En la seva evolució presenta una primera etapa, cosmopolita, d’expressió castellana —fundà la revista La Centuria (1917-18), des d’on combaté l’ús literari del gallec—, on mostra una actitud que ell mateix qualificaria d'inadaptada i que coincideix amb el dandisme de fi de segle. El 1919 s’incorporà a la cultura gallega —descriu el procés de l’assaig Nos, os inadaptados (1933)—. Fundà amb Castelao la revista Nos, decisiva en la vida intel·lectual de Galícia des del 1920 fins al 1936. Publicà la Teoria de Nacionalismo galego (1920) i parallelament, en castellà, El problema político de Galicia (1930), emmarcat en el nacionalisme burgès de la primera postguerra mundial. És un dels creadors de la prosa narrativa gallega: Do caso que lle aconteceu ao Doutor Albeiros (1919), A Coutada (1926), O porco de pé (1928). Conreà també l’assaig i el teatre. Però l’obra cabdal pertany al terreny de l’antropologia cultural, i els seus nombrosíssims estudis sobre Galícia es troben en Etnografia: cultura espiritual, volum I de la História da Galiza (1962). Orientador ideològic del galleguisme, no acceptà la vinculació del Partit Galleguista al Front Popular (1936) i es retirà de la política i àdhuc del conreu literari del gallec. De la seva obra castellana de postguerra es destaca la novel·la La puerta de paja (1953).