i Martí de Riquer i Morera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Martí de Riquer i Morera

Martí de Riquer i Morera
© Universitat de Barcelona
lingüística ling
Romanista.
Barcelona, Barcelonès, 3 de maig de 1914 — Barcelona, Barcelonès, 17 de setembre de 2013

Comte de Casa Dávalos, era net d’Alexandre de Riquer. Catedràtic d’història de les literatures romàniques de la Universitat de Barcelona (1950-70 i 1974-84), i posteriorment professor emèrit, i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-74). Fou president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des del 1963 fins al 1996 i membre de la Real Academia Española (1964), a més d’altres corporacions científiques hispàniques i estrangeres, com ara l’Institut de France (1991). Fou també nomenat president d’honor de la Société Rencenvals (1989). Deixeble de Jordi Rubió, Carles Riba i Josep Maria de Casacuberta, la seva tasca filològica, extensíssima, se centrà al voltant de la literatura catalana medieval,  la literatura provençal i francesa també medievals, i la literatura castellana de l’edat mitjana i dels segles XVI i XVII. La seva producció comprèn en conjunt uns 200 títols.

Iniciada la Guerra Civil, Agustí Duran i Sanpere el nomenà responsable del Servei de recuperació d’arxius, amb l’objectiu d’evitar que els escamots de la FAI s’emparessin de documentació històrica. L’any 1937 s’allistà voluntari al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat i combaté en la batalla de l’Ebre i, cap a la fi del conflicte, perdé part del braç dret a conseqüència d’un tret. Acabada la guerra i instaurat el franquisme, ocupà diversos càrrecs a la Delegació de Propaganda de Barcelona, i el 1941 obtingué el títol de llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, on l’any següent inicià la carrera docent. Exercí una gran influència en molts dels més destacats estudiosos de la literatura de les noves generacions, tant castellana com catalana. Hom pot esmentar-ne Antoni Comas, Alberto Blecua, Antoni Vilanova, Francisco Rico, Lola Badia, Jordi Llovet, Francesc Noy o Albert Hauf.

El 1934 publicà el seu primer llibre sobre la literatura catalana antiga, L’humanisme català, seguit de Comentaris crítics sobre clàssics catalans (1935), Tratado de heráldica española (1942), Resumen de literatura catalana (1947), Castells catalans medievals (1955-58), en col·laboració amb Luis Monreal, L’arnès del cavaller (1969), tractat d’armes i armadures medievals, Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550 (I-II) (1983) i Heráldica castellana en tiempos de los Reyes Católicos (1987). Fou el propulsor de la Història de la literatura catalana (1964-87), els tres primers volums de la qual redactà i que continuaren Antoni Comas i Joaquim Molas, encarregats de la part moderna i contemporània.

Publicà també nombroses edicions de clàssics catalans, precedides sovint d’estudis exhaustius: Pere Torroella (1935), Antoni Canals (1935), Jordi de Sant Jordi (1935 i 1955), Pere Martínez (1946), Ramon Llull (1950), Bernat Metge (1950 i 1959), Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixida (1954), Història de Carles Maynes e de Rotllà (1959) i Lletres de batalla (1963-69). Esment especial mereixen les quatre edicions de Tirant lo Blanc, dues del text català (1947, 1969) i dues de la traducció de Valladolid del 1511 (1947, 1974) i l’estudi Aproximació al Tirant lo Blanc (1990), premi Crítica Serra d’Or i Premio Nacional de literatura 1991. Feu també l’edició crítica de L'Atlàntida (1946) de Jacint Verdaguer, en col·laboració amb Eduard Junyent. Sobre la literatura provençal i francesa, cal recordar, Resumen de literatura provenzal trovadoresca (1948), La lírica de los trovadores (1949), Los cantares de gesta franceses (1952), La leyenda del Graal y temas épicos medievales (1968) l’obra monumental Los trovadores (1975) i les edicions de Cerverí de Girona (1947) i de Guillem de Berguedà (1971).

Pel que fa a la literatura en castellà, sobresurten els estudis sobre El Quixot i Cervantes. Publicà  edicions de Sebastián de Covarrubias (1943), Cervantes (1944 i d'altres posteriors), Boscà (1945 i 1957, en col·laboració amb A. Comas i J. Molas), Juan de Zabaleta (1945), Juan de Mena, El caballero Zifar (1953), Juan Manuel (1955), Fernando de Rojas (1953), Lazarillo de Tormes, etc. És autor també, amb José M.Valverde, d'una Historia de la literatura universal. Posteriorment publicà Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción (1992), Poesías d’Arnaut Daniel (1994), Vidas y retratos de trovadores (1995), Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996), Antologia de poetes medievals (I-Època medieval) (1997), una edició del Llibre de tres (1997), obra del segle XIV; el segon volum d’una Antologia de poetes catalans (1998), editada juntament amb Giuseppe Grilli; Llegendes històriques catalanes (2000), Vida i aventures del cavaller valencià Don Pero Maça (2004), Para leer a Cervantes (2003), Chanson de Roland: Cantar de Roldán y el Roncesvalles navarro (2003), Vidas y amores de los trovadores y sus damas (2004) i Cervantes en Barcelona (2005).

Partint d’un mètode positivista i d’una sòlida aportació documental —s’inscriu així en la tradició de Milà i Fontanals i dels Rubió—, els seus treballs posseeixen sempre audàcia interpretativa i un gran do de suggestió. El 1977 fou designat senador pel rei Joan Carles I d’Espanya, del qual havia estat professor i que l’any 2005 li conferí el títol de Gran d’Espanya. El 1979 publicà la història de la nissaga familiar, Quinze generacions d’una família catalana, de la qual feu una versió revisada i actualitzada el 1998, que fou guardonada amb la Lletra d’Or (1999).

Pel conjunt de la seva obra rebé el premi de literatura de la Generalitat de Catalunya (1985), la Creu de Sant Jordi (1992), els premis Michel de Montaigne (1988), Menéndez Pelayo (1990), Príncipe de Asturias de ciències socials (1997), Fundació Catalana per a la recerca  (2000) i el Nacional de les lletres (2000), a més dels doctorats honoris causa de les universitats de La Sapienza de Roma (1990) i de Lieja (1996), entre d’altres.

El 2008 fou publicada la biografia Martí de Riquer. Viure la literatura, a cura de Cristina Gatell i Sílvia Soler, a partir principalment de converses amb el biografiat, a més de testimoniatges d’amics i familiars i d’investigacions als arxius familiars. L’any 2010, en col·laboració amb el seu fill, l’historiador Borja de Riquer Borja de Riquer, publicà Reportatges de la Història. El 2015 els hereus de Martí de Riquer cediren en comodat a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’Arxiu del Llinatge Riquer, comtes de Casa Dávalos, que contenia documentació històrica de gran valor, especialment de l’època medieval.

Col·laboració: 
AnCo
Llegir més...