i Borja de Riquer i Permanyer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Borja de Riquer i Permanyer

Borja de Riquer i Permanyer

història hist
Historiador.
Barcelona, Barcelonès, 1945

Fill de Martí de Riquer i Morera, es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1968, i del 1969 a 2015 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d’història contemporània. Durant el darrer franquisme i la transició estigué vinculat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, i el 1975 fou un dels signants del Manifest de Bellaterra, primer document públic des de la fi de la Guerra Civil en reivindicar una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable. Especialista en catalanisme i en la Restauració, ha publicat entre d’altres la seva tesi doctoral, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904) (1977), Les eleccions de Solidaritat Catalana a Barcelona (1972), El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), amb J.B. Culla, setè volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Epistolari polític de Manuel Duran i Bas (corresponència entre 1866 i 1904) (1990).

Ha dirigit l’obra Història de la Diputació de Barcelona (1987-88). El 1992 presentà al Primer Congreso de Historia Contemporánea de España la ponència Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas, on polemitzava entorn del fracàs de la construcció de la identitat nacional espanyola al segle XIX. Aquesta ponència causà un impacte notable i es publicà a Itàlia (Passato e presente, 1993), França (Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1994) i Espanya (Historia Social, 1994). Ha dirigit l’obra en dotze volums Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99), ha codirigit Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006) i ha estat director del volum Història mundial de Catalunya (2018), que reuneix més d’un centenar d’episodis de la història de Catalunya de repercussió internacional.

També ha publicat La historia en el 90 (1991), L’últim Cambó (1936-1947) (1996), Memòria de Catalunya: del retorn de Tarradellas al pacte Pujol-Aznar (1997, codirector amb Lluís Bassets i Joan B. Culla), Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya (2000), “Escolta Espanya”. La cuestión catalana en la época liberal (2001), Francesc Cambó. Entre la monarquia i la República (1930-32) (2007), La dictadura de Franco (2010, novè volum de la Historia de España dirigida per J. Fontana i R. Villares) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquia y el catalanismo político (2013).

Ha format part de la comissió d’experts que treballà pel retorn de la documentació de la Generalitat republicana, i d’altres organismes públics i particulars dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. És col·laborador a la premsa diària, i l’any 2015 publicà Anar de debó. Els catalans i Espanya, sobre el moviment independentista català de la segona dècada del segle XXI. L’any 2017 rebé la Creu de Sant Jordi.

Data de revisió: 
2018-11-15
Llegir més...