Situació i presentació
Limita amb els municipis de la Vall d’en Bas (S), Olot (E) i la Vall de Bianya (N), amb els ripollesos de Sant Joan de les Abadesses (N) i Vallfogona de Ripollès (W) i amb l’osonenc de Vidrà (S). El terme es troba així a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb Osona i el Ripollès, del qual el separa el muntanyam de la serra de Puig Estela (o de Puigsestela, 1.359 m), divisòria d’aigües entre el Fluvià i el Ter. La serra de Puig Estela és continuada vers l’E per la serra de Sant Miquel del Mont, de 793 m, els vessants meridionals de la qual fan que el N del terme sigui accidentat. Aquest comprèn la capçalera del Ridaura, que es forma prop del poble per la unió d’una sèrie de tor-rents (de la Plana, de Valldossera, de Cortils, de la Font de Joan i altres). El sector muntanyós que envolta la vall és poblat per boscos de roures, alzines i faigs, i a les vores del Ridaura hi ha verns, pollancres i altres arbres de ribera. Són abundants les fonts, algunes d’aigües minerals com la de la Plana de Croanyes o la del Turonell.
El municipi comprèn, a més del poble de Riudaura, que n’és el cap, les caseries del Bac d’en Deu, el Clot de la Plana, el Solei i la Fajula.
Entre la serra de Puig Estela i el pla de Falgars s’obre el coll de Canes, per on passa la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona de Ripollès, i més a llevant, entre els puigs Estela i Sespunya, el coll de Coubet dona pas a la mateixa carretera, des d’on surt la carretera local que va cap a Sant Joan de les Abadesses. El municipi té també una carretera que va des del poble de Riudaura, al centre de la vall, fins a Olot, passant per l’antic hostal de la Corda. Altres camins veïnals porten a la Vall d’en Bas i a la Vall de Bianya.
No s’acaben de veure clars els avantatges de la modificació del nom tradicional Ridaura en Riudaura, ja que Ridaura és la forma respectuosa amb la tradició gràfica de la caiguda de la lletra u en els compostos de riu quan aquesta no es pronuncia (com Ripoll, Ripollet, Rialb, Riner, etc.). De fet, en el cas de Ridaura, no apareix mai, en documentació antiga, amb la u, com passa amb altres derivats de riu (Riudoms, Riumors, etc.) que apareixen escrits amb la u etimològica malgrat que no es mantingui en la pronúncia.
La població i l’economia
A mitjan segle XIX la població (riudaurencs) assolí el màxim nombre d’habitants (1 113 el 1860) des dels primers fogatjaments coneguts. El 1379 Riudaura tenia 32 focs (unes 150 persones), que havien baixat a 24 el 1553. Al segle XVIII la població augmentà de 522 h el 1718 a 971 el 1787, i després del màxim assenyalat de l’any 1860, s’inicia una lenta davallada: 955 h el 1900, 823 el 1930, 629 el 1970, 431 el 1981 i 364 el 1991. A la dècada dels noranta s’aprecià un lleuger ascens, i s’assoliren els 390 h el 1998. Ja el 2005, tenia 426 h.
L’economia ha estat basada tradicionalment en l’agricultura i en la ramaderia. La part planera és dedicada al conreu de cereals, blat de moro i farratge; la superfície dedicada a pastures permanents sobrepassa la de terres llaurades. Pel que fa a la cria de bestiar, basada tant en els pasturatges com en les granges de producció intensiva, predomina l’oví, el porcí i el boví. Les activitats industrials van tenir en temps moderns un cert desenvolupament amb l’establiment, a la part propera al terme d’Olot, d’algunes indústries de filatures metal·lúrgiques; els principals sectors han esdevingut el tèxtil, el del metall, el de la fusta i el de materials per a la construcció (guix), a més d’alguns tallers artesanals. A la dècada del 1980 i sobretot els anys noranta s’ha impulsat el turisme, amb la construcció de segones residències, l’establiment d’un càmping i diverses cases de pagès habilitades per a l’allotjament dels visitants; ha esdevingut un centre d’estiueig.
El poble de Riudaura
El poble de Riudaura (255 h el 2006) s’alça a 572 m, al centre de la vall que el coll dels Morts separa del veí terme d’Olot, aïllant-la. L’església parroquial de Santa Maria és la de l’antic priorat; enderrocada pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment i modificada el 1779 (té un portal barroc) i al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l’Abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir benedictí de Ridaura, que donà lloc a la població. És un petit agrupament amb carrers costeruts i pedregosos. A la plaça del poble hi ha una capella dedicada a sant Marçal, d’estil gòtic tardà (1666). Part de la població habita en masies disseminades.
Al gener se celebra la festa de Sant Sebastià i la festa major és al setembre, en honor del Santíssim Sacrament i de sant Climent. Per la festa del Roser, durant la segona Pasqua, hom balla a la plaça el tradicional ball del gambeto; els nois porten el barret de copa a la mà i el gambeto sobre les espatlles, i les noies es cobreixen el cap amb la típica caputxeta blanca de llana i duen el vestit de muntanya amb davantal de seda.
Altres indrets del terme
Seguint la serra de Sant Miquel del Mont vers ponent es troba l’antic Hostal de la Serrota, prop de la carretera, i el veïnat de les Artigues (integrat a la caseria dita el Clot de la Plana, que tenia 26 h el 2005), sota el coll de Coubet. Prop seu s’han trobat materials prehistòrics: a la vora del lloc dit la Cantina es descobriren sepultures amb objectes de ferro.
Al SW del terme, a la vora del torrent de la Plana, hi ha la gran masia dita la Plana de Croanyes, esmentada ja el 858 en l’acta de consagració de l’església de Ridaura. Té una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, edificada el 1846. Altres masies interessants són el Roquer, Can Veguer i la Fajula (que centra una caseria al s. del poble de Riudaura) que tenia 15 h el 2005. A l’E del poble hi ha la caseria del Bac d’en Deu (35 h el 2005), i al NE, entre la carretera local i la N-260, es troba el disseminat del Solei (83 h el 2005).
Prop del coll de Canes hi ha la cova del Drac, on segons una llegenda que es remunta al segle XIII el cavaller Dolcet havia mort un drac amb l’ajuda d’un mirall; la fera morí de l’espant que tingué en veure-s’hi reflectida. Hom havia conservat a l’ermita de Sant Eudald de Ripoll unes preteses restes del drac.
A la capçalera del torrent de la Font de Joan, al s. del terme, prop de la Vall d’en Bas, hi ha el petit santuari de Sant Joan de la Font, d’origen romànic, on se celebra un aplec al juny.
La història
Els orígens històrics de Riudaura van lligats al monestir de Santa Maria de Ridaura (Riodazari en els primers documents), fundat pel comte Guifre de Girona-Besalú el 852; la primera església fou consagrada pel bisbe de Girona Sunifred el 858. Les donacions comtals inicials comprenien les esglésies de Sant Joan dels Balbs, Sant Pere i Santa Margarida de Bianya. Al segle següent el comte Sunyer, probablement a causa de la poca vitalitat del monestir, l’uní (937) en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa, i el 950 fou consagrat un nou temple (el 1100 encara fou consagrat de nou, després d’unes reparacions). La jurisdicció civil sobre el lloc era dels priors del monestir, però la criminal pertanyia als vescomtes de Bas. Aquests, el 1224, atorgaren el privilegi d’exempció del dret d’host i cavalcada, i el 1248 Gueraua d’Anglesola, vescomtessa vídua de Bas, a fi d’incrementar el poblament del lloc, concedí una carta de franqueses amb nobles garanties de caràcter penal i processal i protecció als qui acudien al mercat. Encara el 1266 el vescomte Hug d’Empúries (casat amb Sibil·la de Bas, filla de Gueraua) ratificà anteriors privilegis. El 1415 els prohoms de la universitat o comú de Riudaura crearen una Pia Almoina. Aleshores hi havia 18 caps de família al poble i 19 dins el terme parroquial.
Durant l’època monacal el poble devia tenir església parroquial pròpia, separada de la del monestir, dedicada a sant Joan i sant Pere, segons es dedueix d’un document. Els priors de Ridaura intentaren al llarg dels segles d’independitzar-se de la tutela de la Grassa sense aconseguir-ho, i també tingueren tensions i conflictes per la jurisdicció amb els vescomtes de Bas. El monestir decaigué amb els abats comendataris, i el 1592 fou unit al de Sant Pere de Camprodon. La llista de priors arriba fins el 1835 (el darrer fou Miquel Parrella).