’aixecada per l’abat Oliba, però al llarg del temps ha sofert modificacions substancials; la primera a mitjan segle XV, després que el terratrèmol del 1428 enderroqués una bona part d’un dels campanars que flanquegen la façana i caiguessin les antigues voltes romàniques, que foren reemplaçades per unes altres de gòtiques; i la segona i més important el 1830, moment en què les cinc naus primitives foren reduïdes a tres i tot l’interior fou recobert amb revestiments i motllures de guix, sota els imperatius dels nous gustos neoclàssics.

La part més genuïna és la del creuer i els set absis del segle XI, tot i que la part superior de l’absis central i el cimbori, que s’alça a la intersecció de la nau principal i el creuer, són una pura invenció de l’arquitecte restaurador —qui, segons ell mateix confessa, s’inspirà en el cimbori de la veïna església de Sant Jaume de Frontanyà—, igual com la volta aplanada de la nau central i de les pilastres i les columnes que separen les naus laterals. El total de la nau central té 60 m de llargada i 9 m d’amplada. Hom modificà el darrer pis i els merlets que coronen l’únic campanar que resta sencer, com també es feu de nou el coronament del campanar mutilat a la banda esquerra de la façana.

En el creuer i en els murs interiors de la nau central es troben les tombes comtals de molts dels comtes de Besalú i de Barcelona, de Guifre el Pelós a Ramon Berenguer IV (les despulles comtals sofriren profanacions en la destrucció del monestir, el 1835, i en la Guerra Civil de 1936-39). La tomba definitiva de Guifre el Pelós, inaugurada el 1982, és a l’extrem esquerre del creuer. A l’extrem oposat hi ha la tomba de Ramon Berenguer III el Gran, formada per una gran urna del segle XII, amb relleus que representen la mort i les exèquies del comte, i situada dins un arcosoli sostingut per capitells del segle X que corresponen a l’anomenat estil califal; el relleu del comte a cavall a la part superior de l’arcosoli és una obra moderna de Josep Llimona.

Al braç esquerre del creuer, prop de la tomba de Guifre el Pelós, hi ha el monument commemoratiu de Ramon Berenguer IV el Sant, de qui es perderen les restes el 1835. Altres tombes, menys vistents, són les de Bernat I Tallaferro i d’altres comtes i comtesses i magnats de la casa de Besalú.

Durant els anys 1960 i 1970 es van fer excavacions al presbiteri i a la part dreta del creuer, a la recerca d’una hipotètica cripta que de fet no existia; en canvi, aparegueren una quarantena de tombes. Les que hom trobà al nivell superior, de tipus antropomòrfic, són, almenys en part, anteriors al 1032, data de consagració de l’església romànica, ja que moltes foren trencades en fer-se els murs d’aquesta construcció. Al nivell inferior aparegueren tombes de lloses o d’obra, que els autors de l’excavació daten als segles IX i X. La portalada ripollesa és, sens dubte, l’obra d’escultura romànica més important del país, malgrat la degradació de la pedra amb què fou construïda a mitjan segle XII. La seva complexa decoració, que fou definida per Jacint Verdaguer com la ‘Bíblia impresa a Catalunya’, es divideix en set franges horitzontals, on es desenvolupen diverses escenes bíbliques i al·legòriques; la part superior, sobre l’arc del portal, representa l’Església triomfant entorn del Pantocràtor o Déu Omnipotent, envoltat dels símbols dels evangelistes i dels 24 vells de l’Apocalipsi, conjunt molt ben conservat i amb restes de la policromia original, que abans decorava tota la portalada; al centre hi ha escenificats diversos exemples que cal seguir a la Terra per arribar a Déu, i a la part inferior, personatges destacats que simbolitzen l’Església militant. A sota, a la part més malmesa, hi ha representacions d’animals fantàstics i dels set pecats capitals. El portal té a banda i banda dues imatges, força mutilades, de sant Pere i sant Pau, i a l’arc que s’inicia damunt d’elles hi ha escenes de la vida de tots dos apòstols. L’intradós de l’arc contigu a la porta té una interessant interpretació dels dotze mesos de l’any, amb escenes de la vida rural pròpies de cada mes. La resta dels arcs són ornats amb entrellaços i altres relleus (dos arcs descansen sobre columnetes).

Tota la portalada, molt ben emmarcada per ornaments escultòrics, va precedida d’un atri o porxada d’època gòtica. S’han fet diversos estudis per tal d’intentar conservar i protegir de la degradació els elements escultòrics de la portalada. El 1971 es va engegar una restauració amb la finalitat de consolidar, netejar i restaurar diversos elements arquitectònics. El 1973 es va procedir a tancar l’atri amb vidres a fi d’evitar el canvi brusc de temperatura que malmet encara més la pedra, la qual ha patit un greu procés de desintegració, molt ràpid. Del 1981 data el projecte de sanejament dels voltants de l’església a fi de protegir tot el conjunt, i especialment les parts més afectades per l’anomenada malaltia de la pedra. En el decurs dels anys 1970 i 1980 es van fer diversos estudis sobre la composició de les pedres per tal d’arribar a trobar la forma d’aturar el procés de degradació. Els estudis indiquen que la contaminació i l’excessiva humitat de la comarca, unides a la mala qualitat de la pedra, són fets determinants en la seva degradació. El 1992 es proposaven dues solucions per a la portalada. D’una banda traslladar-la a un lloc on fos possible un tractament adequat i crear unes condicions ambientals correctes. D’altra banda, crear in situ un microclima adequat per retardar el seu engrunament. El 1993 es trià aquesta segona opció.

El claustre se situa a la part meridional de la basílica; començat a la fi del segle XII, en temps de l’abat Ramon de Berga (1172-1205), no es continuà fins dos segles després, en temps de l’abat Galceran de Besora (1381-83) i del seu successor Ramon Descatllar (1383-1408), i la galeria superior no es completà fins al principi del segle XVI. Tot i la diferència d’èpoques, el conjunt presenta una certa unitat, per tal com foren sempre respectades les proporcions inicials. Però la iconografia i la temàtica de les parts escultòriques, especialment els capitells, revela clarament la diferència cronològica i l’evolució d’estils. La part més antiga i genuïna és l’ala paral·lela a la nau de l’església, amb 13 arcs semicirculars ornats amb motllures de motius exuberants, entre els quals apareixen caps petits; els capitells s’inspiren en l’estil corinti clàssic, amb fullatges, o bé en temes iconogràfics propis de l’estil carolingi o dels voris i teixits de l’època, amb animals afrontats, monstres i altres temes del bestiari, decoració que ha donat nom a l’escola d’escultura ripollesa estesa a Lluçà i a moltes portades romàniques de l’època. En els capitells i àbacs fets a partir de la fi del segle XIV apareix l’escut de Catalunya entre fileres de fullatges, Sant Jordi matant el drac, Neptú amb nàiades, un pelicà, la faula del lleó que caça, grups de músics, etc. Els capitells del pis superior imiten la iconografia antiga.

Els capitells del claustre foren tractats el 1964 amb un sistema de consolidació profunda, ja que eren afectats per la mateixa malaltia que la pedra de la portalada. Aquesta tècnica, basada en una dissolució de resina acrílica eixugada amb infrarojos que s’injecta a la pedra i que es complementa amb una impermeabilització a base de cera d’abella, ha estat fins ara la tècnica que ha donat millors resultats a l’hora de tractar el conjunt escultòric de Ripoll.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Les associacions de caire cultural i recreatiu que hi ha a la vila són força abundants i variades (grups teatrals, folklòrics, entitats esportives, etc.). En l’àmbit de la investigació cal esmentar el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, creat el 1978 per potenciar les investigacions comarcals en tots els camps culturals possibles. Disposa de diverses seccions (publicacions, història, filologia, folklore, música, arqueologia, etc.). Per la seva antiguitat es pot destacar la Societat Coral Flor de Maig, fundada el 1906.

A la vila hi ha el Museu Etnogràfic de Ripoll, antic museu Folklòric, creat el 1915 quan la part superior de l’església de Sant Pere fou cedida a l’erudit i folklorista Tomàs Raguer, el qual hi aplegà tota mena de testimonis de la vida tradicional de la comarca. El 1929 es feu càrrec del museu un patronat, des del qual l’erudit i historiador de la farga i de les armes ripolleses Eudald Graells va ser un els impulsors. El fons del museu conté: mobiliari, aixovar domèstic, indumentària, teixits, ceràmica, objectes religiosos, exvots, etc. Destaquen els diorames dedicats a la vida dels pastors de la muntanya i a les fargues ripolleses, amb notables col·leccions de claus, armes i altres peces, a més també de la dedicada a l’inici de la manufactura tèxtil. El museu tancà les portes l’any 2000 per ésser traslladat a un nou edifici, Can Budallers, que fou inaugurat l’any 2011. El 2006, la Farga Palau de Ripoll obrí les seves portes com un nou annex del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

A la vila també hi ha l’Arxiu Històric Comarcal de Ripoll, ordenat i ben disposat per acollir estudiosos i investigadors, a l’edifici rehabilitat de l’antic hospital; es destaquen les col·leccions notarials, molt riques des de la fi del segle XVI, i documents que poden anar del segle X al XX. A més de l’esmentat arxiu, hom disposa també d’un arxiu municipal (Arxiu Històric Municipal de Ripoll, situat a l’edifici de l’ajuntament) i de diverses biblioteques.

El folklore

A la vila tenen lloc diverses manifestacions de caràcter festiu i folklòric. Des del 1980 es torna a celebrar el Carnaval, que antigament incloïa diversos balls (ball del cornut, de la mort, d’en Serrallonga). Arribat el maig, hom celebra els dies 11 i 12 la festa major de Sant Eudald, mentre que el cap de setmana següent es fa la festa de la llana, que comença amb un esmorzar típic i inclou una esquilada d’ovelles amb mètodes tradicionals i un casament segons les antigues tradicions a pagès. Aquesta festa ha estat declarada d’interès nacional. Arribada la fi de mes, la festa del 27 de maig o de la Llibertat commemora la resistència i la derrota final de Ripoll davant les tropes carlines. Al juliol, el tercer diumenge, es fa l’aplec de la Sardana, organitzat per l’Agrupació Sardanista de Ripoll. Ja a l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei.

Al llarg de l’any se celebren a la vila diverses curses atlètiques i marxes per la muntanya; la més coneguda és la que es fa el darrer diumenge de novembre (Cursa Internacional d’Atletisme de Fons del Ripollès). A la vila també s’escauen diversos festivals lúdics i culturals, com el de les 12 Hores de Cinema de Terror, que es fa a mitjan desembre (tercer diumenge), o el Festival Internacional de Música Clàssica i Tradicional, que se celebra el juliol amb data variable. I el segon cap de setmana d’agost es commemora la mort del comte Guifré amb el Mercadal del Comte Guifré (mercat medieval amb productes artesans).

Altres indrets del terme

Una gran part de l’actual terme de Ripoll pertanyia al municipi de la Parròquia de Ripoll, que li fou annexat el 1975 (tot i que l’autorització oficial era del 1970). Aquest antic terme es creà a partir de mitjan segle XVIII amb les pagesies que es consideraven sotmeses a la jurisdicció reial, que s’estenia per la jurisdicció de l’antiga parròquia de Sant Pere de Ripoll i de sufragànies seves, com Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona (totes dues d’Ogassa) i Sant Bernabé de les Tenes; més tard se li uní la parròquia de Llaés. Comprenia també el nucli de Sant Vicenç de Puigmal, colònies industrials i importants masies. Al N de la Parròquia de Ripoll hi havia el territori que conformava l’antic terme de Ripoll. Aquest territori comprenia el veïnat de Rama, l’antiga parròquia de Santa Maria del Catllar i diverses masies, colònies industrials (la majoria annexades actualment al nucli urbà) i capelles (com les de Sant Antoni i Sant Bartomeu).

El sector de Ripoll

Rama (29 h el 2005), aigua amunt de la vila, a la dreta del Ter, i prop de Ribamala, al N del terme, forma un antic veïnat centrat per un mas fortificat, reemplaçat a la fi del segle XIX per un petit palau de tipus versallesc, que fou reformat el 1963 per Raimon Duran i Reynals i que té jardins de tipus italianitzant i un gran parc natural. L’antiga parròquia i després santuari de Santa Maria del Catllar corona un cim de 1.104 m d’altitud, al SW de la vila de Ripoll. A l’indret d’un antic castell, propietat inicial dels comtes de Cerdanya, s’erigí un gran temple romànic que fou consagrat pel bisbe i abat Oliba el primer de gener de 1040, en honor de santa Maria. El terratrèmol del 1428 li feu caure la volta, i al segle XVII, quan l’església es transformà en santuari, es construí un ample cambril a l’indret de l’antic absis, i prop seu es bastí la casa o hostaleria dels ermitans. Depenia del monestir de Ripoll, i restà abandonat en ocasió de la destrucció d’aquest; resten els murs de l’església i l’arrencada d’una volta de canó. Era un edifici d’una sola nau feta amb carreus grossos i ben tallats. Es troba en estat ruïnós, de total abandó, envoltat d’antenes i amb un repetidor de televisió a prop. L’edifici és datat al final del segle XI o principi del XII. Als cims que envolten la vila de Ripoll també hi ha les ruïnes de l’antiga capella romànica de Sant Bartomeu, les ruïnes de la de Sant Antoni, la capella del Remei de Dalt, modernes capelles i edificacions a la Colònia de Santa Maria i la capella modernista de Sant Miquel de la Roqueta, obra de clara influència gaudiniana. De l’església de Sant Bartomeu resten els murs i les arrencades de les voltes, a més de l’absis i les dues absidioles. L’església presenta una primera fase constructiva que es creu anterior al segle XI i un seguit de modificacions i ampliacions que en van comportar l’ampliació al final del segle XII.

El sector de la Parròquia de Ripoll

La caseria de Sant Bernabé de les Tenes (14 h el 2005) és a la dreta de la riera de Vallfogona, a llevant del terme, a uns 5 km de la vila, prop de la carretera de Vallfogona. S’erigí a l’antiga vila rural de les Tenes (Tennas o Tendas), que pertanyia a Ripoll des del 890. L’església ja existia al segle X com a filial del monestir, però l’edifici actual, sobre el solar de l’antic, fou aixecat al segle XVIII; és rectangular, amb un petit campanar al costat de la façana i un atri o petita dependència annexa restaurada modernament. Parròquia independent des del 1878, a causa del seu despoblament s’uní modernament a la de Vallfogona.

Monument funerari de Llaés

© CIC-Moià

La caseria de Sant Bartomeu de Llaés (41 h) es troba en una vall enlairada, al peu de la serra de Milany, a l’extrem SE del terme. Llaés és un indret d’una gran bellesa, poc visitat, al qual s’accedeix per una pista que surt de la carretera C-17, de Barcelona a Ripoll, al peu de la pujada de Terradelles (també hi ha una pista a Besora, pel casal dels Ferrers). Església i rectoria es drecen sobre un petit turó (1 004 m) a la part de llevant de la vall, prop de la gran masia de la Vila. L’actual rectoria ocupa el lloc de l’antic castell de Lacesse, esmentat des del 919 i que fou de l’alt domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La primitiva església de Sant Bartomeu fou erigida per l’abadessa Ranlo, i consagrada pel bisbe de Vic Ató, el 960; però aquest temple fou reemplaçat per un altre, que consagrà Oliba el 1025, i l’actual (que aprofita només uns murs i el setial de l’antiga) és obra del segle XVI. Del castell només resta algun mur a la rectoria. Tot i ser els abats de Sant Joan senyors de la major part del terme, als segles XI i XII la seva jurisdicció pertangué als senyors de Milany, també vescomtes de Besalú. El 1342 l’abat de Sant Joan en comprà la jurisdicció, i passà, així, des d’aleshores, a ser totalment domini del monestir. A migdia del turonet, ja al pla, hi ha la gran pairalia de la Vila, de tradició mil·lenària, amb la capella adjunta de la Mare de Déu del Roser, obra del segle XVIII d’aparença romànica; s’hi conserva una interessant col·lecció de pintures, esquelles i ferros forjats. Hi residí el novel·lista Pérez Galdós, que hi escrigué algun dels seus famosos Episodios nacionales. Al N del puig, en una clariana d’un bosc de faigs, hi ha un monument funerari de marbre, coronat per una creu, que recorda l’afusellament d’un tinent i 74 carrabiners liberals pel general carlí Savalls, el 1878.

Aspecte de les balmes del Teixidor

© CIC-Moià

Al NW del nucli de Llaés hi ha l’antiga capella de la Mare de Déu de les Corts o del Puig de la França, arruïnada, on al segle XIII hi hagué una petita comunitat de donats regida per un prior; la capella romànica de Sant Jaume del Barretó (o de Montbac, o de Bonbac), prop de l’antic mas del Barretó, quasi al límit amb Vidrà, edifici romànic del segle XII restaurat el 1975 i amb culte, al qual s’accedeix pel pla de Marenyol, d’una gran bellesa; la capella de la Mare de Déu de la Cau, en una planura o calma de la serra de Milany, edifici allargassat reconstruït vers el 1680, que sembla una borda o cabana; la capella de Sant Josep de l’antic mas el Teixidor, prop de la Cau, que té sota seu les grans balmes del Teixidor, habitades al començament del segle XX; la capella de Sant Bartomeu, ara sense culte, de l’antic mas la Serra, i el castell Palom, ara simple masia de Castellpalom, ben documentat als segles X i XI. Sant Vicenç de Puigmal, ara simple capella sense culte, al NW del nucli de Llaés, ja existia el 908, i fou parròquia independent fins al segle XIV, que només tenia cinc masos i fou convertida en sufragània de Llaés. L’edifici actual és del segle XVII. Entre els masos de la Parròquia de Ripoll destaquen: Balbs, al N de la vila (de la qual la separa el coll de Balbs), antiga vila rural possessió del monestir de Ripoll des del 890; Vilardanó, també corresponent a una antiga vila rural propietat d’un magnat dit Daniel; i Sanarús, a la dreta del Ter, entre els masos la Coma i Oriola, vila rural adquirida el 902 pel monestir de Sant Joan de les Abadesses, que formà una batllia amb altres béns de Sant Joan en aquest sector.

La història

No hi ha cap document que indiqui quins són els autèntics orígens de la vila, tot i que se sap que va néixer sota la protecció del monestir i del monjo cambrer, que n’era el perceptor de les rendes. Les notícies més antigues que es tenen daten del 1131, quan se sap que Pere Fabre, Bernat Urdiva i Ponç de Mercadal eren, entre molts altres, habitants de la vila de Ripoll. El mercat setmanal data del segle X; la tradició diu que fou concedit per l’abat Oliba i que es va començar a desenvolupar al segle XIII, quan, alhora, començà a prendre importància la indústria de la draperia, que feu famoses les estamenyes de Ripoll. Ja a la fi del segle XIII esclataren les primeres dissensions entre els vilatans i el monestir; la primera coneguda, el 1296, donà lloc a la festa popular coneguda com el Gall de Santa Caterina, en la qual hom matava a cops un gall (emblema de la vila i escut seu derivat de l’etimologia popular Rivi-pullo) que per al poble representava l’opressió del monestir. Un nou conflicte sorgí al segle XIV, quan els vilatans volgueren crear un consell municipal de jurats o regidors; aquest conflicte obligà prop d’una vintena de caps de casa a exiliar-se a Vic l’any 1353. Les discussions es repetiren al segle XVII i a mitjan segle XVIII, i la vila reeixí a tenir consell propi el 1755, però no s’alliberà de la subjecció a l’abat i al monestir fins el 1811; a despit d’aquesta jurisdicció, el rei aconseguí establir dins la vila, a la Plaça Gran, una casa per al veguer reial del Ripollès, anomenada Casa del Rei, on es publicaven els edictes reials. Des del segle XVIII també hi hagué a la Plaça Gran la casa de la vila, traslladada al segle XIX a la plaça de la Constitució, en una antiga dependència monàstica.

La història industrial de la vila arrenca de la construcció dels dos canals del Ter i el Freser, d’origen molt remot, reconstruïts al segle XVII i encara actius. Al segle XII ja consta l’existència de diversos molins fariners, drapers i torcedors. A la fi del segle XIII hi havia unes 170 persones dedicades a la preparació i al teixit de llana, lli i cànem. La proximitat dels Pirineus, amb els grans ramats, donà una major significació a la indústria de la llana, que tingué un important gremi i més de 30 obradors, els quals subsistiren fins al principi del segle XIX. La industrialització moderna, iniciada a mitjan segle XIX, reprengué la tradició tèxtil, i es bastiren importants fàbriques i colònies industrials tot al llarg del riu (Noguera, Rocafiguera, Sorribes, etc.). La indústria del ferro es remunta a la fi del segle XII, quan ja són documentades fargues o fàbregues, que produïen eines per a l’agricultura, reixes i armes blanques, i posteriorment ballestes. El ferro procedia de les menes pirinenques i prepirinenques. Des de mitjan segle XVI s’inicià la producció del nou tipus d’armes de foc portàtils, indústria que tingué un gran increment al segle XVII i que feu de Ripoll un dels principals centres manufacturers d’armes del país. Es crearen un gran nombre de fargues, que proveïen de ferro els obradors d’arcabussos, mosquets, pedrenyals, escopetes i pistoles. Alguns d’aquests tallers es perpetuaren durant generacions en una mateixa família, com els armers i serrallers Deop (segles XVI-XIX). Al darrer terç del segle XVIII, quan Ripoll tenia un cens de 3.716 h (any 1787), hi havia unes 400 persones dedicades a la fabricació i al transport d’armes, entre les quals 44 mestres canoners, 77 mestres panyeters i 20 mestres encebadors. Canoners, panyeters i encebadors formaven gremis diferents dins de la confraria comuna de Sant Eloi. També tingueren molta importància els clavetaires; els claus, igual com les armes, foren exportats a molts indrets de la península Ibèrica, portats per traginers especialitzats. La fabricació d’armes començà a decaure a la fi del mateix segle XVIII per la competència de la nova indústria armera creada a la regió d’Astúries, i es pot dir que havia desaparegut pràcticament del tot cap al 1840, quan la farga catalana fou substituïda per l’obtenció de ferro amb els alts forns.

D’ençà de la guerra dels Segadors, en què la població caigué en mans dels francesos l’any 1653 i en 1654-59, Ripoll sofrí les conseqüències de la nova situació pròxima a la frontera de l’Estat francès en les guerres contra aquest; tornà a ser ocupada el 1690, per les tropes de Lluís XIV, comandades pel duc de Noailles, i ho fou novament per tropes franceses el 1720 durant la guerra que l’anomenada Quàdruple Aliança emprengué contra Felip V; igualment durant la guerra contra Napoleó, durant la qual la vila restà inclosa dintre el corregiment de Girona, segons el nou repartiment administratiu que van fer les autoritats franceses del territori del Principat de Catalunya. Més greus foren encara per a Ripoll les conseqüències de la primera guerra Carlina. Quan ja s’havia publicat el decret d’exclaustració que suprimia la comunitat monàstica de Ripoll entre altres, l’any 1835, dins el moviment revolucionari conegut a Catalunya com la Crema dels Convents, un batalló de la Milícia Nacional Voluntària destacat a Ripoll i a la Vall de Ribes, el 9 d’agost de 1835, assaltà, profanà i cremà el monestir i el seu arxiu, assassinà alguns dels monjos que encara habitaven a la vila i no pogué ésser reduït fins tres dies després pel governador de Berga, Jeroni Oliver. Pitjor fou encara el setge que els carlins posaren a Ripoll pel maig del 1839, cap a la fi de la guerra: s’apoderaren de la població després d’una forta resistència, i el funest comte d’Espanya donà ordre de cremar la vila i de fer volar els ponts.