En foren les causes principals la influència del pensament del s XVIII, sobretot del revolucionari francès, i del Romanticisme; el desenvolupament de l’economia i les comunicacions, amb l’aparició consegüent d’una burgesia cada vegada més àmplia i forta; i la dependència de bona part dels estats italians respecte a les potències que s’imposaren a Europa l’any 1815 —especialment d’Àustria—, dependència que contribuí decisivament a esperonar el sentiment nacional. Format per diversos corrents, comuns en llur odi a la dominació estrangera, s’hi distingiren el republicà, dirigit per Mazzini; el monarquicoliberal, conduït per Camillo Benso di Cavour, que fundà el diari “Il Risorgimento” (1847) —òrgan d’expressió dels partidaris que la unificació italiana es realitzés sota la corona sarda, detinguda per la casa de Savoia—; i el tradicionalista, defensat per Gioberti, que propugnava una confederació dels prínceps italians sota la direcció del papa. D’aquests corrents, el republicà fou sempre minoritari i, en certes èpoques, perseguit pel monàrquic. Aquest acabà imposant-se, perquè el regne de Sardenya —que també governava el Piemont— era el més fort dels estats italians, l’únic que servà una constitució després de la reacció del 1849 (Itàlia) i comptà amb el concurs de polítics i literats d’anomenada, com Cesari Balbo i Massimo d'Azeglio, i de militars, com Garibaldi. A més, la casa de Savoia es beneficià del fracàs de l’opció papal (Pius IX) i del descrèdit progressiu de la republicana.