La geografia
Cap de comarca, Ripoll. Des del punt de vista morfològic, el Ripollès, bé que immergit en el muntanyam pirinenc oriental, consta de tres sectors: un fragment del Pirineu axial, caracteritzat per la superficialitat de l’empremta del glacialisme; un sector del Prepirineu meridional, d’orientació WSW-ENE, que desapareix a la ratlla del Ter per reaparèixer a l’Empordà, arran de la Muga; i el Subpirineu, el veritable Prepirineu ripollès, amb més margues i gresos que el Prepirineu ponentí, calcari, i d’època més recent, eocènica i no mesozoica. El Pirineu axial ripollès assoleix al Puigmal l’elevació màxima dels Pirineus Orientals (2.913 m alt.) i ocupa la vall de Camprodon i la major part de la vall de Ribes. Les Serres Interiors del Prepirineu calcari ocupen el SW de la vall de Ribes, de la serra de Mogrony, pel Taga fins a la Cavallera. El Subpirineu, més suau i procliu a la instal·lació humana, accidenta tot el baix Ripollès, dels rasos de Tubau (1.343 m) a Capsacosta (1.111 m), passant per la serra de Sant Marc (1.367 m) i la serra de Sant Amanç (1.517 m) al N, les serres de Milany (1.535 m) i de Santa Magdalena de Cambrils, a l’E i, al límit amb Osona, les de Santa Margarida (1.206 m), de Bellmunt (1.246 m), puig de Cubell (1.462 m) i el Puigsacalm, que, damunt la primera gran falla de la Garrotxa, inicia la Serralada Transversal. Tot aquest relleu, respectat per una erosió glacial ja sense potència, ha estat enfondit força simètricament per una xarxa fluvial ben alimentada. Les valls de l’alt Ter, de Carlat, de Camprodon i de Sant Joan, successivament, reben per l’esquerra el Ritort, que forma la vall de Molló, branc llevantí de la de Camprodon. El Freser, que forma la vall de Ribes estricta, rep per la dreta el riu de Núria, el Rigard (vall de Toses) i el Merdàs (vall de Gombrèn) i per l’esquerra el Segadell (vall de Pardines). Aigua avall de Ripoll, s’obren a la vall del Ter la de les Llosses per la dreta, i la vall Fogona i la vall de Vidrà per l’esquerra. Encara l’extrem SW (Viladonja i Palmerola), d’afinitats lluçaneses, vessa al Llobregat per la riera de Merlès, i la riera de Bolòs drena cap al Fluvià un sector a l’E de Camprodon. El clima és dominat per la dorsal pluviomètrica del Puigmal al Montseny passant pel Puigsacalm. Camprodon rep una mitjana de 1.123 mm l’any, amb dos màxims equilibrats: de maig-juny i d’agost-octubre, amb un mínim de gener (41 mm), prou moderat. Siuret (en el terme de Vidrà, on neix el riu Ges) és més humit encara: uns 1.200 mm anuals, amb mig any (maig-octubre) per damunt els 100 (amb un màxim de 146 per l’agost) i un mínim de només gener (38 mm). Les temperatures són fredes, sobretot als cims, amb perill de glaçades de setembre a juny. Les pluges d’estiu, abundoses, ja indiquen un clima continental, arrecerat de l’aire mediterrani.
La vegetació
La major part del país té caràcter submediterrani, i pertany al domini de la roureda amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis). A les obagues fredes i a les terres altes del NW, per damunt de 1.300 m, el bosc de pi roig, probablement natural, prepondera sobre la roureda. La fageda, indicadora d’humitat marítima, és dominant sobretot a les muntanyes orientals. Els terrenys desforestats es cobreixen arreu de pasturatges densos. El muntanyam del N presenta ben desenvolupats l’estatge subalpí, del pi negre, i l’estatge alpí, dels prats naturals.
La demografia i l’economia
La distribució actual de la població permet de reconstruir la disposició i les motivacions del poblament medieval. Els disseminats i els residents en veïnats i llogarets inferiors a 100 habitants agrupats componen al voltant del 15% del total, però dominen àmpliament a les valls subsegüents del baix Ripollès, on la major facilitat per als conreus ha permès a les masies d’escampar-se, sobretot a les valls de les Llosses, la riera de Merlès i Vidrà. A la vall alta de Toses, la duresa del clima, deguda a l’altitud (1.444 m alt. a Toses, 1.550 a Dòrria, un dels més alts dels Països Catalans), han dificultat la presència d’un poblament nombrós, si no compacte. Un parell de dotzenes de pobles, als quals cal agregar alguna colònia important (la Farga de Bebié a les Llosses i Montesquiu; la colònia Llaudet, a Sant Joan de les Abadesses; la colònia Fàbregues, a Campelles; la de Santa Maria, a Ripoll, i la colònia Estevenell a Camprodon), agrupen de 100 h a 300 i escreix. I mitja dotzena de viles situades al fons de les valls (Ribes i Campdevànol a la del Freser, Camprodon i Sant Joan de les Abadesses a la capçalera del Ter, Ripoll i Sant Quirze de Besora a partir de l’aiguabarreig d’ambdós rius) concentren per si soles el 65,1% de la població, en una bona part a l’eix industrial Ripoll-Campdevànol. La comarca ha estat sempre ben poblada en relació amb l’escassetat de terra conreable. Així al fogatge del 1553 hom assolí un foc per quilòmetre quadrat i l’increment fou ràpid fins cap al 1720, amb un augment en aquest segle i mig superior al 200%. Ripoll i Sant Joan de les Abadesses ultrapassaven el miler d’habitants. El 1787 Ripoll n’assolia 3.716, Sant Joan la meitat, i Camprodon era la tercera vila. La comarca, amb prop de 22.000 h, n’havia augmentat un 92,7%, gràcies en part a una concentració de la metal·lúrgia tradicional. El 1860 hom arribà a un primer màxim, amb 25.128 h. Aquesta xifra no fou superada fins el 1900 (28.244 h), si bé la recuperació ja s’havia iniciat el 1880 amb l’impuls donat a les mines d’hulla. L’increment, lligat bàsicament amb la industrialització tèxtil, culminà el 1936 (34.425 h) i, passada la sotragada de les guerres, el 1960 (34.468 h). Però la indústria tèxtil continua reduint la mà d’obra i la població tendeix a emigrar. El 1981 hi havia 32.859 h i ha experimentat una davallada demogràfica del 2,6% d’ençà del 1970, mentre que el cap de comarca, Ripoll (12.055 h), en el mateix període de temps ha augmentat el 21% i ha incrementat el seu pes demogràfic dins la comarca (el 33,1% el 1970 i el 36,6% el 1981).El 2001, la població era de 25.744 h, amb una densitat de 26,8 h/km2.
El Ter, prop de Setcases
© Fototeca.cat
En el període 1998-2001 el cens disminuí en 613 persones, després d’uns quants anys de creixement continu (en 1991-98 el creixement absolut havia estat de 810 h). Tots els municipis de més d’un miler d’habitants perderen població, a excepció de Campdevànol, que augmentà el seu cens en 36 h i se situà amb 3 378 h el 2001. Camprodon passà de 2.344 h a 2.248 h; Ribes de Freser, de 2.125 h a 2.033 h; Sant Joan de les Abadesses, de 3.734 h a 3.566 h, i Ripoll, el cap comarcal, passà de 10.953 h a 10.597 h . Els únics municipis que guanyaren població, a més de Campdevànol, foren Llanars, que passà de 449 h a 510 h; Ogassa, de 243 h a 256 h; Pardines, de 134 h a 146 h; Planoles, de 269 h a 277 h; Setcases, de 158 h a 178 h, i Toses, de 141 h a 148 h. El cap comarcal concentrava el 41,1% del total de la població, i Campdevànol, Camprodon, Ribes de Freser i Sant Joan de les Abadeses aplegaven el 43,6% dels habitants de la comarca. La distribució del cens per grans grups d’edat presentava una població envellida, atès que el 10,7% tenia menys de 15 anys, el 64,8% era població adulta i el 24,5% sobrepassava els 65 anys. Pel que fa a la població activa, el 2001 estava formada per 12 920 persones, amb una taxa d’atur del 6,6%. El 4,3% de les persones ocupades treballava en l’agricultura, el 37,1% en la indústria, el 10,6% en la construcció i el 48% en els serveis.
El 2003, el total de terres conreades ascendia a 854 ha (813 de secà i 41 ha de regadiu). Els conreus més importants són els cereals (102 ha) i els farratges (722 ha). El mateix any, el cens ramader estava constituït per 20.207 caps de bestiar porcí, 30 664 de boví (amb una producció de 13.630 t de llet el 2003, xifra que representa el 2,1% del total del país), 26.076 d’oví i 5 140 de cabrú. L’economia agrària no ha trobat en l’agricultura més que una base discreta, car els conreus són poc extensos i poc variats. Al baix Ripollès són corrents les rotacions com ara blat-naps-fajol-blat-patates-moresc. A l’alt Ripollès es reparteixen el camp les patates i els cereals (blat i sègol, aquest en camí de desaparèixer) i s’estenen els prats regats que, a partir de 1.800 m alt., són prats de dent.
L’abundor de prats ha permès tostemps de mantenir força bestiar, principalment de llana. Llevat d’alguns pobles que practicaven la transterminància (l’hivern als estables, l’estiu als prats) sense sortir del municipi, a la majoria dels pobles el bestiar transhumant seguia llargues carrerades que menaven a l’Empordà o al Vallès. El bestiar de peu rodó també ha perdut importància. En canvi, les races indígenes de bovins, de treball, ripollesa i lluçanesa, han estat substituïdes per races foranes lleteres o d’aptitud mixta (llet i carn). La llet és venuda a centrals lleteres de fora la comarca, i els marxants s’enduen els caps destinats al consum de carn.
L’explotació forestal ha perdut intensitat per la competència forana i per la conveniència de conservar el bosc a les obagues, on els conreus i les fargues l’havien respectat. Però és notable la fusta que s’extreu dels pins (negre i roig), beços, faigs, pollancres i altres arbres de ribera.
La indústria comptava amb una certa extracció mineral: calcàries emprades per a ciment natural, de Sant Pau de Seguries a Sant Joan de les Abadesses, i per a forns de calç i per a fabricar carbur; les guixeres de Ripoll-Campdevànol tenen anomenada. També les aigües que brollen en aquesta franja eocènica (deus sulfuroses a Vallfogona, Campdevànol i les Llosses). En el sector paleozoic (alt Ripollès) sorgeixen aigües fredes bicarbonatades a Freixenet de Camprodon, i aigües termals als Banys de Ribes (Campelles). Però la gran riquesa que hom havia vist en el subsol era el carbó. Quan ja s’extingia el mineral per a les fargues, el 1785 hom inicià l’explotació del jaciment carbonífer de la serra Cavallera a Surroca i a Ogassa. L’explotació, que el 1842 prengué caràcter industrial, feu concebre l’esperança d’una siderúrgia catalana capaç d’abastar la metal·lúrgia de transformació. El 1881 s’hi feu arribar el nou ferrocarril BarcelonaSant Joan de les Abadesses. Aquell decenni 1880-90 la producció mitjana s’apropà a les 43.000 tones anuals. Però la qualitat era mitjana, i el jaciment, molt fracturat. La producció ha anat minvant fins a subvenir només a necessitats locals.
La hidroelectricitat dels Països Catalans nasqué pràcticament al Ripollès. La primera central que trameté electricitat a distància fou la de Vilallonga de Ter el 1903. L’exemple s’estengué i, a part la producció per a l’autoconsum de les empreses, Queralbs, Tregurà, Sant Pau de Seguries i una dotzena més de centrals malden sense gaire èxit per abastar el mercat comarcal. L’ocupació es concentra d’una forma molt intensa en indústria, on treballa el 57,1% de la població activa (1975), la qual cosa fa del Ripollès una de les comarques de Catalunya amb una més accentuada especialització industrial. El tèxtil, activitat fonamental a la comarca, estructurat en colònies al llarg del Ter i del Freser, és en franca regressió. La metal·lúrgia, que ha estat la impulsora del creixement de Ripoll i Campdevànol a partir dels anys seixanta, s’ha vist molt afectada per la crisi i actualment el seu futur depèn de l’èxit del pla de reconversió de la farga Casanova, l’empresa més important de la zona.L’any 2004, la Fundació Eduard Soler inaugurà a Ripoll el Centre Tecnològic del Ripollès, especialitzat en el sector del metall. Com a conseqüència d’aquest procés desindustrialitzador, l’índex de desocupació és molt elevat.
El sector econòmic que més va créixer a la comarca a la darreria dels anys noranta fou el turisme, afavorit per la gran afluència de la vall de Núria i pel turisme de muntanya i de neu, que a més de l’estació de Núria disposa de la de Vallter. Camprodon i Ribes de Freser són dos centres turístics tradicionals. El 2015 fou creat el parc natural de les capçaleres del Ter i del Freser, amb l’objectiu de protegir el patrimoni natural del vessant pirinenc de la comarca i alhora impulsar-ne les activitats relacionades amb la natura. El 2002 es comptabilitzaren 60 establiments hotelers (la meitat dels quals a Ribes de Freser), amb 2.018 places; 14 càmpings que disposaven de 3.674 places i 50 residències cases de pagès amb 415 places disponibles (el 65% més de les que existien només dos anys abans).
Les comunicacions se centren en el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, prolongació del de Sant Joan, que remunta el Freser des de Ripoll i el Rigard des de Ribes, i que travessà el túnel de Toses el 1922, i en la carretera anomenada de Ribes, que el 1924 arribà a Puigcerdà. La de Ripoll a Camprodon arribà al coll d’Ares el 1963. Les comunicacions amb el Berguedà es feien per les carreteres de Ripoll i de Sant Quirze de Besora a Berga, i per la de Campdevànol a la Pobla de Lillet. A la Garrotxa hi menen les carreteres de Ripoll i de Sant Joan a Olot, i la de Sant Pau de Seguries a Figueres. Finalment, hi ha la carretera de Camprodon a Setcases i el ferrocarril de cremallera de Ribes a Núria. Hom creu que la decisió de no construir un túnel de carretera sota la collada de Toses influirà negativament en les comunicacions i pot tenir efectes desfavorables per a l’economia de la comarca.El 1994 fou inaugurat el túnel de Capsacosta per facilitar les comunicacions entre les comarques del Ripollès i la Garrotxa.El mercat de Ripoll influeix els de Ribes de Freser i Camprodon, autònoms, mentre que el de Sant Quirze de Besora depèn del de Vic. L’any 1996 es constituí Televisió del Ripollès S.L., sota la direcció del mateix gerent de Ràdio Ripoll, Jordi Martí.
La història
De la prehistòria a la romanització
Hom no és gaire ben informat del poblament prehistòric (al Ripollès s’ha excavat poc). Hi ha documents segurs des dels primers temps dels metalls, quan la comarca fou part de l’àrea megalítica, com les del voltant, amb megàlits a Ripoll i a Gombrèn, i amb coves sepulcrals que corresponen a la mateixa civilització, com el forat de les Tombes de Santa Maria de Besora. Hi ha diverses coves amb materials que sembla que corresponen a l’edat del bronze, que caldrà estudiar amb detall, i un dipòsit de peces del bronze final a Ripoll. No hi ha notícies de poblament, fora de les estructures de coves, durant el primer mil·lenni aC, malgrat el paper important de la comarca com a nucli de comunicacions. Un panorama semblant és vàlid per a l’època romana, de la qual hi ha algun escàs vestigi arqueològic, com les ceràmiques de Besora, i indicis del paper exercit per les comunicacions, especialment la ruta del coll d’Ares. La toponímia d’origen romà fa pensar que la colonització romana (o la romanització) arribaren molt endins.
De l’edat mitjana ençà
El Ripollès, que formava part, inicialment, dels comtats d’Osona i de Cerdanya, no constituí una entitat territorial fins a la fi del segle X, que formà un pagus del comtat de Cerdanya que el 988 esdevingué comtat de Ripollès o de Ripoll, unit el 1003 al de Besalú. Tanmateix, la vall de Ribes restà com a sotsvegueria de Ribes, unida al comtat, i després vegueria, de Cerdanya, encara que als segles XVI i XVII n’exercia el càrrec de sotsveguer el veguer de Camprodon. I, a més, a l’alta vall del Ter es formaren la vegueria de Camprodon i la vegueria de la Ral, que al començament del segle XVIII formaven de fet una sola vegueria, juntament amb la vegueria de Ripoll, amb seu a Camprodon. El 1718, amb la Nova Planta, aquesta vegueria ampliada de Camprodon (acrescuda també amb Olot i les valls més properes de la Garrotxa) formà una alcaldia major del nou corregiment de Vic. Els veguers de Vic ja havien detingut durant llargs períodes el càrrec de veguers de Camprodon, la Ral i Ripoll. Les valls de Besora i de Vidrà, d’altra banda, no formaren part mai de les jurisdiccions ripolleses i depengueren sempre directament de Vic. Amb la divisió en partits judicials del 1834 tot el Ripollès (excepte Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Montesquiu, que restaren independents del partit judicial de Vic, dins la província de Barcelona) formà part del partit judicial de Ribes de Freser juntament amb la part de la Cerdanya que restà a la província de Girona, partit judicial que després traslladà el centre a Puigcerdà. La divisió territorial del 1936 donà, per primera vegada, una unitat administrativa a tot el Ripollès; tanmateix, hi incorporà, els municipis de les valls de Besora i Vidrà: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Vidrà. Una llei de modificació territorial del 1990 segregà aquests municipis del Ripollès i els agregà a Osona.